Des de fa uns dies, dos mots curts i contundents s’han instal·lat en el meu esperit i van dialogant i fent-se companyia.
Són set lletres entre els dos, un monosíl·lab i un que ho sembla i no ho és: tros i saó, un de cada gènere gramatical, per allò de la paritat, potser… Paraules curtes i premudes, que tenen, però, una gran riquesa de significats i sentits. I generen fraseologia i metàfores i fins i tot, la saó, dóna nom a una de les habitacions de la casa rural Perxe.
Lo tros, d’etimologia incerta i que sembla que podria tenir relació amb el món vegetal (tija, tronc). És una paraula que ens parla de parts d’un tot, de bocins i de fragments, tant d’espai com de temps, i que fem servir, segons com, com a mesura imprecisa, però del tot exacta, si es pot dir així… Una paraula que apareix en nombroses locucions i en frases fetes de menes diverses i de bon tros expressives, com aquell definitiu i curiós “tros de quòniam”, que hauríem de reivindicar i no deixar perdre, atesa l’abundor de destinataris possibles a qui adreçar el qualificatiu.
Però el significat que preval per damunt de tots, aquí i ara, en el meu context i en les coordenades espai-temps immediates, però també pretèrites i futures, és el que el denomina i defineix en termes més absoluts, lo tros (de terra), gran o petit, on el pagès conrea i es relaciona de manera directa amb la terra. Anar al tros, treballar al tros. Aquí no parlem de “camp” ni de “finca”. El genèric és tros i, si de cas, posarem nom propi al conjunt de trossos d’una partida determinada (vinga bocins!) I podem anar a les Tallades, a les Comes, la Sort o els Patirassos… quan anem al tros que hi tenim allà, en aquella banda del terme.
Aquest significat de tros guarda, com acabem de veure, la noció de part. La part d’un tot fet de trossos i trossets que configuren un mosaic o un trencaclosques, que tindrà dimensió, colors, volums i matisos diferents, segons sigui cadascun dels trossos, i segons sigui, també, les persones que el treballin, el visquin o l’abandonin.
El tros també ens remet a una dimensió humana de la relació entre la terra i allò que els humans hi fem, i d’allò que en fem d’aquest tros que ens sosté i ens sustenta. Una relació íntima, personal i personificada. I el bategem del tot: les Tallades del cal Nicolau; les incorporem a la família: la Sort del padrí. Una relació volguda o rebutjada, conscient o inconscient, creadora o destructiva, amorosa o agressiva, però que d’una manera o altra perdura en uns i altres, i es fa i ens fa paisatge, i identitat individual i col·lectiva.
I la saó, aquesta sí que la sap llarga! (bastant més que l’article que té al DIEC) I entre totes les definicions que l’Alcover-Moll (més generós) li dedica, podem construir la que en aquest tros de país nostre té prioritat per damunt de la resta, o més ben dit, fa que la resta puguin existir, m’atreviria a afirmar… Al mot saó hi ha la terra i hi ha l’aigua, ingredients primordials i indispensables per a la vida. I sobretot per a la vida al tros. I hi ha el temps, el temps que l’aigua impregnarà de manera profitosa la terra de davall terra, el temps que, d’aquesta aliança, en farà nàixer la tija, que farà ufanós el tros.
I aquí sí que l’etimologia és clara: ‘disposició per a sembrar’, ens diu també l’Alcover-Moll.
En aquest tros de trossos, que un circ de muntanyes més o menys braves, més o menys amoroses, mig tanca, i que en diem Priorat, lo tros i la saó són la clau (la del pany, la de volta i la de sol). En tots els sentits –reals i metafòrics–, i amb tots els sentits per percebre’ls i combinar-los, per fer-los fruitar.
–I ara plovisca i sembla que sí, que ara sí… però fa massa temps que la pluja es fa més i més escassa… i fins i tot quan comença sembla que es repensi i s’estronca aviat, així que les canaleres s’animen i canten—
Podem afirmar que d’un temps ençà en som cada vegada més conscients de la importància dels dos mots en la vida nostra de cada dia, es tracta doncs de ser conseqüents per tal que ni sequeres ni piconadores (ni falsos miratges, encara) ens esborrin els trossos o ens estronquin la saó.
_________________________
Fotografia de portada: Rafael López-Monné
