Que la prèvia d’una cosa que ens fa il·lusió és el millor moment de tots és una cosa indiscutible. (De la mateixa manera que la prèvia d’una cosa que ens fa por, com una prova mèdica invasiva, és un moment horrible, però aquest seria un altre text). És l’instant o l’estona on habita l’excitació del tot és possible, de saber que encara el fet en si està per passar. El matí previ a la tarda d’una primera cita, la nit abans de marxar de vacances, de fet, fins i tot hi ha programes d’esport que es titulen així fent referència a les hores abans que comenci un partit de futbol. Quan són vius els nervis de saber que encara pots guanyar o, per extensió, divertir-te, enamorar-te, conversar o lluir-te (hi ha gent a qui el que li dona plaer és ser admirat). Al cap i a la fi, la vida deuen ser quatre moments pareguts a això.
Passa que des de ja fa massa mesos la pandèmia ens ha anat traient franges en què delimitar prèvies i ara tot és en certa manera més postís, més preparat, més urgent: si quedes a les quatre per fer un cafè saps que a les cinc el cafè s’acabarà, que no es convertirà en una cervesa en aquell bar, com fèiem en la vida d’abans, perquè el bar ha de tancar. De fet, fa tant de temps que a les vuit de la tarda portem el pijama posat que hem perdut fins i tot l’hàbit de sortir a sopar en dissabte.
Els horaris restringits de la restauració ens han obligat a estar disposats a socialitzar-nos a partir de mig matí i això ha fet que una de les poques activitats que se’ns permeten en aquesta distòpia que habitem assoleixi un estatus encara més gloriós del que ja tenia: parlo del vermut, l’activitat que és una prèvia en si per excel·lència, la nova hora de les canyes. M’encanta fer el vermut, a qui no li agrada anar a fer el vermut? Algú coneix algú a qui no li agradi fer el vermut en una terrassa, sota el sol de primavera, envoltat d’(ara màxim cinc) amics? Oi que no.
Hem aconseguit allargar el vermut de les dotze fins les tres i anar directament a dormir la migdiada. I oblidar durant unes hores que la vida ara és més lletja. Perquè el reducte de l’hora del vermut, si fa sol i pots riure una estona a l’aire lliure sense mascareta, fa que la vida sembli més de veritat. I qui sap, potser això d’ara, aquest malson de restriccions i escrúpol, sigui només una prèvia de l’activitat en si, del que està per venir, els nervis de saber que encara pots guanyar, o per extensió, divertir-te, enamorar-te, viure.
