La por com a resposta adaptativa
Les pandèmies pertorben la quotidianitat i posen a prova la capacitat de resposta de les societats i l’estabilitat del mode de vida considerat normal, alhora que generen sensació de perill i temor en les persones. Les dades aportades per diversos estudis sobre el benestar psicològic de la gent durant la Covid-19 mostren un augment dels nivells d’estrès, de depressió i d’ansietat en les persones. Aquest augment es pot manifestar individualment en forma de trastorns psicològics i també afectar els comportaments col·lectius. En aquest escrit volem fer algunes reflexions entorn d‘un tipus específic de por: la por a la naturalesa i a la seva significació en el context de la pandèmia.
El fet que la pandèmia de la Covid-19 s’hagi viscut com una amenaça important i que hagi commogut l’ànim de les persones és comprensible si tenim en compte que les epidèmies reuneixen alguns atributs dels pitjors malsons: es presenten sobtadament; els seus senyals no són perceptibles directament; els virus tenen un potencial letal, es propaguen ràpidament i desvetllen la memòria històrica d’antecedents catastròfics. Ens converteix a tots en possibles víctimes i en portadors potencials de la malaltia, mentre posen de manifest amb cruesa especial els punts febles de l’organització social.
Durant la pandèmia la por d’emmalaltir o morir pot afectar tothom, però sòl ser més intensa en els casos de les persones que es troben en situacions de major feblesa: pateixen alguna malaltia; pertanyen a col·lectius exposats (sanitaris, metges i altres professionals que treballen en contacte amb moltes persones); tenen una edat avançada, viuen aïllades del seu entorn familiar; pateixen algun tipus de segregació (persones sense llar, aturades, minories…), etc.
El temor davant amenaces directes o situacions que poden comportar algun perill -real o imaginat- i les reaccions que pot desencadenar la por estan inscrites en la nostra memòria genètica com a resultat del llarg procés d’aprenentatge durant l’evolució biològica de l’espècie humana. Biòlegs, etòlegs i altres científics han estudiat i descrit com a resposta adaptativa el conjunt de reaccions de caràcter neuroendocrinològic que s’activen de manera gairebé automàtica i que posen els animals (també l’animal humà) en estat d’alerta, és a dir en disposició de protegir-se, lluitar o fugir per superar situacions que amenacen la integritat física de l’individu i, de retruc, la seva espècie[i]. Aquest tipus de resposta es basa en un component emocional, instintiu, i pot presentar matisos diferents entre els individus, segons les seves experiències de vida, interaccions socials i cultura. Diversos esdeveniments reportats durant les onades successives de la pandèmia han posat de manifest la varietat de reaccions davant el temor a l’amenaça dels virus en la salut i la vida social de les persones.
Reaccions davant la por i naturalesa
Poc temps després de l’inici de la pandèmia i que es difongués la notícia que els ratpenats podien ser hostes potencials del virus Covid-19, a la província xinesa de Hubei es van organitzar batudes per eliminar aquests mamífers en aquells àmbits més propers als habitatges, fossin o no de l’espècie potencialment portadora. Aquesta mena d’actuació dràstica es va escampar des del focus de la pandèmia a altres llocs de la Xina i, amb poca diferència de temps, es va iniciar una persecució similar amb una altra espècie, els pangolins. Les reaccions es van produir encara que no s’hagués confirmat el paper transmissor del virus ni la seva seqüència de transmissió entre espècies i que es menystingués la importància decisiva de la intervenció humana (pertorbació dels hàbitats, cacera, comerç, mercats) en el procés. A d’altres províncies xineses i a Hong Kong, les autoritats van ordenar el sacrifici de milers de petits mamífers domèstics (hàmsters, conills porquins, xinxilles…), com a mesura preventiva després que se’n trobessin alguns de contagiats.
En altres indrets del món, en moments diversos de la pandèmia, les persones van poder percebre amb sorpresa canvis positius en la naturalesa, deguts a la disminució de les activitats humanes (mobilitat, activitats econòmiques, comerç…) i a la millora episòdica de la qualitat ambiental. L’aire es va tornar més transparent, menys contaminat; el soroll va minvar i els cants dels ocells se sentien més clars; alguns animals silvestres s’atrevien a endinsar-se als parcs i altres àrees urbanes; als escossells dels arbres i als parterres la vegetació espontània va créixer i van augmentar les espècies autòctones; a la costa, dofins i altres mamífers marins es van endinsar als ports… La premsa, la televisió i les xarxes van divulgar imatges insòlites de la naturalesa a les àrees urbanes d’arreu del món, anècdotes i opinions de ciutadans, així com entrevistes a experts (biòlegs, ecòlegs, etòlegs…) que comentaven i valoraven els canvis sobrevinguts.
La proliferació inesperada de natura va estimular la sensibilitat de la població. Es va parlar, per exemple, de “renaturalització de les ciutats” i d’una “primavera guanyada per a la naturalesa”[ii]. Tanmateix, no tothom experimentava els mateixos sentiments davant la naturalesa. Per algunes persones la major presència i gaudi de naturalesa va ser una oportunitat que va promoure la reflexió sobre els efectes de les activitats humanes en el medi ambient. Per a d’altres, la proximitat a la natura va esdevenir més aviat una contrarietat, un motiu de neguit que van exterioritzar mitjançant greuges i queixes: retrets als ajuntaments que deixaven créixer la vegetació dels escossells i els parcs “com si fos una selva”[iii]; denúncies per la proliferació de rates a les voreres; malcontentament perquè els gavians i les gavines es mostraven gosats i “molt agressius”; alarmes per la presència d’animals salvatges als entorn urbans[iv]; el veïnat d’un carrer demana que tallin els arbres de les voreres perquè els ocells “hi fan els nius i embruten”; etc. Ambdues maneres de percebre i viure els canvis són un exponent, limitat però significatiu, del ventall de sensibilitats i actituds, algunes relacionats amb el sentiment de por, que podem mostrar les persones envers la naturalesa.
El naturalista François Terrasson[v], que durant més de trenta anys va treballar sobre les arrels de la por a la naturalesa i el caràcter anti-natural de la civilització, va posar de manifest la importància dels factors inconscients en les emocions, posant de manifest les limitacions de les anàlisis de la ciència positivista a l’hora d’indagar les causes de l’atracció, la indiferència o el rebuig a la naturalesa. També John Gray[vi], filòsof de la ciència política, en la seva crítica a l’humanisme i l’antropocentrisme ha insistit en el fet que la percepció de la natura respon en gran part a mecanismes inconscients. Ambdós estudiosos han basat els seus treballs sobre els orígens de les fòbies en les aportacions de la psicologia evolutiva i de les humanitats (antropologia, sociologia, art, literatura, etc.).
Ideologia i naturalesa
En el context de la crisi ecològica global els estudis i treballs sobre el medi natural i la seva relació amb les persones han posat en evidència els greus impactes del capitalisme neoliberal (devastació dels ecosistemes, esgotament dels recursos naturals, pèrdua de biodiversitat, crisi climàtica, incapacitat de corregir les fractures socials…). Els apologetes d’aquest sistema economicista i tecnocràtic[vii]es vanten que és el que ha aportat el grau de benestar i de progrés més gran a la humanitat, però tendeixen a oblidar que reposa en l’explotació il·limitada de tots els bens naturals (inclosa la vida de les persones) i en l’ocultació dels danys que infligeix al ambient i que ha portat el nostre planeta a la vora del col·lapse. En tant que construcció cultural i mode de vida, el capitalisme existeix sobre un rerefons ideològic, es a dir, en maneres de pensar, creences, valors, prejudicis, tabús, ideals i altres biaixos que condicionen la manera de percebre i viure al món i que considera la naturalesa simplement com una font de recursos per a explotar[viii]. Es pot parlar, per exemple, de la cosificació dels animals, és a dir, de la seva reducció a la categoria de matèria inerta.
Alguns d’aquests biaixos cognitius han perdurat des de l’antiguitat fins a les actuals societats, religioses o laiques. En destaquem tres que posen de manifest la concepció androcèntrica del món: 1) Supremacisme humà: des de la formació de les primeres societats agràries l’espècie humana s’ha considerat a si mateixa superior a la resta d’animals i al conjunt de la naturalesa, creença que ha justificat el domini i espoliació d’aquesta; 2) Dicotomia humà-natural: la concepció de dues realitats separades, espiritual i material, ha situat en plans diferents i separats l’ésser humà (dotat d’esperit) i la natura (matèria); 3) masclisme: el pensament, actuació i valors de l’home (mascle) són la base de l’organització de la societat en dos gèneres, en detriment de la dona i d’una concepció no dual del gènere.
Els textos fonamentals de les principals religions monoteistes (judaisme, cristianisme i islamisme) han tingut un paper prominent en la transmissió de l’imaginari social del món occidental, basat en les tres idees esmentades i han influït històricament en les formes de percepció, representacions i comportaments humans. El primer llibre de la Bíblia, el Gènesis, parla dels orígens del món en aquets termes: “Fem l’home a la nostra imatge, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos, els ocells i els animals domèstics i els salvatges i totes les cuques que s’arrosseguen per terra” (Gènesis 1:28). I del paper reservat a la dona “A la dona li digué […] el teu desig t’impulsarà cap a l’home i ell et voldrà sotmetre” (Gènesi 3:17).
Però la fe no ha estat l’única font de prejudicis i d’alienació vers la natura. La noció contemporània de desenvolupament assimilada al creixementeconòmic i tecnològic, per exemple, deu molt al pensament racional de la Il·lustració. Descartes[ix] va posar de relleu el caràcter instrumental de la ciència, “coneixent la força i les accions del foc, de l’aigua, de l’aire, dels astres, dels cels i de tots els altres cossos que ens envolten, amb tanta precisió com coneixem els diversos oficis dels nostres artesans, els podríem aprofitar de la mateixa manera per a tots els usos per als quals són apropiats i així fer-nos amos i posseïdors de la natura”. La concepció de la naturalesa com a realitat externa a la humanitat i de la superioritat de l’home és inherent a la idea de domini (basat en el poder, la subjugació).
La pandèmia ha commogut la vida de les persones, que s’han sentit amenaçades i han vist com trontollaven –ni que fos temporalment- determinats pilars de la seva visió del món i de la societat. Han constatat la il·lusió del control absolut de la naturalesa i que el seu propi cos està lligat als cicles naturals, com els altres organismes vius. Han viscut amb el temor a encomanar-se el virus i a emmalaltir. I també amb una por més inespecífica i boirosa, que els ha fet perdre la confiança en allò que els proporcionava seguretat: el coneixement científic i tècnic, la fortalesa de les entitats i dels governs, la veracitat de la informació, etc.
Malgrat les diferències individuals els estudis dels psicòlegs han detectat -en diferents moments i llocs- un increment global dels trastorns psicològics (desorientació, estrès, angoixa, depressió…), un augment de les temptatives de suïcidi i una pujada del consum de drogues. I també han observat la modificació dels comportaments i actituds en les interaccions socials, així com l’adopció d’actituds polítiques més conservadores i menys tolerants que s’han traduït en accions de rebuig a persones i col·lectius determinats[x]. És per aquesta raó que els psicòlegs han insistit en la importància de la gestió de la por com un element important de l’acció política durant la pandèmia per atenuar els seus efectes en la salut mental de les persones. S’imposa el “nosaltres front ells (davant del dret a la mobilitat i les migracions) o el poble front les elits (durant el confinament)”[xi].
Els canvis de tendència en el comportament i les actituds socials documentats pels psicòlegs, es poden interpretar com una exteriorització de prejudicis associats a la cosmovisió androcèntrica del món activada per la por profunda d’algunes persones en situacions que posen en qüestió el seu marc cognitiu. En aquest casos es produeix un replegament sobre els propis prejudicis i conviccions, més que sobre el discerniment. S’imposa el refús al l’altre, se li neguen els drets i si cal se l’agredeix, sigui immigrant, dona, homosexual o qualsevol persona o col·lectiu que no encaixi en els propis esquemes mentals.
La relació humana amb la naturalesa és inherent a la ideologia androcèntricadel món, als valors i a les actituds supremacistes i masclistes (ostentació de força, exercici del domini, voluntat de subjugació, violència, humiliació, etc.) envers les persones o grups considerats inferiors. Segons aquesta visió, la naturalesa és una realitat externa a la humanitat, una font de recursos per explotar i de perills que cal controlar (ordenar, sotmetre, eliminar…). Es poden interpretar així l’alienació de les persones respecte la resta de la natura, la reducció de tot el que sigui natural a un valor mercantil i la destrucció del medi natural a escala planetària (alterant les interaccions i els equilibris complexos que han fet possible la diversitat de vida i ecosistemes a la Terra). El culte al desenvolupament tecnològic es projecta com a panacea que ha de guarir els danys causats per la humanitat al medi natural i solucionar els problemes ecològics (que són també socials i polítics). Tanmateix és poc probable que això sigui possible sense una veritable reformulació del pensament que ens han portat al llindar del col·lapse.
La devastació de la natura en nom del progrés ens fa més vulnerables. Cada vegada que es destrueix un hàbitat natural o que s’extingeix una espècie, les persones i el conjunt de la humanitat som una mica més pobres i deixem un medi més miserable a les generacions futures.
[i] BLUMSTEIN, Daniel T. (2020); The Nature of Fear. Survival Lessons from the Wild, Harvard University Press, Cambridge (Massachusetts)
[ii] APIA (2021); “Una primavera ganada para la naturaleza”, 23 octubre 2020 http://www.apiaweb.org/2020/10/23/una-primavera-ganada-para-la-naturaleza/#.Ygv2Vt_MLIU
[iii] La suposada deixadesa en realitat era conseqüència del confinament de la reducció del nombre habitual dels treballadors encarregats del manteniment dels espais verds, a causa de la pandèmia.
[iv] En general es tractava de petits mamífers (conills, eriçons, esquirols…) però, segons els indrets animals més grans (cérvols, senglars, ossos, cabres..) així com diverses espècies introduïdes, d’origen domèstic o escapades de granges o zoològics. Per a més informació consultar
[v] TERRASSON, François (1997); Civilisation anti-nature (Conscience de la terre), Editions du Rocher, París.
[vi] GRAY, JOHN (2003); Perros de paja y otros animales. Reflexiones sobre los humanos y otros animales, Paidos, Barcelona
[vii] Francesc Torralba, filòsof, afirma que “l’economicisme és una forma encoberta de totalitarisme, és la idolatria del tenir, la reducció de tot moviment, de tot pensament, de tot anhel al desig de posseir i de guanyar béns econòmics” i que és “una de les ideologies “més perverses i més tòxiques individualment i socialment que ha imaginat la ment humana i que campa lliurement per l’imaginari col·lectiu i malmet persones i comunitats”.
[viii] Alguns dels principals trets constitutius atribuïts a aquest model socioeconòmic nos són exclusius del sistema capitalista sinó que han estat i són propis d’altres sistemes i diferents règims polítics. En són una bona prova el comunisme de l’era soviètica, la diversitat de sistemes socialdemòcrates o el socialisme anomenat “de característiques xineses”
[ix] DESCARTES, René a BONONAD, Francesc (2010); “Indicis i inicis de ceguesa”, Quaderns de filosofia i ciència, 40, Universitat de València, https://www.uv.es/sfpv/quadern_textos/v40p85-95.pdf
[x] ROBSON, David (2020); “The threat of contagion can twist our psychological responses to ordinary interactions, leading us to behave in unexpected ways” a https://www.bbc.com/future/article/20200401-covid-19-how-fear-of-coronavirus-is-changing-our-psychology
[xi] COLOMINA, Carme (2021) “¿Desconfianza en la vacuna o desconfianza en el sistema?” CIDOB 07/21 https://www.cidob.org/es/articulos/cidob_report/n_7/desconfianza_en_la_vacuna_o_desconfianza_en_el_sistema
