A propòsit d’Andrea Wulf, La invención de la naturaleza. El nuevo mundo de Alexander von Humboldt, Taurus, Barcelona, 2016, ISBN 987-84-306-1899-6. Traducción de María Luisa Rodríguez Tapia.
Quan llegeixo un llibre que m’ensenya perquè em commou, ho faig sempre amb un llapis a la mà. Subratllo i anoto quan em ve de gust. I si, al cap dels dies, tinc temps, anoto en un full les frases i idees que, ves a saber quan, tornaré a llegir i em faran pensar de nou. Descobrir en profunditat la vida personal i intel.lectual d’Alexander von Humboldt a través del treball minuciós i persistent d’Andrea Wulf ha estat una de les meves lectures més profitoses dels darrers anys. I aquests són alguns dels paràgrafs que vaig subratllar i anotar. Com que inaugurem (millor, reinaugurem) una manera íntima i preciosa de descobrir una terra (La Conca de Barberà), m’ha semblat que podrien ser útils per aquells que es plantegen una cosa tan evident com, normalment, poc meditada: quin punt de vista? Com miro la terra? Com m’hi entenc? Von Humboldt i algun dels seus amics són il.luminadors per a mi. El llibre és traduït al castellà i no toco l’original de la traducció: no en tinc permís.
Al prefaci: “Cierra los ojos, aguza los oídos y, desde el sonido más leve hasta el más violento ruido, desde el tono más sencillo hasta la más elevada armonía, desde el grito más violento y apasionado hasta la más dulce palabra de la razón, es la Naturaleza la que habla, la que revela su existencia, su fuerza, su vida y sus relaciones, hasta el punto de que un ciego al que se niega el mundo infinitamente visible puede capturar la infinita vitalidad a través de lo que oye”. Johann Wolfgang von Goethe ens ensenya que tan important és mirar des de fora com fer-ho des de dins. Els ulls que són la porta, ens sembla, de la intel.lecció més immediata, tenen moltes més vies de comunicació amb la naturalesa del que pensem: “ulls” són, també, les orelles i l’oïda; el silenci i el vol dels ocells; les olors, sobretot les olors de la terra i els sentiments que tot plegat et provoca.
P.26: “era necesario medir y analizar la naturaleza, por supuesto, pero también pensaba que nuestra reacción ante el mundo tenía que depender en gran parte de las sensibilidades y las emociones. Quería despertar el ‘amor por la naturaleza’. En una época en la que otros científicos buscaban leyes universales, Humboldt escribía que la naturaleza había que experimentarla a través de los sentimientos”. Marc Aureli, més que cap altre filòsof, ho explica molt bé: la persona té un esperit interior, un “daimon”, “un déu” que és el que li diu, si hom se’l vol escoltar, què está bé i què no, què cal fer i què no. Experimentar a través dels sentiments vol dir deixar que aquella energia que t’anima (alguns d’aquesta energia, en efecte, en diuen “ànima”, però, per favor, pensa que mai no estic pensant ni parlant de religió. En tot cas, ho faig de la meva “religió”, és a dir, de com parlo amb allò que m’envolta a través del meu sentiment, de la meva sensibilitat, de l’esperit que viu en mi) es comuniqui amb les energies que l’envolten, visquin aquestes als boscos, a les vinyes, a les persones que les treballen, als ocells, als rius, etc.
P.63: “tanto el personaje –habla del Fausto de Goethe- como Humboldt pensaban que el trabajo y el estudio constantes producían el conocimiento, y tanto uno como otro encontraban su fuerza en el mundo natural y creían en la unidad de la naturaleza. Como Humboldt, Fausto estaba intentando descubrir ‘las fuerzas de la naturaleza’. Cuando Fausto declara su ambición en la primera escena -‘conocer lo que en lo más íntimo mantiene unido al universo, contemplar toda fuerza activa y todo germen’- habría podido ser Humboldt quien hablara”.
P.83: “Los recuerdos y las reacciones instintivas, advirtió Humboldt, siempre formarían parte de la experiencia y la interpretación humana de la naturaleza. La imaginación era como ‘un bálsamo de milagrosas propiedades curativas'”.
P.88: “Humboldt estaba alejándose de la perspectiva antropocéntrica que había regido la relación del ser humano con la naturaleza durante milenios: desde Aristóteles, que había escrito que ‘la naturaleza ha hecho todas las cosas específicamente al servicio del hombre’, hasta el botánico Carl Linneo, que repetía el mismo sentimiento más de dos mil años después, en 1749, cuando insistió en que ‘todas las cosas están hechas al servicio del hombre’. Durante mucho tiempo se había creído que Dios había dado a los seres humanos el dominio de la naturaleza”.
Humboldt, de fet, estava retornant a una altra teoria antropocèntrica que no té res a veure amb l’aristotèlica, sinó amb la d’alguna altra cultura que va viure molt més estretament la seva relació amb la naturalesa. D’una manera, diguem-ne, no tan intel.lectual i sí una mica més sentimental.
Cal aclarir la confusió que existeix entre pensar que totes les coses de la naturalesa estan fetes per a l’home i la idea, que ja existeix en Vitruvi, quan parla de temples de déus fets per homes, i recull Leonardo en el seu famós dibuix, que “l’home és la mesura de totes les coses”. La naturalesa existeix amb i sense l’home i l’únic problema que l’home té, com Humboldt demostra a la perfecció, és trobar el punt de vista adequat per millorar-ne la seva comprensió.
Millorar-la, com després han demostrat Thoreau, Steiner, Mancuso o Qing Li, significa ni més ni menys com es compenetren, en la seva qualitat d’éssers vius, la persona i la naturalesa. El més greu error de la història de la ciència ha estat pensar que els éssers vius (siguin els que siguin) que formen part de la naturalesa, es mouen entre ells (i es comuniquen!) de la mateixa manera en què ho fa l’ésser humà amb altres éssers humans.
L’home és la mesura de totes les coses només des del punt de vista de la seva relació amb elles, de la seva capacitat d’entendre (o no) fins on arriba la seva comprensió (o incomprensió). La revolució de von Humboldt, com la dels seus deixebles intel.lectuals, arriba quan ell creu fermament que tots formem part d’una mateixa unitat, que anomenem naturalesa. I que el que hem de fer és trobar, conèixer, mesurar, valorar, interpretar i treure conseqüències del paper de cadascú en ella. I el de l’ésser humà n’és un més. Podríem perfectament dibuixar un arbre al centre de la falsa quadratura del cercle vitruvià-leonardià i dir “ l’arbre és la mesura de totes les coses”. I llavors començarçiem, com fa Mancuso, a entendre que els arbres tenen el seu propi sistema de comunicació entre ells. I el tenen!
La persona, el seu cos i el seu esperit, els seus ulls i la seva energia/ànima/sensibilitat, és el temple des del que observem, mesurem i interpretem. No hi ha edificis ni fonaments, no hi ha portes ni finestres. Hi ha un cos i uns ulls, un cervell i unes extremitats. Si entenem correctament què proposa Vitruvi quan parla de la construcció d’un temple on tenir cura dels déus, haurem de “fugir” de la visió aristotèlica i ens haurem d’acostar a la tradició etrusca. Entre els etruscs, el més important quan es tracta de mirar el cel i la terra, els seus habitants i els fenòmens que hi succeeixen, és el punt de vista, l’espai que el teu cos i la teva visió delimiten. El cos és el de la persona que mira i el primer “temple” que va existir va ser ell mateix i el seu mirar i sentir la natura. L’home és, doncs, el temple i, en aquest sentit, és la mesura de totes les seves coses, no de les coses en general… hem d’aprendre a “construir” aquest temple, hem de saber formar-lo, hem d’estar atents a la seva sensibilitat per tal que connecti amb tot el que veu i pugui entendre-ho, encara que no sigui ni amb paraules ni racionalment. Cal que senti que tots els presents que han acabat en futur han nascut de la integració de la persona amb la natura, de la comprensió des de dins, del respecte i la coordinació amb ella. Amb la naturalesa, és clar. Això ens ho va ensenyar Marc Aureli, no Aristòtil. Això van recollir von Humboldft i Goethe, això van entendre Schopenhauer i Nietsche, això van transmetre Thoreau i Dillard. Això està entenent ara Qing Li. Això recollim nosaltres i hem de preservar i transmetre.
