La nostra realitat

Amb Maurice Merleau-Ponty i Donald Hoffman

L’espessor del cos, lluny de rivalitzar amb la del món,

és l’únic mitjà que tinc per anar fins al cor de les coses,

convertint-me en món i convertint-les a elles en carn.

Maurice Merleau-Ponty

És real això que escric? Són reals els núvols que veig per la finestra, els quadres de colors, l’olor de flors, la sensació de frescor? Quina relació hi ha entre el meu cos que sent i tot allò que és?

“El món és això que jo percebo, però la seva proximitat absoluta, des del moment en què s’examina i s’expressa, es torna també, inexplicablement, distància irremeiable”, versa el filòsof Merleau-Ponty (2010). I continua: “La relació entre les coses i el meu cos és decididament singular: aquest fa que, en ocasions, em quedi en l’aparença, i també fa que a vegades vagi a les coses mateixes; ell produeix l’enrenou de les aparences i també ell les fa callar i em llença de ple al món”.

La realitat és tot el que el nostre cos percep? O hi ha una realitat més enllà impossible de captar? La qüestió de la realitat (què és, com l’arribem a conèixer…) ha estat present en tota la tradició filosòfica; abordada des dels inicis i encara irresolta. Plató i el seu deixeble Aristòtil van inaugurar la metafísica (disciplina que estudia la naturalesa de la realitat), i amb ella la creença que podem entendre el món que ens envolta una vegada aclarim com pensem en aquest món. La divisió platònica entre les idees i les coses s’accentuà més tard amb Descartes i la consideració que som subjectes enfront d’objectes. D’aquesta manera, captem la realitat exterior (les coses) a través de representacions internes (les idees).

L’aposta pel contacte

Aquest marc dual configura la tradició epistemològica que encara ara perdura: “En la nostra cultura hi ha un gran error, una comprensió equivocada de tipus operatiu sobre el que significa conèixer”, ressalten Dreyfus i Taylor (2016), tot recorrent a les investigacions de Wittgenstein, al seu text Una imagen nos tuvo cautivos, ja que “entenem (o malentenem) el coneixement com a mediacional”, és a dir, que la nostra relació amb el món només es possible per i a través de categories i/o representacions. Els filòsofs afirmen que “la fita fundacional que dona lloc a la classificació dualista (del dins-fora, mental-físic) i, per tant, a la mecanització de la imatge del món, va ser l’alliberament cartesià que desposseí de significat i sentit al món d’objectes que ens rodeja”. Visió que deixa fora de lloc la perspectiva encarnada d’un cos que percep i que també participa de la construcció del món percebut.

Per això, els autors proposen una “teoria del contacte”, en la qual el saber no depèn d’un factor de mediació que possibilita la trobada amb allò real; sinó que la connexió amb la realitat és directa en tant que suposa una espècie de moviment que unifica tot el que configura l’escena. En altres paraules, la realitat es desplega en el contacte, just en aquell moment, i és per això que, per a les teories del contacte, la realitat s’auto-verifica. Com diu Merleau-Ponty, la nostra experiència corporal “ens ensenya a habitar la veritat a través de nosaltres mateixos en la nostra totalitat, sense haver d’escollir, ni tan sols distingir, entre la seguretat de veure i la de veure allò vertader”.

La construcció de sentit

Té sentit, llavors, preguntar-nos què és real i què no? Seguint el plantejament de Merleau-Ponty, tot el que percebem, sentim, experimentem, somiem, imaginem, pensem…és real perquè forma part de la nostra experiència de viure. Per a una persona que té esquizofrènia les veus que sent són ben reals, i no se li pot negar que ho siguin només perquè nosaltres no les escoltem o perquè està estipulat que en el món no se senten veus. Vivim a través del cos, i és el cos i totes les seves possibilitats les que ens permeten experimentar la vida.

A més a més, ens trobem amb la limitació que no podem catalogar quelcom com a no real perquè no ho captaríem… Una idea similar expressa Harari al llibre Sàpiens. De animales a dioses (2013), sobre el que com a societat considerem “antinatural” i per això ho prohibim: “Tot el que és possible és, per definició, també natural. Un comportament antinatural, que vagi contra les lleis de la naturalesa, simplement no pot existir, de manera que no necessitaria prohibició”. I explica que els conceptes de “natural” i “antinatural” no s’han agafat de la biologia, sinó de la teologia cristiana.

De la mateixa manera, podem pensar que el que marca què és real i què no, el que fixa la realitat, no és pas una naturalesa intrínseca d’aquesta, objectiva i casual, sinó tota una estructura de poder (abans més centralitzat, ara potser més difús), segons els interessos de construcció de sentit que tingui. Així, definir la realitat serveix més aviat per establir un compartiment de normalització i normativització de la vida en comú.

Una sintonització amb el món

Des de la perspectiva d’una realitat més dinàmica, el documental Being in the world (Tao Ruspoli, 2022) exposa que els nostres cossos, les nostres formes d’estar, se sintonitzen amb el món i s’esdevé així una espècie de catarsi que supera i transcendeix la persona, la cosa en si, l’espai entremig… Herència de Heiddegger, la idea és que les coses es revelen com són quan es donen les condicions d’habilitat i de relació; llavors és quan s’obre un espai de possibilitats que tot ho integra i que permet aflorar noves maneres fins llavors ocultes.


El real, doncs, és la totalitat de la vida (allò desenvolupat i allò potencial; allò actiu i allò latent) i esdevé sempre en el contacte: “Un món percebut no se li apareixeria a una persona si les condicions no estiguessin en el seu propi cos: però no són aquestes les que ho expliquen” (Merleau-Ponty, 2010). Cal superar profundament l’esquema conceptual tan arrelat del dins i fora, del subjecte i l’objecte, del real i de la representació; hem d’alliberar-nos, doncs, de “la imatge que ens ha mantingut captius” (Dreyfus i Taylor, 2016).

“És veritat que el món és el que veiem i que, tanmateix, necessitem aprendre a veure’l”, lamenta Merleau-Ponty (2010). Ho il·lustra el documental mencionat, quan evidencia que com a humans necessitem entrenar la nostra connexió amb el món, per poder treure a la llum aspectes de la realitat a través de les nostres habilitats. Així, veurem que són inesgotables, que hi ha una font misteriosa que ens ofereix contínuament significat.

Honestedat i humilitat

Com exposa la filòsofa Marina Garcés (2015), “les preguntes de l’occident modern sobre la realitat han estat principalment dues, com pensar-la o com transformar-la”, és a dir, qüestions sobre la representació i la intervenció. Així, ella afegeix la perspectiva de l’honestedat amb la realitat, que alhora obre una nova pregunta: “Com tractem la realitat i amb la realitat?”. En el tracte, continua, “hi ha una manera d’estar, de percebre, de sostenir, de tenir entre mans, de situar-se…(…). El tracte és un posicionament i alhora una entrega que modifica a totes les parts”.

Així, més enllà de què és real i què no, potser el més pertinent seria reflexionar sobre com convivim i ens vinculem amb la realitat. 

En aquest sentit, el psicòleg i professor Donald Hoffman exposa una teoria molt interessant en la TED Talk titulada Do we see reality as it is?. Apunta que la realitat no és quelcom que se’ns vingui donat, sinó que constantment la “reconstruïm” tot interpretant el que veiem. A partir de les seves investigacions, conclou que l’evolució no ha afavorit pas els individus amb una millor percepció, sinó que “ens ha modelat amb símbols perceptius dissenyats per mantenir-nos vius”.  D’aquesta manera, el nostre procés de desenvolupament com a espècie ha anat acompanyat del desplegament d’una mena “d’interfície que amaga la realitat”, potenciant així la conducta adaptativa. Per tal que resulti més entenedor, ell fa servir una metàfora: “La realitat és més aviat com un escriptori d’ordinador en 3D dissenyat per ocultar la complexitat del món real”.

El realisme conscient de Hoffman assegura que sí que hi ha quelcom existent quan no mirem, però que no és l’espai-temps ni tampoc els objectes físics, que això no és pas “la naturalesa de la realitat” sinó una mena de simplificació que n’hem fet per tal de fer possible la nostra vida en aquesta matriu hipercomplexa.

La idea de Hoffman és important, crec, perquè ens ofereix perspectiva i permet un retorn a la humilitat. Com a humanitat, hem de ser conscients que no sabem tant com ens pensem, que segurament només experimentem una part concreta i situada de la realitat. Això no s’ha de confondre amb un relativisme o constructivisme extrem o amb què tot té igual validesa o contingut veraç; no és incompatible saber que no ho sé tot, amb saber que sé un munt de coses. Actualment hi ha idees que donem per vàlides i que, a través dels mètodes i de les eines que tenim a dia d’avui, podem establir com a veritats acordades. Per exemple, que els nostres cossos són afectats per la gravetat (una força que es calcula d’una determinada manera) o que la fusta és marró (encara que el color sigui només una longitud d’ona i no tinguem ni idea si tots veiem el mateix marró, o com és intrínsecament la fusta). Dins del nostre camp experiencial, dins de les nostres vides compartides, ens és útil el consens sobre la gravetat o els colors de les coses.

En una altra xerrada TED titulada Your brain hallucinates your conscious reality, el neurocientífic Anil Seth sosté que, de fet, tots estem al·lucinant tota l’estona, i que “només quan estem d’acord sobre les nostres al·lucinacions ho anomenem realitat”.

Juntament amb el gran potencial de la imaginació a l’hora de relacionar-nos amb el real, jo hi afegiria també la importància del joc. A partir de les troballes de Hoffman, és impossible no adoptar una actitud més humil i conscient, alhora que lúdica, que obri la porta a una certa experimentació amb la realitat que vivim com a real. La física, l’art, la psicologia, totes les lleis, equacions i fórmules, no són més que construccions col·lectives que ens faciliten respostes sobre el nostre àmbit d’existència. Aquestes invencions són útils per desenvolupar eines, màquines, processos, acords comunitaris o regles de convivència que ens serveixen per a la vida que vivim. Potser no ens seria possible aguantar la realitat en la seva forma més crua, més nua, perquè segurament sigui un entramat més complex del que podem ni tan sols imaginar. Com diu Rorty, segons cita Markus Gabriel a Por qué el mundo no existe (2015), “pot ser que hi hagi quelcom darrere del món que se’ns apareix, però això no tindria cap interès per a nosaltres, els éssers humans”.

Amb aquesta frase voldria retornar a una idea que ja he exposat prèviament, i és la innecessària distinció entre allò real i allò no real. Per definició, tot el que podem concebre d’alguna manera, sigui quina sigui la seva forma de manifestació, és real. Perquè no podem fer referència a allò no real; simplement no hi tenim accés, ni per negar la seva existència. I, en cas que hi hagi una realitat més essencial, més real encara, segurament no podrem conèixer-la mai i tampoc ens hauria d’interessar, perquè no és real per a nosaltres.

______________________________

Bibliografia:

Dreyfus, H. [Hubert] Y Taylor, Ch. [Charles]. (2016). Una imagen nos tuvo cautivos. A: H. Dreyfus i Ch. Taylor. Recuperar el realismo. Madrid : Rialp. p. 19-57. ISBN 9788432146817

Gabriel, M. [Markus]. (2015). Por qué el mundo no existe. https://pasadopresente.com/images/PDF-LIBROS/porqueelmundonoexiste_markusgabriel.pdf

Garcés, M. [Marina]. (2015). La honestidad con lo real. https://laescenaencurso.wordpress.com/2015/01/29/la-honestidad-con-lo-real-marina-garces/

Harari, Y. N. [Yuval Noah]. (2013). Sapiens. De animales a dioses. Penguin Random House. 

Hoffman, D. [Donald]. (2016). Do we see reality as it is? TED. https://www.youtube.com/watch?v=oYp5XuGYqqY

Merleau-Ponty, M. [Maurice]. (2010). Lo visible y lo invisible. Ediciones Nueva Visión. Buenos Aires. https://pdfcoffee.com/lo-visible-y-lo-invisible-maurice-merleau-ponty-pdf-free.html

Ruspoli, T. [Tao]. (2022). Being in the World. https://www.youtube.com/watch?v=fcCRmf_tHW8

Seth, A. [Anil]. (2017). Your brain hallucinates your conscious reality. TED. https://www.youtube.com/watch?v=lyu7v7nWzfo