La nit del vi

Aquella nit havia quedat amb la meva amiga Berta, de Molins de Rei, per sopar a un lloc que ens agrada molt de Barcelona. Jo vaig baixar abans, a mitja tarda, per fer uns encàrrecs, però cap a les set ja ho havia enllestit tot i vaig començar a donar voltes pel centre, per fer alguna cosa mentre l’esperava. Hi havia molts turistes, gairebé no es podia caminar, i em vaig començar a atabalar. A més, havia tingut un dia de merda, moltes males notícies i força angoixa. No estava gens fina i al final em vaig atabalar tant que vaig acabar plorant sola pel carrer Pelai, així que vaig trucar a l’amiga per proposar-li què li semblava si jo agafava un tren i em desplaçava a casa seva i sopàvem allà i bevíem fins a perdre el senderi. Li va semblar la mar de bé.

Vam convenir que ella posaria la teca (demanaríem sushi) i jo el beure (que tant necessitava), de manera que vaig comprar una ampolla de vi i vaig anar a casa seva. S’havia acabat d’independitzar i el piset feia olor de nou, d’acabat de pintar. Pocs mobles, encara. Tres gots i quatre plats, bombetes sense pantalla. A poc a poc em vaig anar calmant (de vegades només cal arribar a casa l’amiga, seure al sofà i deixar-se caure l’una sobre l’altra) i, mentre esperàvem el repartidor, ens vam disposar a obrir el vi. Tot es va torçar, però, quan va obrir el calaix de la cuina i em va mirar amb la cara torta.

No teníem obridor. Era evident que no n’hi tindria, al piset nou mig buit, però no hi penses mai, en els obridors. És com la salsa de soja quan demanes sushi i no te’n posen ni un trist sobret i t’has de menjar els makis a palo seco (que és com ens els vam haver de menjar aquella nit, també s’ha de dir).

Ens vam quedar palplantades a la cuina. El vi, dret al marbre, ens mirava. L’etiqueta semblava una camisa de força, i l’ampolla, un senyor sorrut que es negava a obrir-se i compartir-se. Fins i tot semblava que feia que no amb el tap. Però jo no em volia quedar de braços plegats com ell, i vaig tenir una idea. Agafaríem un ganivet, el clavaríem al suro i empenyeríem el tap cap avall. Alliberaríem el vi, li trauríem la molla encallada al coll que el tenia anul·lat i no el deixava parlar, seria com una espècie de sacrifici. Era una idea fantàstica. El tap quedaria surant pel líquid i no el podríem recuperar, però no passaria res perquè ens el fotríem tot i no l’hauríem de tornar a tapar. I així ho vam fer. Vaig agafar el ganivet i, com si fos una escarpa, el vaig clavar al tap. Amb la dreta vaig començar a picar la base del mànec per enviar el suro coll avall, amb la destresa i l’emoció de l’escultor que visualitza, per fi, el final de la seva obra.

La Berta aguantava l’ampolla, una mica ajupida, i s’ho mirava de prop. Em deia coses com: “ja quasi està!” o “fot-li castanya!”. Jo seguia esculpint, amb la punteta de la llengua a fora, tap, tap, tap, i el tap que s’hi resistia, faltava molt poc, una mica més i podríem seure a taula amb les copes plenes i explicar-nos la vida i emborratxar-nos, tot anava bé i el piset era nou i estava acabat de pintar i feia bona olor i la Berta i jo estàvem boniques, era agost, portàvem crop top i teníem la pell morena. El tap estava a punt d’acabar el recorregut, era com un part, el tap era un nadó i nosaltres, les llevadores, i el coll de l’ampolla, el canal vaginal. Faltava un últim cop, el darrer, mig centímetre, i vaig agafar força i vaig picar amb tot el palmell obert.

Es va sentir un espetec com un petard. Vaig tancar els ulls per instint, i, quan els vaig tornar a obrir, vaig veure que la Berta estava de color vermell i es mirava les mans, xopes. Em vaig tocar la cara i jo també la tenia tota molla, els crop tops amarats, ens regalimava vi escot avall. Hi havia bassals de vi a terra, del sostre plovia vi i ens queia al cap, la cuina era com una gruta amb estalactites de vi, i nosaltres sense frontal. Llavors vam sortir del xoc i va ser quan ens vam mirar amb els ulls esbatanats i vam començar a cridar, i vam passar del crit al riure esbojarrat, i crec que vam riure tant que vam acabar pel terra de la cuina recargolant-nos i empastifant-nos de vi, arrebossant-nos de teories de la física i de pressió de l’aire que no havíem sabut calcular, rient de la magnitud del desastre que de tant riure ja no era un desastre, sinó un joc. Rient perquè no ens preocupava res, perquè només volíem riure i perquè aquella destrossa, ves per on, havia arreglat un dia de merda.

Al cap d’una estona ens vam calmar una mica i ens vam disposar a netejar. Vam xopar tots els draps i les baietes d’aquell pis, i després paper de cuina, i després paper de vàter, i després galleda i pal de fregar. Netejàvem rient, rèiem netejant, pregàvem pels nostres crop tops i pels texans. El senyor ampolla, amb la seva camisa de força i el seu mal humor, ens continuava mirant des del marbre, com dient: “jo ja us ho deia, estúpides”. Però també ens rèiem d’ell.

La cosa, doncs, va anar tornant a la normalitat. Entremig vam sopar sushi sense salsa de soja (i sense vi) i vam continuar rient, vam riure tant que em feia mal el coll. Tot va marxar: l’angoixa, el dia de merda, les males notícies, les llàgrimes del carrer Pelai. Només hi havia una cosa que no marxava ni marxaria mai: les taques de les parets i del sostre de la cuina.

El que em va agradar més de tota la història no va ser el rerefons moral que se’n podria extreure (la idea aquella que no cal beure per passar-s’ho bé, tal com em pontificava la meva mare cada cop que sortia de festa quan tenia setze anys), perquè aquella nit ens havíem quedat sense vi i vam riure més que si ens l’haguéssim fotut. El que em va agradar més de tot, no sé per què, va ser que la Berta no va voler repintar mai les parets d’aquella cuina acabada de pintar i amb olor de nou vi.