Cocora és una vall de la Cordillera Central dels Andes colombians, al departament del Quindio, on naix lo riu del mateix nom, i és porta d’entrada al Parque Nacional de los Nevados. Cocora també és bressol i paradís de la palma de cera, arbre nacional de Colòmbia, una palmera esvelta, altíssima i giacomettiana, que s’alça per damunt de la resta d’arbres del bosc que la fa viure, el bosque de niebla. De lluny ja veus com aquí i allà sobresurten i aguaiten buscant la llum. El bosc sobre el bosc, que va dir Humboldt.
Cocora també és el nom d’una princesa Quimbaya, i vol dir “estrella d’aigua”. A Cocora hi plou cada dia i quan no ho fa, la boira es passeja entre les palmes, vall amunt, vall avall. I els ulls se te n’hi van, seguint-la. A Cocora la gent hi va per admirar aquest paisatge esplèndid, que et segresta la mirada, que esdevé insuficient per copsar tot allò que t’ofereix la natura exuberant que t’envolta. Al Quindio, ens va dir la Luz Patricia, hi ha verds de tots els colors. I és del tot cert. Però no tot és natura.
A Cocora enmig de la verdor canviant de tota mena de vegetació, les palmes de cera més impressionants, més altes i elegants, són aquelles que s’enclaven com agulles de cap en un tou de vellut verd, ondulat i amb plecs suaus i molsuts. El tou de vellut que fan els potreros, que naltros en diríem prats, on pasturen vaques i alguns cavalls. Potreros que avancen en un procés continuat de desforestació, iniciat fa anys, per desenvolupar la ramaderia intensiva que ha arrasat boscos, això sí, deixant en peu de pau les palmes, despullades del bosc que les fa viure. Als potreros les palmes llueixen una esplendor tràgica. No s’hi poden reproduir, el bestiar es menja els plançons i l’exposició al sol del seu tronc nu i desprotegit les acaba afectant irreversiblement i moren, soles, abans d’hora.
Deixant de banda consideracions ecològiques que serien del tot pertinents i que allà estan damunt de la taula i qüestionen models de desenvolupament desequilibrats i depredadors en excés, la sensació que vaig experimentar des de la base d’un d’aquells arbres que poden viure 200 anys i fer 70 m d’alçada va ser un embull colossal fet de paradoxes i sentiments contraposats. Constatar que la bellesa estètica d’aquesta palmera adquireix tota la seua esplendor quan la veus allà, sola o amb altres palmes també nues, a la vora però no pas a tocar, trasbalsa.
I neguiteja contemplar amb fascinació els grups de figures solitàries (torna Giacometti), amb aquella indolència aparent, movent l’escassa capçada que les corona, com qui, amb cert desdeny, mira cap a un altra banda, potser perquè no li copsem la tristor de la mirada. O bé t’espia quan et distreus i, llavors, t’adones que quan la fites des de baix estant, amb un cert vertigen, ella també et fita interrogant des de la boira que l’acarona.
I llavors t’adones que aquesta bellesa l’és per la mort anunciada que duu. T’adones que estàs davant d’éssers que agonitzen, que no sobreviuran ni es reproduiran i que aquest gaudi estètic que provoca l’exaltació d’aquesta bellesa fràgil és indestriable de la seua fi propera.
I això no només passa a Cocora.
La paradoxa (?) que suposa el fet que sovint matem allò que més estimem. O hauríem de dir allò que més “valorem”? parlant potser en termes de desenvolupament més material…
Què fem sinó quan explotem sense mesura recursos preuats amb un excés que ens durà a escassedat o la mort com a col·lectivitat natural i social? O quan no ens cansem de promocionar el que després ens queixarem de veure massificat, degradat, banalitzat i sense ànima? I quan, tot i disfressar-ho d’autenticitat, deixem de reconèixer-nos en el que hem creat, en nom de cants de sirena i de miratges disfressats de tendències, modes o certeses de paper fi que duren de Nadal a Sant Esteve?
I es fa evident quan la incoherència, feta potrero, exalça i mata alhora. I mentre ens encantem amb la bellesa agònica, aquesta incoherència sovint interessada s’entesta en fer-nos creure compatible allò que no ho és. I això, tant si parlem d’arbre nacional o de Patrimoni de la Humanitat…
I escoltant embadalits el cant del cigne, com els estruços, ens tapem el ulls de l’enteniment, mentre obrim com taronges els altres, els de l’avidesa de veure i de mirar per aprehendre i apropiar-nos de l’ànima moribunda de les coses. Hem de concloure, doncs, que ens cal, conscientment o inconscientment, experimentar aquest sentiment de fragilitat amenaçada i potser condemnada, per apreciar l’experiència fugissera, efímera, que ens produeix?
I si és així, esdevenim els amenaçadors i els depredadors per provocar-la? En una mena de procés suïcida global?
A vegades en escenaris llunyans i absolutament diferents apareixen preguntes de casa, que demanen respostes, que a casa ni ens plantegem. O no gosem.
____________________________
Amb la col·laboració de:
