La llista de Clotet

Tempus fugit

Arriba un dia en què t’adones que el teu temps és finit, que vols multiplicar per dos el que fas i que no hi ha suficient perquè sempre hi ha quelcom que no tenies a la llista i pren la rellevància d’haver de saltar al davant.

Al juliol tanco secció, i sempre arriba plena de reflexions, tancament de temporada i sentiments màgics. Per això mentre al cap em ballava de quina manera podia clausurar, va aparèixer una proposta que feia molt que em voltava pel cap (de fet vaig corroborar que la idea havia sorgit feia més d’un any), però que mai s’havia materialitzat. Una vegada més vaig intentar fer màgia amb el meu calendari, i va resultar impossible encaixar-la abans d’acabar juliol. Entre els 38 graus constants a Barcelona i la meva excitació mental, m’adono que tinc dues opcions: o deixo de dormir (el poc que dormo a la nit, i crec que no és viable) o intento programar un petit stop a mi mateixa per poder parar i escriure tot el que tinc a la ment. El noi amb més salero de l’Empordà, amb accent extremeny, havia d’esperar encara una mica més. (Miguel mil perdons avançats).

Així neix la idea de “La llista de Clotet”, no hi haurà tant drama ni tanta història com a la novel·la original de la qual copio el títol, ni el relat serà tan intens com Steven Spielberg va fer, però encara que no ho sembli, tindrà punts en comú. Relatarem un petit període de vida i un tema molt interessant, un mètode ben curiós de salvació: el vi. La interpretació serà aquest cop, escrita i el muntatge, bé el muntatge serà el més difícil perquè només tinc el meu petit espai vinícola, que s’ha convertit en el meu escenari per naturalesa.
Així que avui he decidit fer una llista, una llista estrambòtica evidentment.

Una llista molt friki evidentment. Una llista del que après (i no he après) aquest any, formant part d’aquest món, de la gent que trobo al meu costat i del més important: prendre consciència d’estar preparada per tot el que hi hagi de venir.

Quinze són quinze, (quinze, quinze, quinze), quinze, quinze són.

Segur que recordeu aquesta cançó infantil, jo l’he cantada moltes vegades i diuen que està pensada per treballar la pulsació i el ritme. Avui plantejo una llista de quinze assumptes, el temps però, haurà de ser moderat.

Seran 15  manaments, ara ja formen part del meu mantra personal i estic totalment segura de què molts d’ells seran compartits amb vosaltres.

1.- Quant més vi bec, menys crec que sé.

Moltes vegades la gent em pregunta perquè mai dic que sóc sommelier. En el meu cas, si no és estrictament necessari, mai dic que ho sóc, perquè en realitat quan acabes el curs, el que reps no és una acreditació, el que reps és la responsabilitat d’haver començat un camí i haver-ho de seguir. Si segueixes el camí i continues tastant, cada cop descobreixes que sorgeixen elaboracions de les quals no eres conscient, varietats recuperades que mai havies sentit i mètodes de criança que canvien la teva concepció del món. Per tant és obvi que quan serveixes un vi nou s’obri una nova finestra i el rang del desconegut mai tindrà relació directa amb el que has begut (o potser si, però de manera inversament proporcional.)

Maridatge al restaurant Disfrutar. (Barcelona, Abril 2017).

2.-El vi és una carrera de fons, i de llarga distància.

Una foto no vínica il·lustra el meu punt dos, però crec que és una demostració clara del que vull dir. Quan comences un somni en el qual creus fermament has de visionar-ho com una fita realitzable però tenint en compte que no està a tocar. En el meu cas ho tinc clar, si algun dia arribo al final, m’agradaria que fos així: una estrella fruit de molta dedicació i amor.

Snack del menú del Celler de Can Roca, batejada com estrella de mar. (Girona, Maig 2018).

3.-La gent meravellosa existeix, i tinc la sort de trobar-ne molts al camí.

Poc a dir en aquest punt, les veritats absolutes no existeixen, però per mi aquesta afirmació és rotunda (100%). Cada passa que dono em fa trobar gent increïble amb moltes coses a aportar. Un amic meu em diu que aniré directa al cel perquè sempre crec en la bondat de les persones i sincerament no crec gaire en el cel, però les persones m’encanten sense remei. Suposo que deu ser predisposició o disposició, però totes han anat apareixent i tenen un trosset del meu cor.

Tast amb el grup “Tast Marcians” a Vinus and Brindis ( C/ Calaf 32 Barcelona, Maig 2019).

4.-Quan penso que no és possible, cada dia resulta més interessant que l’anterior.

No hi ha moment per l’avorriment, i si un dia arriba, és una mica benvingut per poder descansar. Quan creus que tot ha arribat a un punt àlgid, sorgeix quelcom que et torna a sorprendre i fa que l’anterior comenci a semblar menys intens.

Trobades fortuïtes amb Joan Gómez Pallarès que omplen el cor. (Barcelona, Desembre 2018).

5.-Què hi ha moments de patiment inevitables.

Situacions incontrolables que s’escapen de tot tipus de control, circumstàncies inevitables que es donen sense poder-ho evitar, i que tot i que suposen un patiment momentani, després ens fan créixer. Aquests moments però, també formen part del joc i tot i que es presenten en comptades opinions també formen part de la vida.

En algun lloc que fèiem servir d’oficina, en una de les múltiples reunions de les quals fèiem a qualsevol hora. (Barcelona, Març 2017).

6.-Que no sóc capaç de ser objectiva amb els vins que es creuen al meu camí i les notes de tast formals només les considero si són estrictament necessàries.

He descobert després de posar-me a prova, només aconsegueixo ser objectiva si darrere hi ha motivació real i és totalment necessari. En la resta de casos, la subjectivitat em corre per les venes i els sentiments s’apoderen de mi quan tasto alguns vins. Conèixer la història resulta per mi indispensable i llavors em trobo en un camí que em porta a estimar el projecte o no, però mai a deixar-me indiferent.

Botes antigues al celler La Gutina. (Sant Climent de SesCebes, Juliol del 2017).

7.- Diuen que el cant coral cohesiona el grup i en el món del vi fer equip no suma: MULTIPLICA.

No calen gaires explicacions per aquest punt, la vida m’ho ha demostrat i aquí amb una imatge ho demostro. De petits somnis es fan llargs camins, però sempre en bona companyia.

Amb la Patrícia de Golferichs (equip de Vilateral Comunicació). (Barcelona, Maig 2019)

8.- Els moments que m’aporten més felicitat són aquells en el que estic trepitjant la vinya.

Quan escric és un moment ple de llibertat, de pensaments que brollen, de paranoies poètiques que omplen els meus textos, però us puc assegurar que encara existeix un moment millor: la prèvia visita que fa possible l’escriptura. Si haig de deixar la ment en blanc, ho aconsegueixo trepitjant la terra.

Visitant vinyes (Múrcia, Maig 2017).

9.-Qualsevol lloc és adient per escriure, sigui on sigui, perquè sempre hi ha quelcom a explicar.

En l’últim any he descobert que vagi on vagi, el meu portàtil sempre ha d’anar amb mi, perquè vagi on vagi, trobo quelcom interessant per escriure. Pot ser una petita idea o l’inici de quelcom més gran però sempre s’ha d’estar preparat per deixar-ho per escrit.

Casa rural a Maià de Montcal (Girona, Octubre 2018).

10.-A vegades tinc la sensació d’anar contracorrent i no poder parar.

Un sentiment que s’expandeix per moments i ens fa creure que no som amos del nostre propi temps. Ja s’ha convertit en part del nostre vocabulari un “no em dóna la vida” o “vaig de bòlid”. Aquesta sensació guanya la posició 10 a la llista mentre internament intento gestionar com fer que cada cop em passi menys.

En una de les múltiples caminades que em serveixen per netejar la ment (La Garrotxa, novembre 2018).

11.-No puc sortir al carrer sense la meva càmera, perquè mai sé quan serà el moment.

Mai sé quan pot arribar el moment que al camí sorgeixo quelcom interessant que ha de quedar per a la posteritat. Per això fa dos anys que la meva mini-càmera sempre m’acompanya. La resposta a la pregunta que molts es fan, exacte, les meves fotos mai són de mòbil.

En un dels múltiples terrats que em serveixen d’escenari i inspiració (Maresme, Gener 2019).

12.-El vi és disconformitat continua.

Potser disconformitat no seria la paraula més adient, però crec que té la rotunditat per ocupar la posició número 12 en el meu mantra. Parlo de la cerca continua, de viure la sensació de sorpresa, de l’anàlisi de noves opcions, de la investigació de tot allò que ens crida l’atenció, per mi el vi és 100% aquest sentiment.

Pràctiques de verema a Mas Oller amb l’ESHOB (Manresa, Setembre 2018).

13.-Com més àcid i brillant, més m’agrada i no parlo només de vi.

M’agrada directe, àcid i si té una mica d’espurna, millor que millor. Parlo del vi evidentment, però parlo també de les persones. En aquesta trobada continua de gent, els que tenen un discurs pla, llarguíssim i sense capacitat de modificació m’avorreixen una mica, per això m’agrada la gent autèntica, que diu el que pensa, que té un punt àcid i que quan et miren als ulls, els hi sorgeix una guspira. Mai acabes de saber que hi ha darrera d’una mirada plena de complicitat.

Un dia qualsevol bevent Free Rosé de Nuria Renom (Barcelona, Novembre 2017).

14.- Fa dos anys gairebé que vaig escriure el meu primer article a la Conca i sempre vull més.

Temporada rere temporada, quan acabo sempre penso que se m’ha fet molt curt i que la llista de temes a parlar resulta interminable. Això em provoca una tristesa instantània que es volatilitza immediatament perquè sé que cada dia, queda un dia menys pel nou curs.

Verema a Vinyas d’Empremta per l’article “Una jornada….” de La Conca 5.1 . (Navàs, Setembre 2017).

15.- Qui fa el que pot, no està obligat a més.

Acabo la llista amb un punt afegit fa ben poc i que fins fa res no formava part del meu relat, però que a l’analitzar-lo em vaig adonar què era una manera de gestionar petites frustracions que van sorgint pel camí. Quan ho dones tot però a vegades no arriba on voldries, quan creus en el que fas de tot cor, poses l’energia i la consciència i no surt com esperaves, en aquest casos, has de pensar que potser no era el moment, la situació o el vi adequat, però que has fet tot el que has pogut sense recances.

Compartint un White Lady intentant gestionar frustracions, amb companys incansables (Barcelona, Gener 2018).

I repasso per última vegada la llista i m’adono que en realitat, el meu mantra no dista tant d’altres establerts, només caldria canviar la paraula vi per aquella que ens apassioni tant com per fer-nos perdre el món de vista.

Bon estiu i bon mantra!