La llegenda persa del vi

Primer de tot, he de confessar que —a diferència probablement de moltes de les persones que col•laboren en el projecte de La Conca 5.1— em considero una principiant en el món del vi. No en sóc entesa i ni tan sols n’era aficionada. Simplement tafanejo per les fonts d’informació tot allò que trobo sobre el món del vi. Suposo que deu ser un defecte de formació professional. Sóc documentalista.

Realment, el món del vi és una font inesgotable d’informació, de dades, d’històries i de llegendes de tota mena. Deu ser per això que cada vegada que m’he de plantejar el tema de la meva nova aportació a l’Espai Literari de La Conca 5.1, després de recercar informació, acabo tenint quatre o cinc temes possibles damunt la taula. Decantar-se per un, no és sempre una decisió ràpida.

En aquesta ocasió, segurament influenciada per altres treballs en què em trobo immersa en aquests moments, em va cridar l’atenció el tema de les llegendes relacionades amb el món del vi.

Sabem que el vi existeix des de l’antiguitat, però quin és el seu origen? La veritat és que totes les antigues civilitzacions li atribueixen un origen diferent.

LlegendaEls egipcis atribueixen el seu origen a Osiris, que era el déu del vi, i deien que el fruit del raïm eren les “llàgrimes d’Horus”. Per als grecs, el vi era un regal de Dionís —conegut pels romans com a Bacus— déu del vi i de la vinya. Els romans oferien el vi a Vesta a la vora del foc de la seva llar i en les libacions a Saturn. En canvi, segons diu la Bíblia en el llibre del Gènesi, 9. 20-21:

Noè va ser el primer a treballar la terra, i plantà una vinya. Un dia, va beure vi, s’embriagà i es va despullar dins la tenda.

Són innombrables, doncs, les llegendes que s’expliquen l’origen del vi. La majoria narren com, al llarg dels segles, el vi ha estat considerat des d’un elixir de l’amor fins a un verí o una mena de beguda màgica capaç de guarir qualsevol malaltia.

Una d’aquestes llegendes prové de l’antiga Pèrsia. Aquesta llegenda explica que hi havia un rei persa a qui agradava molt el raïm. Els seus servents s’esforçaven perquè el rei pogués gaudir d’aquesta fruita en qualsevol moment i, per poder-ho fer al llarg de tot l’any, el guardaven en gerres de fang. Una vegada, una d’aquestes gerres va quedar oblidada en un racó del rebost. Quan al cap d’un temps la van trobar i la van obrir, van veure que el raïm havia alliberat el most, de manera que en el fons de la gerra havia quedat un líquid que desprenia una olor ben estranya. Així doncs, van decidir apartar-la de les altres, però entre la gent ja s’havia escampat la idea que el rei guardava una gerra de verí.

Mentrestant, en l’harem, una de les esposes del rei estava trista perquè el rei no li feia cas. Quan l’esposa es va assabentar que el rei la volia repudiar va decidir suïcidar-se. En un intent final de treure’s la vida va trobar-se amb una gerra de fang apartada de la resta i va decidir fer-ne un glop tot pensant-se que bevia el verí que tothom deia que el rei guardava. Però, sorprenentment va resultar que la mort no va arribar i que aquella beguda que li havia de treure la vida li va acabar produint una sensació totalment contrària a la que esperava: cantava, ballava, en definitiva estava feliç! La tristesa havia desaparegut com per art de màgia.

Quan van explicar al rei tot el que havia passat va decidir provar aquell líquid que provenia del raïm. La reacció va ser la mateixa. Tot eren alegries i riures!

La llegenda diu doncs, que des d’aquell moment el rei va decretar que una part del raïm cultivat a Persèpolis seria utilitzat per elaborar aquella màgica beguda. Des d’aquell moment, el suc fermentat de raïm va rebre el nom de Darou é Shah que significa “medicina reial”.

Aquesta és tan sols una de les moltes llegendes que envolten el món del vi. Tanmateix, podem dir que totes, provinguin d’una civilització o d’una altra, han acabat mostrant sempre una gran estima pel suc del raïm.

De llavors ençà, el vi es va convertir en una beguda que calia consumir en tots els actes d’oci i d’activitat social, i avui en dia segueix sent així. És una beguda tradicional mediterrània que acompanya els nostres àpats, la nostra cuina i les nostres festes.

És clar que no deixa de ser curiós el camí que ha recorregut el vi al llarg de la història. Algunes vegades potser hem sentit dir: “el vi està de moda!”, però realment, quan ha deixat d’estar-ho? No se sap quin és realment el seu origen, però sabem que la seva essència ha perdurat fins a l’actualitat.