El meu viatge a casa comença al matí, just a les 6 del 9 d’octubre del 2019 a Erbil, Kurdistan iraquià. El sol brilla, envia la seva llum i il·lumina les finestres de les cases prefabricades del camp de Qoshtapa, de refugiats kurds. M’aixeco per a preparar-me. El cotxe arriba en pocs minuts. Emocionada i molt il·lusionada per tornar de nou a casa per segona vegada en 14 anys. Tanco la maleta. M’acomiado de la meva cosina que porta quatre anys vivint en aquest camp amb la seva família. D’aquest punt fins la frontera amb el Kurdistan sirià el viatge triga unes quatre hores. El paisatge és muntanyenc, sec i salvatge, totalment diferent del paisatge de la primavera quan vaig venir per primera vegada.
A les 11 arribo a Fishkhabur (punt d’entrada al Kurdistan sirià) creuant el riu Tigris. Necessito unes dues hores per fer els papers. Viatjarem en autobús que triga uns cinc minuts per arribar a Rojava. És el mateix poble, però dividit per fronteres dibuixades per les potencies mundials. La meva germana m’hi espera. Ens veiem i ens abracem. Plorem. Agafo les meves maletes i anem cap a casa que està a unes dues hores de Semalka (el nom del punt fronterer canvia en les dues parts del Kurdistan).
Són les quatre de la tarda. El viatge esgota. La meva germana prepara el menjar. Aprofito el moment per a comunicar-me i encendre el mòbil: sorpresa amarga! La primera notificació: Turquia ha començat la seva operació militar per a envair el nord i l’est de Síria. Encenc la televisió perquè els mitjans locals estan en directe des de Serekaniye i Tel Abyad (les dues localitats més afectades i més bombardejades). Les primeres persones que fugen per bombardejos surten de Serekaniye. Ploren i expliquen el que van veure en els primers moments de l’atac turc: bombes cauen sobre la població civil. Preparem la taula. Ningú menja. Ens mirem en silenci.
De sobte, escoltem explosions prop d’on som. Tot es mou a casa. Els meus nebots criden i ploren. Sortim per veure què havia passat. Tres bombes seguides van caure. La nit és llarga. Les hores no passen. Continuem tenint llum i internet. Arriben uns familiars que fugen dels atacs de la ciutat de Qamishlo, la més gran del nord de Síria i Rojava. No sabem com acabarà la nit ni sabem si veurem el sol o si continuarem vius. La vida de milers de persones està en perill.
Els dies passen i res canvia. Els atacs continuen i cada vegada són més durs i potents. Les primeres víctimes són nens. Els primers ferits són civils. L’exèrcit turc amb els grups radicals que Ankara dóna suport bombardegen i ataquen gairebé totes les localitats que toquen la frontera amb Turquia. La gent no sap on anar. Els hospitals estan saturats. Les mesquites criden i demanen sang. És una situació caòtica. És la guerra. Quan els atacs paren al matí, la gent aprofita les hores del descans per enterrar als morts.
El tercer dia de l’atac viatjo a Mahmakia, el meu poble natal, a 500 m de la frontera turca. Vaig en un cotxe blindat perquè és una zona perillosa i perquè els taxis no hi arriben. Aquest lloc està totalment buit. Passejo pels llocs de la meva infància. Recordo els veïns i com estava la vida abans en aquestes places, on solia jugar amb les meves amigues. Moltes cases estan abandonades perquè els seus habitants van decidir marxar fora fa uns anys per la guerra i unes altres estan buides perquè la gent ha fugit per la recent invasió turca. Algunes llars estan totalment destruïts pels atacs.
Casa meva està destrossada. Impacta veure-la en aquesta situació. Durant aquests anys de la guerra a Síria, la majoria de les localitats de la frontera amb Turquia havien quedat intactes, menys Kobane que va quedar en runes per atacs de l’autoproclamat Estat Islàmic (EI). Però, desgraciadament, aquesta part que s’havia resistit ara pateix el pitjor atac. Intento obrir la porta de la meva llar, però no ho aconsegueixo. La meva casa està buida, abandonada i destruïda. La meva família va fugir el 2013. Ara viu a Alemanya. Aquí no queda res, i aquests atacs ha acabat amb el lloc dels records. Tanco els ulls, la memòria em porta a altres temps: quan la meva mare vivia aquí, quan menjàvem junts al pati de la casa i quan corríem amb les meves germanes i jugàvem. Pujo al vehicle per tornar. Un avió sobrevola el poble. Moments esgarrifosos. Ens persegueix la nau. El cotxe surt volant. Ens pot atacar en qualsevol moment. Per sort, arribem bé a la nostra destinació.
En poc més de dues setmanes, més de 300.000 persones han fugit de les seves cases. Viuen en col·legis. No tenen absolutament res més que la roba que porten. Van fugir pensant que solament estarien fora de les seves cases unes hores o dies. No sabien que ja seria per mesos, anys o per sempre. Més de 60 col·legis a la província d’Al Hasakeh, nord de Síria, estan ocupats per les persones desplaçades cosa que ha deixat a més de 100.000 nens sense classes. Tres o quatre famílies comparteixen una aula. Només les organitzacions locals, amb els seus pocs recursos, ajuden aquesta gent perquè les ONG internacionals van retirar els seus equips d’aquesta zona per la seva ‘màxima perillositat’.
La gent està molt decebuda. Gairebé tothom té bosses de roba i menjar preparades per si fugen alguna nit. Amb la meva família, fugim. Quan les bombes cauen, un reacciona d’una manera automàtica: agafar els nens i sortir corrent, però el problema és quan no saps on vas si estan bombardejant tot. Corres darrere de la gent cap el desconegut. És un dels moments més hospitalaris, durs i tristos: tots s’ajudaven entre si. Regalen menjar, mantes o aigua. Són moments de sentir el dolor de l’altre i entendre la seva situació perquè tots vivim el mateix.
Començo a escriure sobre els atacs. Fa mal explicar els sentiments i descriure les cares. Parlo del meu nebot que no pot dormir i em demana que l’abraci. “Tia, no vull morir”, repeteix una i altra vegada. La seva frase em destrossa. Poso vídeo i cançons en el mòbil perquè no senti el soroll de les explosions i els atacs. Juguem perquè el temps passi i perquè es distregui. “Què has portat de casa”, pregunta un nen a un altre que no diu res, perquè la seva casa no era aquí ja que ell era un desplaçat. El primer va i porta una joguina, li ho regala i comencen a jugar junts. Són gestos de nens que van néixer i van créixer en aquests 9 anys de guerra.
Viure sota bombes, en camps o carrers. Viure espantat i sentint crits de nens plorant. Veure morts i nens ferits. Veure com la gent fuig i com busca un lloc segur. Compartir el dolor de l’altre i veure a les mares enterrar els seus fills. Així vaig passar un mes de la meva vida. A vegades les paraules no transmeten els sentiments ni són suficients per explicar què és realment la guerra. Costa pensar que aquesta regió del país estava segura fa poc més d’un mes. Costa veure tot destruït i un poble decebut i desanimat després de sentir-se traït davant del silenci de la comunitat internacional.
