Una de les constants sobre el món de la crítica literària és fer una revisió sobre les obres que transcorren o s’inspiren en llocs geogràfics. Un exemple claríssim són les grans ciutats com París, Londres o Nova York, on gràcies a l’eclosió d’una burgesia urbana al segle XIX, va emergir una literatura i poesia realista emmarcada en aquests grans urbs en un procés de transformació social i urbanística inèdita fins aleshores. I, just abans, de la mà del Romanticisme, va aparèixer la literatura vinculada a les sensacions que transmetien els paisatges I els entorns naturals.
Aquests corrents van posar com a un actor més en la literatura a la geografia. Un lloc era tan determinant en la trama com ho podien ser els seus protagonismes. Uns exemples claríssims serien les obres de Charles Dickens per a Londres, Henry James per a Nova York o Victor Hugo per a París. Sense aquests entorns, les diferents novel·les haurien quedat desnaturalitzades. Altrament, a causa d’aquests grans autors, cada lloc ha buscat la seva “gran novel·la sobre” si mateixa.
A Barcelona, fins i tot s’havien fet infinitud d’articles al respecte i el contista Sergi Pàmies fins I tot en va fer befa amb un llibre titulat precisament “La gran novel·la sobre Barcelona”. Cal dir que, finalment, potser Barcelona ha aconseguit la seva gran novel·la a nivell internacional amb “L’ombra del vent” de Carlos Ruiz Zafón. Amb això han solventat el trauma a mitges, però aquest síndrome no afecta només a les grans ciutats, arriba arreu.
Arran de l’èxit de la novel·la històrica “El pont dels jueus” de Martí Gironell i la repercussió que va tenir en el turisme, almenys català, a Besalú, molta gent va trucar a l’autor per a què els hi crees una novel·la i, sobretot, un relat. Per exemple, Lleida va convidar formalment a l’autor i li va ensenyar tot el seu potencial per a què generés en aquesta ciutat un escenari literari que esdevingués un escenari turístic de retruc. De moment, aquesta novel·la no ha aparegut encara I potser no apareixerà mai.
Mentre Lleida espera, cal dir que hi ha llocs que ja tenen el seu imaginari literari. Per exemple, L’Espluga de Francolí té “El camí de les aigües” de Carme Martí, “El collar de la reina” de Xulio Ricardo Trigo, “El barber violador” de Joan Rendé, “L’espasa i la llavor” de Jordi Nogués, “El vi fa sang” de Salvador Balcells, “Espluga Aqua Crisis” de José Antonio Castro i, recentment destapat per Margarida Aritzeta, “L’escanyapobres” de Narcís Oller. Està dins l’imaginari literari, però està dins l’imaginari col·lectiu? Doncs no. No ho està, ni dins ni fora del municipi.
Avui les “grans novel·les sobre” ja no passen només per la literatura. Passen pel món audiovisual. L’exemple paradigmàtic ha estat la sèrie “Joc de Trons” o l’impacte de les fotos de viatges a Instagram que han descobert de cop llocs fora de les grans rutes turístiques massives i que, potser per desgràcia, ara ja formen part també de la massificació. La gran novel·la l’escrivim avui entre tots amb les nostres accions arreu, amb i sense xarxes socials, I no cal esperar un cop de genialitat d’algú per a saber què volem ser. La gran novel·la, la gran pel·lícula, la gran foto la fem cada dia la gent que vivim al territori. Només depèn de nosaltres el contingut que li donem i el que els altres veuran de nosaltres.
