Vuitè capítol de la sèrie “Crònica Sentimental del Vi”
Buscar un bon vi de taula no és fàcil. Un gran vi, mira, pagant sant Pere canta, un àpat especial i gaudir fins i tot amb la fortalesa excessiva, l’excentricitat boja i genial de l’enòleg més modern, embadalir-te amb el color, ensofrant-te ensumant, refrescant-te efímerament amb flors i violes i romaní o notar profunditats de sabors que es perllonguen incòlumes fins al final llarg de l’escatologia anatòmica.
Però trobar un bon vi per cada dia, que lligui amb tot, que no passi desapercebut però no destaqui, que no sigui ni llépol ni ofensiu, que tingui un equilibri sense arestes que siguin ariets de cefalees o clorhídries… Elogi de la modèstia del vi de taula, i paraules especials per Can Torres, el Penedès d’ara i de sempre, del Penedès al món i l’elegància discreta dels que no ostenten. Altos Ibéricos, anotin el nom d’aquest seu Rioja que poso com a model, al costat del Santa Digna, que és xilè en la universalització enològica amb capital a Vilafranca, remuntat l’Ordal que clisso des de casa. L’Altos Ibéricos és gustós, càlidament aromàtic, llisca suaument per glicerines generoses, no pesa, fa bones digestions i no castiga la butxaca. El Santa Digna mira a Bordeus amb respecte des de l’altre costat de l’Atlàntic, i mantenint el vellut delicat del cabernet sauvignon, igualment a preus populars. Al seu costat, és clar, els blancs que distingeixen la comarca, amb el Waltraud, que és una moto de màxima cilindrada i l’únic riesling que es pot beure avec plaisir fora de l’Alsàcia… Llàstima que el gewürztraminer del Viña Esmeralda tingui un excedent de dolçor de barrejar-lo amb el moscatell: aquesta partida els hi guanya Viñas del Vero, tot i que el caramel els hi rutlla be perquè la mel envernissa el paladar.
I, atès que som on som, al mitjà que m’acull aquestes cròniques, dos dels millors vins de la Conca. El Grans Muralles. De Poblet, és clar. El Gran Muralles és tautològicament un gran vi. Una mica un miracle, que fa honor a la ubicació monàstica de la marca, és lligar ceps mol diversos, antiguitats naturals i modernitats tecnològiques eixint de la terra endins de la pissarra que permet que ens bevem els minerals impossibles de rosegar. Les guies canòniques dels evangelistes –seguim a l’espai sagrat—Parker i Penín el puntuen altíssimament i el situen entre els “primus inter pares”, com el Milmanda, també de la Conca, que és un blanc espectacular i poderós, daurat i amb la sentor agradable de la vainilla.
Gràcies a en bona part a la família Torres vam beure vins de marca quan encara anàvem a la bodega de granels dubtosos, i els seus conyacs van alliberar les barres de l’onerosa dictadura dels televisius Soberano, “es cosa de hombres”, i Fundador, “està como nunca”. El conyac ha passat de moda, però els Torres de més anys segueixen sent excel·lents i no tenen res d’envejar als inventors de més amunt dels Pirineus. Com hi ha el whisky japonès, nosaltres tenim el preuat conyac català.
Gràcies també, en fi, a la visió comercial dels Torres, podem anar pels mons de les cartes de vins amb la seguretat que ells hi són… Quan o no hi ha ningú més o el què hi ha són males companyies. No oblidaré mai un senzill Viña Sol, que aquí ni el tasto, sota les guirlandes del pont de Brooklyn el dia que descobria que Nova York existeix fora del cinema.
