Una síntesi en dos actes
Durant aquest procés de confinament del coronavirus el ritme de les nostres vides s’ha aturat i ha canviat, les agendes de cadascun de nosaltres s’ha vist forçosament aturada i modificada, i això ha provocat que tinguéssim temps per a nosaltres, a pensar i fer coses que segurament no ens haguéssim mai imaginat. Potser el confinament ens ajudat a donar valor aquells aspectes de la vida que durant el ritme del dia a dia que portàvem quedaven camuflades?! El que és clar, és que un dia per l’altre, hem reconegut com a societat, que som un simple homínid feble i vulnerable, i que no podem controlar-ho tot.
Durant aquest confinament s’han publicat notícies de: l’aigua dels canals de Venècia neta, les platges també més netes, la reducció dràstica dels nivells de soroll submarí, i la reducció del trànsit rodat i per tant menys contaminació. Un informe d’Ecologistes en Acció publica que els nivells de contaminació atmosfèrica de diòxid de nitrogen (NO2) s’han reduït un 55% de l’habitual en les ciutat principals d’Espanya, i un 77% en les Zones de Baixes Emissions (ZBE) de l’àmbit Rondes de Barcelona. Si el diòxid de nitrogen, un gas irritant que agreuja les malalties respiratòries, es té present que la seva exposició continuada provoca 7000 morts prematures a nivell estatal, i durant el confinament les emissions han estat per sota els nivells establerts per la Organització Mundial de la Salut (OMS), és una dada positiva. Hom diu que aquest any podríem veure una caiguda d’emissions d’un 5%, si realment és així, això no s’haurà vist mai en els últims 75 anys. Ara bé, a partir de l’any que ve o quan s’acabi el confinament es farà alguna cosa per a complir amb el llindar d’emissions que proposa l’OMS?
Segons la mesura de l’estació meteorològica automàtica de la Bonaigua (2.266m), aquest 3 de maig es va fondre tota la neu, un més abans del normal en aquest indret, i la vegada que s’ha fos abans en 23 anys. I al sud de Catalunya, aquests dies el Delta de l’Ebre tornava a ser notícia, la Punta de la Banya inundada. Recordem el temporal de finals de gener, no? Els científics diuen que el Delta en poc desapareixerà, i que passarà amb la vida de la gent del Delta? Mentre les polítiques i les nostres accions no tinguin com a primera preferència el canvi climàtic, l’emergència climàtica és i seguirà essent un problema més greu que aquesta pandèmia.
És el moment de replantejar-nos el model de vida que volem, per no perpetuar el que estem vivint, que aquest afecta directament i proporcionalment les bases de la civilització occidental. Un model que ens ve instaurat per aquesta moderna societat industrial i tecnològica, que ens aporta coneixement, però que es caracteritza pel model d’apropiació que constantment ens aporta riscos i incerteses que estan per sota la capacitat de càrrega dels sistemes naturals. Alguns autors com Boada, ho defineixen com a crisi civilitzatòria perquè afecta a escala global, d’una manera transversal ja que no distingeix de classes socials, ni races, ni religions, ni nacions i estats, donada la impossibilitat dels humans de defugir de les lleis de la natura.
És el moment de proposar polítiques que pretenguin contribuir a superar la dependència del creixement econòmic dels països, i proposar canvis en les polítiques nacionals i internacionals cap a un major esforç per a millorar el medi ambient, la conservació de la biodiversitat i el benestar humà.
Curiosament la recent publicació d’un article científic a la revista Conservation Letters, firmat per 22 investigadors d’uns 30 centres i 12 països diferents, proposa algunes alternatives per reduir la pèrdua de biodiversitat: limitar la comercialització dels recursos a nivell internacional per reduir l’expansió de les espècies invasores, la primera causa de pèrdua de biodiversitat; restringir l’activitat de les industries extractives i disminuir l’expansió de les grans infraestructures per evitar la fragmentació d’hàbitats; fomentar el desenvolupament agroecològic i la sobirania alimentària a nivell local, per respectar el medi ambient i el benestar social. Per exemple, un alvocat que anem a comprar al mercat, que ens prové de l’altra punta del món (exemple: Michoacán, Mèxic) ens aporta 320 Kcal (alvocat de 200grams), però quina és l’energia que es necessita per transportar-lo del lloc de la collita fins a casa nostra? Evidentment l’energia que es consumeix per transportar-lo és molt superior a l’energia que ens aporta l’alvocat. Si això passes amb tots els productes que anem a comprar, possiblement necessitaríem algun planeta terra més, però car és que aquest és un bé exhaurible. Tampoc significa que no podem comprar alvocats, però si que podem fixar-nos d’on provenen i siguem conseqüents en les nostres accions, que la suma de cadascuna de les accions poden tenir una incidència planetària.
Els humans som un ésser viu més de l’ecosistema, per tant aquests dies hauríem de replantejar el model de vida que volem. Si respectem la natura ella ens donarà molt més del que ens pensem.
La natura a la ciutat durant el COVID-19
Els canvis que s’han produït durant aquests dies de confinament també s’han manifestat en la fauna a la ciutat, de fet s’han publicat imatges i notícies de la fauna com a protagonista, com per exemple de cabres salvatges menjant herba en un jardí de Gal·les, un puma passejant pel centre de Santiago de Xile, galls d’indis salvatges pel centre de Oakland (Califòrnia), un os a Cangas de Narcea (Astúries), un cadell de guineu a Sant Quirze del Vallès, cabirols a Manresa, a Torelló, a la riera de Rubí i del Ripoll, senglars pels carrers de Barcelona, i també que els ocells se senten molt més.
La manca de presència dels humans a la ciutat fa que la tensió i l’estrès de la fauna que nosaltres els provoquem s’hagi reduït, i per tant la fauna mostra una actitud més refiada. Per això la fauna que es troba a la perifèria de la ciutat ha estat més present a les ciutats, també els humans a l’ocupar més balcons i terrasses han estat més atents a qualsevol moviment. L’avifauna sonorament també ha estat més present perquè el soroll a les grans ciutats ha disminuït en 5dB de mitjana, i aquesta pau ha fet que els humans els sentim més. En els ocells es diferencia el reclam del cant: el reclam l’utilitzen per cridar a un individu de la mateixa espècie o reclamar el territori (simple), per mantenir el contacte amb el grup (contacte), quan s’emet durant el vol (vol), i quan es detecta la presència d’un possible depredador (alarma); en canvi, el cant bàsicament serveix per atraure la femella i és de llarga durada i amb àmplies variacions tonals, se sent i és més melòdic.
Els cants es produeixen a la primavera associats amb la reproducció i curiosament ha coincidit amb el confinament. A més, cal afegir que també ha coincidit en l’arribada de les espècies migradores prenupcials, l’arribada de les estivals, que venen a niar després d’haver hivernat bàsicament a l’Àfrica, com per exemple les orenetes (la cuablanca més present a la ciutat respecte la vulgar) i els falciots i ballesters. Les orenetes tenen un vol més retallat i realitzen petits planatges entre sèries d’aleteig. El falciot sovint vola vora l’oreneta cuablanca, de la qual es distingeix perquè les parts inferiors són fosques, només té la gorja o gola pàl·lida, de mida una mica més gran i el vol és diferent. Els falciots sempre els veurem en vol, mai parats, posats damunt d’un cable o arbre com fan les orenetes, ni a terra. De fet, és un ocell completament aerodinàmic, adaptat a passar la vida en vol, estan tota la vida a l’aire, cacen, dormen i copulen a l’aire, només s’aturen durant l’època de reproducció. El ballester és similar al falciot però menys abundant i una mica més gran, és fosc amb el ventre clar, aquesta és una distinció que es pot observar en vol. Tant falciots i ballesters com orenetes, ens recorden l’arribada del bon temps, són de les que recorren més distància durant la migració, en un dia poden arribar a volar 200 km a una velocitat de 60Km/h de mitjana, i en 50-60 dies poden fer el trajecte. Són ocells que s’aparellen de per vida amb el mateix individu i poden reutilitzar el mateix indret de nidificació durant més de 15 anys. Poden alimentar-se d’uns 5 grams diaris de mosquits, per tant juguen un paper clau en la salut pública, i per cert, els excrements són un excel·lent adob per a les jardineres presents sota els balcons d’allí on fan el niu.
De fet, tota aquesta fauna el final ens indica de la qualitat socioambiental d’un ecosistema, en aquest cas urbà. Segons la línia d’investigació del grup de recerca de Conservació, Biodiversitat i Canvi Global (ICTA-UAB) encapçalada per Boada, la fauna, no domèstica, present al sistema urbà, se’n distingeix la fauna antropòfila i antropòfoba.
Les fauna antropòfila, la fauna “atreta”, comensal a l’activitat humana, són les espècies que aprofiten els fluxos de matèria i energia dels humans. Un exemple clar és el pardal comú, un ocell abundant allí on hi ha presència dels humans, hom el pot observar per places i carrers, i en parcs i jardins. No s’espanta del tràfic i els humans, és fàcil veure’l en la terrassa d’un bar, donant tombs al voltant de les persones i apropar-se per si pot picar alguna molla de menjar que ha caigut al terra. Té una actitud molt refiada, una distància de fuita molt curta. Aquesta fauna forma part de la relació amb la cultura urbana, avui dia també definida com a part de la biodiversitat espontània. Aquests dies de confinament, aquesta fauna, tot i seguir present a la ciutat, és la que ha patit més per la falta d’aliment, els ciutadans el no estar als parcs i terrasses de bars, aquesta no ha pogut aprofitar els recursos. Per exemple, actualment el factor que influeix més en l’abundància dels coloms a les ciutats és la quantitat d’aliment proporcionat per alguns ciutadans, que amb bona fe, és el que causa l’èxit i la superpoblació de coloms.
La fauna que viu dins l’ecosistema urbà respecte a la que habita als sistemes periurbans o forestals, de vegades esdevé un hàbitat adequat per algunes espècies, com la merla. La fauna “confinada”, l’antropòfoba, són aquelles espècies ubicades en hàbitats pre-urbans que la ciutat, en el seu creixement històric, ha absorbit amb els nous paisatges resultants; i/o que mitjançant els recursos tròfics del verd urbà han arribat a la ciutat. En aquest sentit, per exemple la fauna confinada i captada per la ciutat, representa un indicador qualitatiu de la sostenibilitat, tenint en compte que el creixement històric i el tipus de verd de la ciutat ha permès que l’espècie animal permaneixi al nou sistema urbà. Durant aquest període de confinament la fauna pròpia dels habitats pre-urbans, però que en aquest moment es troben en la línia ecotònica de la ciutat, el punt d’unió entre la ciutat i el bosc, ha arribat més fàcilment al centre de la ciutat.
Tanmateix, es troben diferències de comportament en els individus d’una mateixa espècie que desenvolupen el seu cicle vital fora de la ciutat respecte els de l’interior de la ciutat. Per exemple, els individus quan arriben a la ciutat, s’enfronten a una menor pressió per part dels seus depredadors naturals, i per tant tenen una disminució de l’estrès. Això porta a comportaments més confiats que impliquen una disminució de la distància de fuita, distància a partir que la presència de la silueta humana provoca l’estrès i la immediata fugida de l’animal. Així, doncs, les merles, que viuen a la ciutat, tarden molt més a fugir a mesura que ens hi atansem que els seus congèneres rurals. O un altre exemple, la fauna antropòfoba respecte a la fauna antropòfila, presenta una actitud menys refiada, una distància de fuita més llarga perquè el llarg de la història ha mantingut una competència amb l’home i ha estat caçada. Aquests dies de confinament, els humans a l’estar confinats a casa i els carrers s’han mostrat buits, molta de la fauna que viu als hàbitats pre-urbans sense adonar-se ha guanyat espais fins entrar a la ciutat.
Un últim grup, la fauna “induïda”, aquelles espècies que ha través de l’activitat humana han aparegut procedents d’altres hàbitat i indrets, fins i tot d’altres continents, com per exemple la cotorra argentina. L’any 1991 es va produir una fuita d’exemplars acabats d’arribar al port de Barcelona, que va aportar nous individus a les colònies ja existents. El 1992 ja es van censar 246 nius, i el 1996 el Departament de Zoonosi va comptabilitzar 800 individus. A partir de llavors la població ha anat creixent exponencialment i s’ha estès en moltes de les poblacions catalanes del litoral i prelitoral. Aquesta fauna s’oposa a la resistència del sistema urbà, davant d’un nou organisme viu.
La fauna a la ciutat no sempre produeix efectes beneficiosos per als ciutadans. En aquest sentit, algunes espècies urbanes tenen un impacte negatiu sobre el benestar humà, en seria la “biodiversitat perniciosa” que es pot diferenciar en: les espècies “molestes” com per exemple el cant de la cotorra, els estols d’estornells quan van als dormidors dels passejos i avingudes de les ciutats i embruten el mobiliari urbà; les espècies “perilloses”, que ens poden produir danys a les infraestructures urbanes o causar situacions de risc com el porc senglar, que comporta un gran perill dels accidents de trànsit, com també la causa de les destrosses a les zones verdes i mobiliari urbà, cal tenir present que en els darrers 20 anys la població de senglar ha augmentat en 10, i la densitat de població al Parc Natural de Collserola arriba a ser de 9-12 senglar/Km2; i les espècies “insalubres”, les que ens poden causar malalties als humans, com per exemple la rata de claveguera, que pot ser portadora de patògens, com ectoparàsits i endoparàsits, que poden contagiar als humans i provocar malalties infeccioses com leptospirosi, i excepcionalment la malaltia de la ràbia.
La biodiversitat, no perniciosa, és una indicadora de qualitat dels sistemes naturals com també urbans, i per tant també una indicadora del benestar del ciutadà. Diferents estudis demostren que la biodiversitat repercuteix en la qualitat de l’entorn i augmenta la qualitat de vida de la població, tant a nivell físic com psíquic. Per tant, la fauna i el verd, juguen un paper clau en el benestar de les persones. Per exemple, els parcs i jardins són un indret d’intercanvi d’opinions i de percepció paisatgística, la facilitat d’accés a la natura fins i tot pot augmentar l’esperança de vida, canviar els estats d’ànims del ciutadà, i els malalts poden curar-se més ràpidament. Per exemple, en un estudi dut a terme per investigadors de l’UAB i encapçalat per Bach, estan veient que en el moment que un ciutadà entra en un bosc i s’hi està 2 hores, la substància que regula l’estrès, el cortisol, comença a disminuir la seva concentració. És clar que la natura és imprescindible per a nosaltres.
Aquests dies de confinament, hem pogut observar des dels nostres balcons els ocells migratoris, els cants nupcials, la fauna entrant a la ciutat, els arbres del voltant de les nostres finestres. Hem pogut comprovar que la natura no té fronteres polítiques ni territorials, els animals migren i travessen territoris, i els humans el final som una part més de l’ecosistema com també ho és la natura, per tant cal conèixer-la, entendre-la i respectar-la. Qualsevol passeig envoltat de natura sempre acabes rebent més de lo que busques.
_____________________
Contingut inclós dins del cicle “Dimarts de reflexió” creat i publicat conjuntament amb el Museu de la Vida Rural.
