La cosa escrita (i la mossegada del gos)

Encara avui dia, malgrat el cert descrèdit que pateix la ficció, sembla que una cosa escrita tingui molta força. Deia el meu estimat professor Joan Solà, en les seves memorables classes de sintaxi catalana a la Universitat de Barcelona, que tot allò que llegim estampat en lletres de motllo ens fa molta impressió, i, d’entrada, ens ho creiem, com aquell qui diu, a ulls clucs.

Posaré un exemple d’això que dic que ajudarà a entendre per on vaig. La nit del dijous 30 de juny, vaig dormir la mar de bé, com sempre (no recordo, en la meva vida que s’acosta perillosament a la cinquantena, cap nit, ni una de sola, afectada d’insomni): solc dormir com un soc. Recordo, una mica borrosament, que a dos quarts de set va sonar, com cada matí, l’alarma del meu mòbil. Però m’hi vaig tombar, o potser és que realment no vaig sentir la crida del meu gall tecnològic. O, tal vegada, somniava, somniava profundament. Aquesta darrera deu ser, sí, l’opció més plausible. I llavors em va passar això que vaig explicar al meu mur de facebook:

“Avui, de bon matí, a dos quarts i mig de set, m’ha mossegat un gos. Feia, pel cap baix, més de trenta anys que no em mossegava cap gos, jo que vaig fer tant de carter a Gelida durant els estius de la meva adolescència, i m’hi havia, tan sovint, d’encarar! (tot això no és notícia, esclar: si l’hagués mossegat jo, sí que ho fóra, com és prou sabut!). Era un gos més aviat petit, no gens intimidador (per això m’hi acostava, i fins li tocava el morro salivós amb una mà), de raça indefinible, ben segur un encreuament de mil·lennis de races canines.

M’havia sonat el despertador, i sempre m’alço al primer toc de l’alarma. Però es veu que avui somniava profundament: m’estava en un poble mig abandonat, aquella mena de pobles atàvicament (i fatalment) rurals, que graviten entre la desolació hivernal i un cert moviment del que en podríem dir la versió internacional dels pixapins durant els mesos d’estiu.

El gosset era un més entre un ardat dels de la seva espècie, el més eixorivit de tots. En aquell poble, a l’època que hi anava jo, hi havia més gossos que no pas persones (un aspecte, segons com, d’allò més esperançador).

He sentit la mossegada a la mà, l’he sentida d’una manera vívida, i no sé si m’ha desvetllat de cop el dolor o el crit que he fet. He vist que passaven set minuts de l’hora convinguda per llevar-me. És tal com ho explico. De seguida m’he mirat la mà: no hi havia cap senyal, com és lògic. De bell antuvi, no he entès res: el gos m’havia inequívocament mossegat la mà. Però, com era previsible, no hi havia cap marca de dent, ni cap rastre humit de bava. Res. He anat, a poc a poc, entrant en el somni irreal que és la vida de vigília (els somnis són la vida vertadera). I llavors encara m’he sentit més desconcertat —dépaysé, que en diuen els francesos—: la mà estava intacta, però, a l’altura en què generalment reposa —adormida— al matalàs, hi havia una incontrovertible taca de sang fresca.

(Ara mateix els llençols giren dins el tambor de la rentadora i el meu cervell va donant voltes a l’enigma.)”

Era una entrada com una altra en el diari particular que és el meu mur de facebook. Potser una mica més desenvolupada literàriament que la majoria de les anotacions, però poca cosa més. “És tal com ho explico”, hi apuntava. Excepte alguns detalls, no del tot menors: el gos del somni m’havia mossegat al cul. Però a mi em va semblar més honrós relatar que la mossegada havia tingut, com a víctima principal, com a damnificada, una mà, no una galta del cul. I, segonament, i més significatiu: no hi havia cap taca de sang al llençol. A banda d’això, la resta és clavada al somni: hi havia un gos, en un poble abandonat, i jo, que m’hi atansava, li tocava el musell amb la mà esquerra, la mossegada…

S’ha explicat del dret i del revés, i ho ha defensat gent molt més qualificada que jo: la literatura fa una barreja molt fructífera de coses viscudes i de coses imaginades. Impossible sotmetre aquesta manera de fer a cap regla, a cap patró predeterminat: els autors, en això, també van a la seva. L’únic que compta és que aquesta particular barreja tingui la capacitat d’emocionar, de fer reflexionar el lector. I, tant com això, de fer-li viure una experiència estètica!

La meva anotació d’aquell dia, malgrat que es basava en un fet perfectament real (jo havia patit aquell malson, i —us ho cregueu o no— el que em va despertar fou l’oportuna mossegada del gos), tenia una pàtina, o més d’una, d’ironia. Però la cosa escrita, com deia suara, té molta força. I, d’alguns dels comentaris que els amics de la xarxa virtual em van regalar, es deduïa fàcilment no sols que aquests amics havien donat versemblança al relat, sinó que alguns d’ells se l’havien cregut de punta a punta. Potser perquè era, en efecte, versemblant, i perquè no era tan estrany, i ni tan sols impossible, el que s’hi contava.

El missatge més bonic, però, va venir de la Silvia, que em va enviar un conte escrit per ella mateixa que mostrava pregones coincidències amb la meva nota. El conte d’ella, però, era molt bo, i la meva nota no deixava de ser un esbós curiós. Jo no havia llegit el seu text, anterior al que vaig escriure jo.

Mentre redacto aquestes ratlles, migdia del dissabte 2 de juliol, llegeixo en un diari que el reconegut periodista i escriptor nord-americà Gay Talese s’ha emmerdat de mala manera en el seu últim llibre, The Voyeur’s Motel, acabat de publicar. La història és fabulosa: un home afectat de voyeurisme que va comprar un motel a Denver per poder espiar les parelles (o el que sigui) que passaven la nit en alguna de les habitacions tunejades… Pel que sembla, però, un dia l’home en qüestió va presenciar alguna cosa que passava de taca d’oli: presumptament, la mort per estrangulació d’una noia…

La història és boníssima, però amb la seva vacil·lació Talese potser n’ha complicat la recepció. A mi no, que ja he encarregat el llibre. Però hi ha molta gent que, sabent que l’informador hi ha posat més pa que formatge, no voldrà llegir l’obra. Són aquella mena de lectors que només valoren que les coses siguin veritat, literalment veritat, de la primera paraula a l’última. ¿Què és veritat i què no, però? La ficció, ¿ho és menys que el reportatge? Aquesta de Talese (vull dir, aquesta que van narrar a Talese) és de la llei d’històries que un novel·lista pagaria per poder recrear. Més d’un es deixaria tallar un dit, per una història com aquesta. Però ara ha quedat estranyament en entredit.

En la meva modesta anotació de facebook, ¿què hi fa, si la taca de sang és inventada? ¿No resulta molt més suggestiva la manca de correspondència entre una mà no ferida i una taca al llençol?