“La Competència va fer cap a mi”

Fa unes setmanes saltava la notícia: Natza Farré deixa La Competència després de dotze anys. Ah, buai! Ja tenim excusa per entrevistar-la, que sempre ve de gust. Així que avui conversem amb la periodista, guionista i escriptora (darrerament, també curadora d’exposicions feministes que no s’hauria de perdre ningú) sobre la vida, o el que sigui que passa des que neixes fins que et mors.

Natza, és veritat que et jubiles? Ho vaig llegir en un tweet de l’Òscar Andreu.

No, no, tot això s’ho han inventat ells perquè no accepten que els deixi. És la típica reacció adversa a una deixada en tota regla, però jo no em jubilo, deixaré de fer aquest programa, perquè no se m’ha ofert el protagonisme que mereixo, [riu] i per tant després de dotze anys, ja n’estic farta, me’n vaig, i ofesa.

Et quedaràs a Barcelona a viure o ets de les que (com jo) ha vist la llum?

Jo veig bastants llums. Si la COVID aquesta de merda ens ho permet, veig bastant mobilitat. I bromes a banda, sí que el que faig ara mateix és parar una mica perquè el ritme d’aquests anys ha estat molt bèstia. Jo soc una persona sensible i tinc el meu límit i crec que és aquest. I sí que necessito parar, sortir també una mica de la ciutat i veure el paisatge per mirar cap on tirem. No diré on!, que vull caminar despullada pel camp [riu].

Tinc una amiga que té un cv brillant en l’àrea de la ciència i sovint em diu: no sé per què em complico tant la vida, si al final seria més feliç obrint-me una vermuteria baix de casa i poca cosa més. Si tu no et dediquessis a muntar exposicions i a escriure o a fer de periodista, a què t’agradaria dedicar-te?

A mi m’agrada molt fer fotos, sortir i anar a fer fotos, però crec que m’agrada molt perquè no m’hi dedico. Llavors, al que m’agradaria dedicar-me, crec que és al que ja em dedico, i les altres coses m’agraden perquè no m’hi dedico. No sé si m’explico. Ara, també deixa’m dir-te que a mi una de les coses que m’agrada més del món és no fer res. No fer res entenent-ho com agafar una cadira, asseure’t a mirar el paisatge i contemplar, que jo no ho considero exactament no fer res, sinó una cosa molt més contemplativa que el món modern ens està traient i que s’ha de recuperar. Així que potser jo seré una d’aquestes persones que reprèn l’hàbit de mirar des d’una cadira.

Sempre i quan no sigue una faena.

Efectivament! No, no, és només asseure’t a una cadira, contemplar i potser prendre’t un gotet de vi. I després un altre tema: crec que tot està mal muntat, per què ens hem d’esperar als setanta anys a fer això? Si no sabem en quines condicions hi arribem, ni tan sols si hi arribarem! Estan tan mal muntades, les èpoques en què treballes intensament i les que pares de treballar, quan ja no t’aguantes els pets… es tracta de veure si es pot revertir una mica la situació. I d’altra banda, com que nosaltres ja som una generació que no tindrem jubilació ni tindrem res, doncs ens ho podem prendre amb calma. És a dir, com que haurem de treballar fins que ens morim, podem fer una pausa entremig, no?

Este últim any merdós que hem viscut t’ha fet canviar la visió de la vida en cap (o en molts) aspectes?

No, m’ha reafirmat en el que ja pensava, en el que ja veia com a societat i en el que jo mateixa tenia ganes de fer. Afortunadament ja venia bastant canviada d’anys enrere. Això és una cosa que a mi em fa molta ràbia i per això aquesta pausa que faig ara. Vull dir aquesta gent que espera que li vingui un càncer o una malaltia greu per canviar la seva vida. Jo no vull això, jo vull estar sana i si ve una desgràcia ja l’afrontaré, però que no sigui allò el que em fa canviar tota la perspectiva, sinó fer-ho ara, com a persona sana que encara estic. Vull canviar-la ara i fer el gir cap allò que penso que em ve de gust. Em puc equivocar o no, això és tan subjectiu, però vull dir que la gent sempre va al límit d’haver de patir no sé què per saber de què va la vida. Però jo ja ho sé, de què va la vida. No vull esperar-me a fer aquestes grans reflexions que la gent fa quan es fa malalta, jo les he fet abans i per tant les vull gaudir abans.

Com vas fer a cap a La Competència? 

De fet, La Competència va fer cap a mi. [Riu.] Quan els Òscars estaven dissenyant el programa l’any 2009 em van trucar i em van demanar si volia participar-hi, i jo en aquell moment com que tenia unes expectatives laborals bastant nul·les vaig dir que sí [riu]. A part que ja ens coneixíem, érem amics i sí que em venia molt de gust començar el projecte aquest que no teníem ni idea que acabaria sent el que ha sigut, òbviament. Quan ho comences no saps que et passarà tot això.

És l’humor l’única via per suportar les injustícies del món, per dir-ho d’alguna manera?

No, l’única via no, hi ha narcòtics i productes tòxics que en un moment donat ajuden molt. [Riu]. No és l’única via però ho fa més suportable, sí. Clar, sempre es diu això: que les persones que fem humor som persones molt depressives i que per això ens agafem a l’humor, per no tirar-nos de dalt a baix del balcó. És veritat, jo sí que soc d’aquestes persones, a mi la vida em pesa molt, no la vida sinó com vivim, com està tot muntat. Esclar que el món pesa i l’humor és una manera de sobreviure, però vaja, que hi ha altres maneres. [Riu.]

Què et fa riure a tu, Natza?

Les coses més absurdes, jo ric molt amb els jocs de paraules, són aquestes coses que sembla que ja no es porten però a mi em fan molta gràcia. I llavors aquestes típiques caigudes que no són dramàtiques, sobretot per la reacció de la gent, aquella ensopegada que fas i que t’aixeques tan dignament però que t’està fotent un mal al peu que flipes. [Riu.] I el que no em fa gens de gràcia són aquestes coses més barroeres. Hi ha un tipus d’humor molt guarro i molt masculí, que els tios l’utilitzen molt, quan comencen a sortir polles, caques i mamelles, com si no haguessin evolucionat gens des dels cinc anys; això no em fa gràcia.

Referents còmics?

Referents còmics? Bé, jo per exemple estava molt influïda per Jacques Tati. Cada vegada que feien Mon oncle mon pare ens portava al cine a veure-la. I sí, el Jacques Tati per a mi és un referent cinematogràfic d’aquest humor sense paraules, a part dels clàssics. I després també n’hi havia un altre que ara l’he tornat a veure, que feia molts anys que no el veia, que és el Louis de Funès, el francès, que, clar, jo recordo que m’havia fet molta gràcia quan era petita i és veritat que ara no me’n fa tanta. Són els referents típics que hem mamat. Majoritàriament tot són homes, perquè les dones no existien, però per exemple ara mateix a mi em sembla un referent descomunal de l’humor internacional, de l’humor i del contingut, l’Hannah Gadsby. Diria que és uns dels exemples a seguir. Hi ha molta més cosa ara que abans però la nostra generació, no només en humor sinó en tota la resta, bàsicament el que tenim són totes les masculinitats posades allà, i això és el que hem anat reconstruint. Però el Jacques Tati, sí que és cert que he revisat les seves pel·lícules i crec que s’aguanten bé.

I ara una rondeta de preguntes ràpides:

T’agrada cuinar?

No.

Quin és el teu plat preferit?

M’agrada molt menjar marisc.

Vi blanc o vi negre?

Negre.

Tens DO preferida o et va bé tot?

Terra Alta, Montsant, Costers del Segre…

Hora del vermut, hora de la canya o hora copes?

Vermut!

On tens l’exposició “Feminista havies de ser” ara? 

Ara a Lleida i després se’n va a Manresa.

_______________________________

Fotografia de portada: Noemí Elias Bascuñana