Del llatí cohaesum, cohesió és l’acció i l’efecte d’adherir-se o reunir-se les coses entre si. Així, des d’una perspectiva estrictament etimològica, la cohesió està relacionada amb l’establiment d’un lligam entre diferents parts d’un tot. Si ens remetem a l’àmbit de les relacions socials, la cohesió social es refereix als lligams i al consens que s’estableixen entre individus i està vinculada al sentiment de pertinença a una determinada comunitat. De fet, el Termcat la defineix com “la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup”.
Tanmateix, i des del punt de vista que ens interessa, la cohesió social no és un concepte estàtic sinó un principi cap al qual dirigir l’acció, que requereix la implicació del conjunt de la societat. D’aquesta manera, seguint l’objectiu adoptat pel Consell d’Europa (2008) de la Unió Europea pel que fa a la política d’inclusió, entendrem la cohesió social com “la capacitat d’una societat de garantir el benestar de tots els seus membres, minimitzar les disparitats i evitar la marginació. La capacitat de la societat per gestionar les diferencies i les divisions i assegurar els mitjans per aconseguir el benestar per a tots els seus membres.”
Així, quan parlem de cohesió social estem fent referència un seguit d’aspectes, com ara la qualitat de vida dels ciutadans i grups socials, la igualtat d’oportunitats entre individus, la reducció de les desigualtats socials, l’existència de valors compartits i un sentiment de pertinença a la comunitat o el reconeixement de les diferències com un valor positiu en el desenvolupament de les relacions socials i comunitàries.
Com es pot veure, la cohesió social no es pot entendre sense tenir en compte la inclusió social, ja que no hi haurà cohesió social si hi ha individus o col·lectius exclosos del cos social. Entenem aquí l’exclusió com un procés social, i per tant dinàmic, de pèrdua d’integració social, que es defineix pel conjunt de dificultats o obstacles que pateix un individu en els eixos econòmic, polític o de ciutadania i de les relacions socials. Aquesta exclusió pot afectar qualsevol individu, sigui quin sigui el seu estatus social, però és evident que hi ha alguns col·lectius més propensos a patir-la, com ara persones que pertanyen a minories, immigrants, infants, persones grans, persones amb determinades malalties o discapacitats, dones…
En aquest sentit, l’objectiu de les polítiques públiques –i els plans de desenvolupament territorial ho són- hauria de ser prevenir les causes i lluitar contra les conseqüències de l’exclusió social, ja que la cohesió social és cabdal per a qualsevol unitat territorial, com es posa de manifest en l’article 42.1 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, on s’explicita que “els poders públics han de promoure polítiques que fomentin la cohesió social i que garanteixin un sistema de serveis socials, de titularitat publica i concertada, adequat als indicadors econòmics i socials de Catalunya”. Aquesta voluntat política, recollida a l’Estatut es concreta en l’aprovació del Pla per a la inclusió social i la cohesió a Catalunya (2006 -2009), que comporta l’inici dels plans per a la inclusió socials locals, entre ells el Pla Local d’Inclusió Social (PLIS) de la Conca de Barberà (www.serviconca.org/benestarsocial/plis/plis.php). Tot i això, és evident que els recursos que es destinen a aquestes polítiques públiques són absolutament insuficients i que igual com les diferents iniciatives legislatives que ha tirat endavant el Parlament, estan subjectes a l’arbitrarietat, l’ofec pressupostari i el bloqueig polític de l’Estat espanyol. Des d’aquest punt de vista, no puc deixar d’esmentar que la construcció de la República catalana ens dóna una excel·lent oportunitat de garantir la consolidació d’un estat que tingui les polítiques encaminades a garantir la cohesió social i la inclusió de tota la ciutadania en el centre de les seves prioritats.
Tanmateix, la lluita contra l’exclusió no pot ser només una tasca dels poders públics sinó que necessita la implicació del conjunt d’agents socials i de la ciutadania en general. En aquest sentit, la cohesió social també és el resultat de la voluntat d’una comunitat de garantir que cap dels seus membres es queda aïllat i que vetlla pel benestar del conjunt de la població. I això passa per assumir que vivim en una societat diversa, formada per individus amb cultures, orígens, creences, aptituds… diverses que cal respectar, però també pel compromís que no podem acceptar que aquestes diferències innates als éssers humans esdevinguin desigualtats i generin discriminació i exclusió.
En moments de dificultat, la solidaritat i la cooperació esdevenen imprescindibles. I d’això, molts padrins i padrines de la Conca en saben un niu. El passat recent de la Conca és ple d’experiències col·lectives de solidaritat i cooperació per fer front a les dificultats econòmiques i socials i a l’arbitrarietat dels poders politics i econòmics.
