Les flors son boniques en elles mateixes o ens ho semblen només a nosaltres, els humans? La ciència tendeix a pensar que la bellesa de les flors és una cosa objectiva i que exerceix sobre les persones un efecte semblant al que exerceix sobre una abella o un colibrí. Per tan no està d’acord amb el vell adagi anglès que diu que la bellesa és als ulls de qui la mira (“beauty is in the eyes of the beholder”) sinó que és una apreciació més aviat transversal, no només pròpia del grup humà sinó de tot el món animal.
De fet hi ha un fil evolutiu que lliga el nostre cervell amb el dels mamífers, ocells, rèptils i fins i tot insectes, que en un moment de l’evolució van trobar avantatjós respondre a l’estímul de colors i formes vistoses; belles, en definitiva (no us enfadeu doncs, si mai us diuen que teniu el cervell d’un mosquit).
El concepte de bellesa ens remet als conceptes d’estímul i percepció. El color, la forma i l’olor d’una flor són estímuls que el nostre cervell converteix en percepcions (o sigui, l’adagi anglès en realitat vol dir que la bellesa es al cervell de qui la mira, no pas als ulls, però ja s’entén).
Davant dels mateixos estímuls les percepcions poden ser diferents segons l’espècie o l’individu perceptor, i això, amics, per força ens transporta al món del vi, on un estímul concret (color, aroma , sabor, tacte…) pot generar una percepció diferent segons el tastador, i és que la percepció es un procés cerebral on hi intervenen l’experiència, la memòria, la cultura i fins i tot l’estat anímic o emocional de la persona que tasta. Aquí la cosa és més complexa que en el cas de la bellesa, sembla, i menys objectiva (la percepció del vi, de fet, no ha exercit mai cap pressió evolutiva sobre el cervell humà)
La percepció converteix els estímuls sensorials en estats mentals; genera imatges, sons, olors, i moltes coses més, de manera que és molt dependent de la informació continguda prèviament dins l’encèfal del tastador, la qual recull tota la història sensorial viscuda amb anterioritat.
El tast d’un vi es un conjunt de percepcions, o sigui, un estat mental, sotmès a la infinitat de factors interns i externs que envolten l’estímul. La valoració del vi, fruit del conjunt d’aquestes percepcions, depèn encara més dels atzars de les complexes influències que pul·lulen sobre el tastador, i dels seus pre-judicis. L’objectivitat que molts s’entesten a donar a les seves opinions és l’objectivitat d’un estat mental, recordem-ho. I hem de saber que és a això al que donem credibilitat quan fem cas d’un prescriptor que recomana un vi. La figura del prescriptor, del crític, es necessària pel sector, però li hem de donar l’autoritat justa.
Creieu-me, escolteu el “vostre” cervell, la vostra experiència, el vostres gustos i la vostra intuïció i estimeu el que us agrada a “vosaltres”.
