Konvent és tenir una sabata, una espardenya… i gas!

Un dia amb Pep Espelt i Eduard Finestres, ànimes incontrolables de Konvent, Corpus i Victòria. Tres projectes artístics, gastronòmics i vitals que comparteixen un territori i un caràcter provocador, imprevisible i imprescindible al Berguedà.

Després d’un dinar a Corpus Berga i d’una ampolla de La Peluda amb Pep Espelt, fundador i director de Konvent, només m’atreveixo a dir que l’antiga colònia tèxtil de Cal Rosal és un espai on hi passen coses. Si el Pep no ha pogut trobar-hi una definició en 26 anys, jo no puc fer-ho després de 24 hores. “Què és? No ho sé. Sé que avui és una sala d’exposicions i demà serà una altra cosa. Et puc ensenyar fotos, però no et puc ensenyar què és viure-hi.”

En aquest laboratori artístic, radical i autogestionat hi passen concerts, exposicions, tasts de vins, pintors, neurocientífics, festes eternes, poetes, arrossades i fotògrafs. Fins i tot el Pep em diu sense aixecar molt la veu que potser (i només potser) hi va passar Banksy. Però no en fa bandera perquè el que per molts seria La Notícia, per ell eclipsaria la immensitat de l’espai i les seves possibilitat d’expressió anònima i infinita.

El convent d’una de les primeres colònies tèxtils del Llobregat, habitat per desenes de monges fins l’any 1992, és ara el centre neuràlgic del projecte Konvent. Va cambiar la C per la K el 2004 amb una programació artística d’un cap de setmana a l’any però l’esperit punk, transgressor, descarat i autèntic de l’onzena lletra de l’abecedari combina perfectament amb figures de verges col·locades arreu del recinte: al jardí, al bany, al passadís. Un homenatge nostàlgic al passat, un culte respectuós al que va ser i una necessitat imperant de ressuscitar un espai com aquest i cuidar-lo cada dia.

Ara a Konvent hi viuen unes 14 persones i cada estiu l’habiten més de 50 residents. Els artistes que passen per Cal Rosal s’emporten un segell d’autenticitat i una experiència de vida. Muralistes americans amb més de 66.000 seguidors a Instagram que deixen la seva empremta a l’antiga fàbrica tèxtil; ara buida, profunda, elegant, infinita. La fàbrica de la colònia és emoció repartida, perquè a cada esquerda i a cada paret decaiguda hi descobreixes la pintura d’artistes incontables que han plasmat la seva marca en aquest museu del segle XXI.

“Konvent és tant imponent que et buida i et porta a recomençar” comenta Lulu Martorell, amiga de Pepe Sales, artista de la contracultura barcelonina dels vuitanta de qui recentment s’ha inaugurat una exposició a l’espai. Pepe Sales tenia una vinculació especial amb la Conca de Barberà: casa a Vallclara i fins el 16 de juny al Berguedà. Konvent és també un espai que posa en contacte i descobreix persones que no acaben d’encaixar. “Quan jo tenia 20 anys em sentia raro, diferent, estrany. Però a mida que he anat coneixent gent em sento el més normal del barri. Amb Konvent connecto amb persones que són igual que jo. És minoritari? Sí. És pejoratiu? Gens. Konvent és casa”, explica el Pep.

El projecte l’encapçala un tàndem que no té por al futur ni al fracàs; un matrimoni benavingut que no ha acabat mai al llit però s’entén a la perfecció.  I fins que la mort els separi, amén. Els hi encanta volar, però la Rosa Cerarols, tercera integrant projecte, és qui els fa tocar de peus a terra.

El Pep Espelt i l’Eduard Finestres no saben què serà Konvent, però els dos voldrien que estés ple de gent que habités l’espai per construir-hi un projecte i una llar. Perquè Konvent són persones amb ànima i sense elles les parets caurien i els coloms okuparien la taula llarguíssima del menjador on cada vespre sopen en família els qui han decidit convertir Konvent en un modus vivendi deslligat de la feina per tota la vida, la casa per tota la vida, l’amor per tota la vida. Konvent és ara perquè cuida el passat, celebra el present i li explota el cap de futur.

Konvent és un projecte de territori, però qui més s’hi apropa és gent de Barcelona i d’arreu del món. Sovint als pobles ens costa conciliar amb propostes disruptives que malgrat aportar vida i valor a la comarca ens semblen estranyes, sectàries, de Barna. “El públic del Berguedà és minoritari, però és fidel i ens estima molt. Som els que fan coses rares, fosques i que no entén ningú. Si surts de La Patum, les gralles i els runners ets un incomprès, però ens preocupa molt poc, diu l’Edu.

Em pregunto si és un projecte elitista, però el Pep em convenç ràpidament que no. “La varietat de persones que ha passat per Konvent no ha passat mai pel Macba. Hi pot venir un jove amb autobús o un multimilionari amb Mercedes. La gent diu: no he entès res, però hi sóc. No he entès res, però m’ha agradat. Per mi és això. Gent com tu o els teus pares que venen a veure què passa.” En tot cas, el públic de Konvent és divers i minoritari. “No som elit, no som intel.lectuals, però tampoc som entreteniment. No hi tocarà mai un grup que faci la mateixa actuació que al teatre municipal, perquè qui ve a Konvent ho fa per trobar-hi una altra cosa. La cultura de masses és positiva? No. Per mi s’ha fet gran i l’entreteniment no serveix per res.”

El Pep deix anar en sec que té síndrome de diògenes amb els espais i és que Cal Rosal és ple de sales per col·leccionar. A tocar del riu hi descobrim el futur circ. I el director del projecte ni s’havia adonat que hi era fins fa ben poc. “Mireu quina volta catalana, i quina rajola, i quina acústica més seca.” El Pep és passió i sobretot vida. “Si no ets capaç que et bategui el cor a cada moment ja pots plegar. No vull mirar enrere dient: això no m’he atrevit a fer-ho per por. Perquè l’únic que hi pots perdre o guanyar en tot el que fas és la vida.”

Konvent juga fort, però per curar-se en salut va crear fa pocs anys dos projectes gastronòmics paral·lels: el restaurant Corpus i la taverna popular Victòria. Dos establiments que comparteixen amb son pare el fet de treballar amb espais poc habituals i molt personals. Dos negocis que els hi permeten cobrir les despeses que genera Konvent i traslladar l’ànima del recinte industrial a la cuina i al territori. Viure a la Colònia de Cal Rosal no té cap cost, però si que requereix una implicació amb l’espai i amb els seus tentacles de Berga i Gironella, de manera que els residents són artistes però també són cambrers, periodistes, canviadors de paper de vàter i cuiners.

Però la gastronomia sempre ha sigut marca de la casa. Els orígens de Corpus els trobem al jardí de la Colònia l’any 2013 amb Konvent Cuina. “Konvent és un espai okupat i un dia arriba l’Edu i fa un puto restaurant que ho peta. I nosaltres estàvem allí flipant i vam dir: obrim un vi i celebrem-ho! És l’únic que podem fer abans que vingui la policia.” El que va venir  van ser les denúncies del gremi d’hostaleria i la mort anunciada de Konvent Cuina, el principal projecte que aportava ingressos per arreglar i mantenir el recinte. “No podíem sobreviure si Konvent era només un museu. Necessitàvem una idea ràpida, instantània i voluntat política.” No va arribar res d’això, però pocs mesos després els hi va caure del cel el traspàs del bar Ginesta: al mig de Berga i a quatre dies de Patum.

Corpus és un restaurant que no perd la personalitat de Konvent però la suavitza temporalment per poder sobreviure en una societat que necessita pagar factures i per fer front a un projecte que no vol ni sentir a parlar de subvencions.  “Un cop consolidats podrem ser més radicals, recuperar el discurs, tornar a ser Konvent Cuina.”  

L’Edu em parla de Corpus mentre obre una ampolla de vi al loft de 400 metres quadrats que ha reformat a Cal Rosal, davant del convent. Hi sona música clàssica i em diu que podem beure sense parar. Un pis singular, elegant, inquietant. La Colònia és tan extensa que permet als seus fundadors reinventar la forma de viure-la i apartar-se’n sutilment si ho necessiten. Prou lluny per no cremar-se, prou a prop per no refredar-se.

Ara Finestres està centrat en Corpus Berga, un restaurant poc habitual apte per tots els públics. “A Corpus hi fem una cuina gens tecnològica però molt emocional, perquè no em diguis què menjar uns peus de porc no emociona?.”Corpus parteix d’una cuina clàssica, amb poc artifici i molt respectuosa amb el producte: “no pretenem entrar en l’alta cuina, no és el nostre camí. Seria una ambició trasnochada i farlopera.” El restaurant de Berga apadrina productes únics de la comarca com el pèsol negre, “però no som talibans i també treballem amb algues i peix blau. L’arengada o el bacallà sempre han format part de la cuina tradicional berguedana i seria absurd no tenir-les a la carta.”

Corpus i Victòria són dos restaurants que tenen com a objectiu immediat consolidar-se però  no paren de pensar en com reproduir-se sense perdre l’autenticitat i la bogeria:  trobades gastronòmiques a espais amb encant on morir de tant menjar, un anti-Alícia on fusionar art i cuina trencant amb el concepte hermètic i acadèmic de la fundació o un hotel okupat en una nau abandonada amb un llit súper luxós enmig d’un lloc devastat. Les fantasies de l’Edu són bellesa decadent, exclusivitat popular, retorn als orígens, real experience de veritat.

El cap d’Espelt, Cerarols i Finestres mai en té prou. El projecte Konvent amb totes les seves extensions és creació, destrucció i resurrecció perquè a vegades l’única fòrmula per sobreviure i avançar és tornar a començar. Tot el que neix, viu o surt de Konvent té una personalitat especial, irreverent, romàntica, curiosa, sibarita, boja, macarra i atrevida. Com els concerts exclusius de flamenc del Victòria; com el blauet montserrat amb què van pintar Corpus de dalt a baix abans d’obrir-lo per Patum. L’Edu i el Pep juguen amb els límits, amb la sorpresa, amb el risc controlat. Konvent és caos organitzat i aquesta contradicció constant, aquesta línia finíssima entre l’ordre i l’aventura, la llibertat i la protecció, la il·legalitat i el seny, la  comoditat i la incertesa és el que fa que Konvent, Corpus i Victòria siguin una utopia possible i necessària.

Amb totes les coses que et fan sentir lliure,
amb tan sols aquestes val la pena viure.
(El Petit de Cal Eril)