La Júlia G. Escribà té 22 anys i ha creat una marca de roba termoreguladora fent servir una tecnologia desenvolupada per la NASA. Des de la idea fins a la confecció de les peces, passant per la passarel·la del 080, la Júlia s’ha ficat a les entranyes de la indústria de la moda per destruir-la des de dins. Sona ambiciós i pot semblar contradictori, però és una història d’activisme i constància.
Has creat roba feta amb teixits intel·ligents que s’adapten a la temperatura del nostre cos. Com arribes a aquesta idea?
Jo era activista mediambiental, abans de fixar-me en la moda. I una friki de la ciència i la tecnologia! A la moda, m’hi vaig començar a acostar cap als quinze anys, sobretot pel seu paper clau en l’emergència climàtica. Era una cosa que em preocupava molt, vaig ser sempre una nena existencialista… Un dia, de camí cap a casa en cotxe amb els meus pares vaig tenir la idea. Els vaig dir “ostres, i si tinguéssim roba que s’adaptés a la temperatura del nostre cos?”. No necessitaríem tantes peces de roba, no ens farien falta tantes capes de vestimenta i, al final, estaríem reduint l’impacte en l’ecosistema.
Llavors, la idea la vas tenir quan anaves a l’institut!
Sí… Sempre he tingut una llibreta amb les meves idees, i amb aquesta m’hi vaig encaparrar molt. Buscant i buscant, vaig trobar la tecnologia Outlast. La van crear uns enginyers tèxtils americans i alemanys, i NASA els va donar un certificat conforme la podien utilitzar amb l’objectiu de provar-la a l’espai. Vaig pensar que era la clau per poder dissenyar una línia de roba que s’adaptés a la temperatura dels cossos.
Com funciona aquesta tecnologia?
La tecnologia Outlast va servir per crear un dels primers teixits intel·ligents. Un teixit intel·ligent, simplement, vol dir que reacciona estímuls interns i externs. Els teixits que jo faig servir funcionen amb la química. Llegeixen la temperatura del cos i unes microcàpsules canvien el seu estat de sòlid a líquid, en funció de la temperatura corporal. Es condensen si llegeixen que el cos té fred i es liquen si veuen que tens calor, i, per tant, s’adapten a tu.
Com vas aconseguir que et deixessin fer servir aquesta patent?
Enviava mails a tort i a dret, però evidentment no em feien cas. Em vaig adonar que per tirar endavant la meva idea havia de tenir una base sobre disseny de moda, i vaig decidir apuntar-me a la Llotja per fer la carrera. Escollir moda em va costar perquè sentia que havia de renunciar a altres passions, perquè sempre he tingut interessos molt diversos. Vaig entrar a la carrera amb molts prejudicis, però el xip em va anar canviant.
Quins prejudicis?
Sempre havia tingut vetada la paraula moda. Per mi era un referent de superficialitat i de faràndula. A la carrera vaig aprendre que no hem entès bé la moda. La imatge que en tenim, en realitat, està basada en una part molt minoritària d’aquesta indústria. Ens imaginem les passarel·les, la desfilada… però no tant el disseny de la roba que portem dia a dia. La moda és indumentària i funcionalitat. A més, Catalunya és tradició tèxtil! La moda ha suposat un percentatge molt elevat de la nostra ocupació i ha format part de la nostra història.
Et va agradar la carrera de Moda?
A la carrera m’avorria molt, perquè necessito molts estímuls, jo! Però per aquest motiu em vaig posar a treballar a Ribes i Casals, on vaig aprendre molt de teixits. També vaig conèixer a la Lourdes Delgado i vaig treballar amb ella al seu taller. Jo l’admirava molt, era el meu referent i em va encantar fer-li dissenys. Això no obstant, aviat vaig deixar-ho perquè volia centrar-me en el meu projecte.
Però no tenies la patent, encara, no?
Paral·lelament a la carrera i a la feina també escrivia mails a Eurecat, el Centre Tecnològic de Catalunya, que està a Mataró, perquè creia que em podien ajudar a aconseguir la patent d’Outlast pels meus dissenys. Van accedir a fer-me una entrevista on els vaig poder explicar la meva idea, però em van dir que era molt cara de dur a terme. Ara bé, em van animar a apuntar-me a una convocatòria que es deia Re-Imagine Textile, la primera incubadora tèxtil de Catalunya que buscava projectes de tecnologia i sostenibilitat.
Semblava feta per tu!
Jo pensava que això no existia, que jo era l’única friqui de turno! L’estiu de primer a segon de carrera m’hi vaig presentar. Havia de un pitch! I jo mai havia fet una cosa així… Vaig presentar el meu projecte i em van agafar. Ara, estava cagada de por per si em demanaven l’edat. De fet, fins que no vaig sortir al 080 no vaig dir la meva edat.
Per què?
Era molt jove i encara ho soc! Em preocupava que em prejutgessin, i em feia por aquest edatisme cap als joves en ambients més professionals. Al llarg del camí he anat veient que no sempre és així, però quan tens divuit anys és una cosa que impressiona.
I què vas fer a la incubadora tèxtil?
Em van ajudar molt, sobretot en termes de com crear un negoci. Allà xocava constantment amb la meva part activista… Vaig començar a aprendre d’empresa, tot i que em feia molt de respecte. Jo volia fer canvis en l’ecosistema i la idea d’una empresa em semblava el diable! Però vaig aprendre que hi ha molts models de negoci diferents, com per exemple el cooperativisme, que poden arribar a ser verds. Vaig entendre que m’havia de ficar en aquell món si volia canviar-lo, encara que signifiqués empassar-me algunes situacions que no m’agradessin.
Quines coses?
És molt fàcil caure en la faràndula. Quan entres en el món de la moda, les start-ups i la innovació és fàcil començar a fer conferències, entrevistes… i oblidar-te de la feina en si. No em volia despistar amb aquestes coses. Conec a gent que viu de promocionar-se i fer xerrades… Jo ho respecto, però no és el que he volgut fer. He tingut moltes contradiccions. En un principi, no volia estar a la 080, per exemple. Sempre lluitant amb la meva jo anticapitalista!
Però va ser positiu presentar la teva col·lecció a la 080?
Va ser dur, em va generar molta ansietat. Jo feia 3r de carrera, quan vam anar a la 080. Un dels meus assessors m’ho va proposar i vaig accedir-hi, però dubtava molt. Jo no vull produir roba que no et puguis posar pel carrer. Això és un problema de la moda, perquè no ens podem permetre fer roba que no serà utilitzada en el dia a dia, és malgastar recursos! La passarel·la pot ser una expressió artística, sí. Però no pot ser excusa per al malbaratament. Les peces de la passarel·la han de tenir una segona vida. Ens ho podem permetre mentre tinguem en compte l’impacte del residu i creem un cicle on la roba torni a tenir un ús.
Com percebien aquests ideals, els altres dissenyadors?
Com una friqui, una nerd. Jo era la primera marca tecnològica que sortia en aquesta passarel·la. Tothom es pensava que jo era una astronauta de la NASA (riu). Em preguntaven si la meva roba servia per esquiar i per anar a la platja a la vegada. I era molt frustrant! És roba d’ús quotidià, és una tecnologia química. Jo mai havia sortit a la premsa, jo era la Júlia de Figaró. No m’entrava al cap que manipulessin les paraules que jo havia dit, era molt difícil per mi processar-ho perquè a més, soc neurodivergent. Va generar-me molta angoixa, però vaig assumir que calia passar per tot allò, que formava part del meu ofici. Al final, perquè la gent em conegués m’havia d’exposar.
Va valer la pena?
En aquell moment tot era recent i no estava preparada per sortir al mercat. Estava molt verda, ara ja no tant! La prevenda sortirà aquest any, aquestes coses impliquen temps, és normal. Em vaig sentir molt petita, al costat d’altres marques que representaven tot el que jo no volia fer. Ara, vaig fer bé d’anar-hi perquè em calia estar a dins de la indústria de la moda i col·laborar amb aquesta gent si volia canviar alguna cosa.
I creus que està canviant quelcom? Les marques d’alta moda fan passos reals cap a la sostenibilitat?
Majoritàriament no. També et dic que és difícil sortir al mercat amb un concepte i un preu que el consumidor entengui. S’han normalitzat els preus equivalents a l’explotació laboral. Tothom diu: “Ostres, jo no em puc permetre una samarreta que valgui 70 euros!”. Però és que hem normalitzat tenir samarretes per 20 euros com a màxim… I això implica matèria primera de Turquia, producció a Xina i residus que contaminen els rius d’altres països. Per això et dic, ara mateix ningú, ni tan sols la meva marca, és 100% sostenible.
Com podem arribar-hi, doncs?
Cal que totes les marques siguin transparents. Que la sostenibilitat es demostri amb números i que tu els puguis explicar. Ara mateix em fascinen les calculadores tèxtils de moltes marques, plenes de números sobre el CO2 que genera una peça de roba i el seu impacte… però molts cops no sabem d’on surt aquesta informació i no la podem comprovar. Això s’ha de replantejar, però la indústria tèxtil està massa dispersa. Treballem per separat i caldria que ens uníssim una mica per assolir aquests objectius.
Del punt de vista del consumidor sembla impossible tenir un armari funcional, sostenible i econòmic.
Aquí, el que hem d’intentar comunicar les marques noves és que sí que és possible. El cicle de vida d’una peça de fast faishon és de dues temporades com a màxim. No crec que sigui culpa del consumidor, crec que no hi ha bona comunicació… Al final, hem de demostrar que les nostres peces tenen un cicle de vida llarguíssim. Una peça de roba hauria de ser una inversió per a tota la vida. Com l’abric de l’àvia que encara et poses i que ha durat generacions. I també cal innovar, per exemple fent servir colors que es puguin utilitzar en totes les temporades i formes que s’adaptin a tota mena de cossos, per estalviar en patrons. I, a més, amb la tecnologia podem reduir les capes de roba. Ha de ser un pack. I llavors, sí, una peça de roba sostenible seguirà sent més cara, però hem de ser sincers i admetre que, en 10 anys, ens gastarem molts més diners en anar renovant un armari que no és sostenible.
Però la moda crea l’expectativa de seguir tendències constantment!
Aquí s’hi ajunten dos temes. Per una banda, hi ha la modernitat líquida, aquesta falta de compromisos i volatilitat de tot, que impacta molt la nostra relació amb com ens vestim. Per l’altra, hi ha la meva convicció que ja no ens podem permetre les tendències. El planeta no ho pot sostenir. Ho veiem tot molt lluny però haurem d’acabar aprenent que ja no ens surt a compte. O ho aprendrem a base d’hòsties.
És possible dissenyar una peça que aguanti la renovació cíclica de tendències?
Jo crec que sí que hi ha peces que poden estar al teu armari tota la vida i et continuïn agradant. Això s’aconsegueix amb tecnologia i ciència, perquè l’ergonomia és molt important…. Cal que et quedin bé, les peces, que s’adaptin al teu cos. Les persones tenim cossos diferents, expressions de gènere diferents, fluctuem en el pes… la roba ha de poder absorbir tot això. La tecnologia ens pot ajudar a crear una peça de roba ideal i atemporal.
Però per a molta gent, renunciar a anar a la moda és renunciar a sentir-se guapo.
La sostenibilitat s’ha associat amb peces de roba lletges. Però poden ser peces de disseny! Les peces atemporals ho són, moltes vegades, sense adonar-te’n. Com una granota que pot anar amb jersei a sota si tens fred, o amb una samarreta a sota… Són peces que pots combinar com et dona la gana. I han de ser ergonòmiques, t’han de quedar bé, i te les has de poder posar de diverses maneres!
Hem d’anar una mica enrere, doncs? Tornar a l’època on la roba es feia a mida de qui la portava?
Un aspecte molt important de la moda és el tallatge i la guia de talles està feta molt malament. Ara nosaltres estem intentant dissenyar una tipologia de tallatge que s’adapti als diferents tipus de roba, en comptes d’adaptar-se al gènere o al pes… és realment difícil. No crec que s’hagi de tornar enrere de veritat, però sí que estaria bé recuperar el que abans s’atorgava a les peces de roba. La gent tenia menys roba i la valorava més… perquè no tenien cap més remei que fer-ho així! Ara, crec que tampoc tenim cap més remei, però per un altre motiu. La tecnologia ens pot apropar als valors d’abans i, a la vegada, a complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible. És el que ens hauria d’importar.
