Jo no camino
És la terra que em camina
Em caminen les alzines
Els líquens i les pedres em caminen
Em caminen els ocells.
Em camina tot el cel sobre l’esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.
Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l’ombra petita de la fulla,
la mica d’airet que fimbreja
dintre de l’ombra petita de la fulla.
Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.
Laia Noguera i Clofent
‘Caure’
Aquests versos ressonen pel meu cap cada cop que algú em pregunta sobre el meu retorn a la terra. Quan em pregunten per què he tornat a la Terra Alta em quedo pensativa durant uns instants i el més fàcil seria dir-los aquest poema, amb les pauses necessàries per digerir-lo, acabar amb una mirada còmplice i una rialla. Així que llegiu atentament el poema, en ell trobareu la clau de tot plegat.
Inicio aquest viatge de tornada la tardor de 2013 empesa per una força tel·lúrica que m’interroga i busca resposta en els orígens; la terra i el vi.
Ha estat i segueix sent un procés intens que necessita dels seus propis temps i ritmes, com els propis de la natura. Són els mateixos cicles de la terra els que marquen les diferents tasques i els moments d’aprenentatge. Es tracta de cicles ràpids i intensos, d’un primer contacte que implica una descoberta i on després s’inicia un procés de comprensió . Són moltes les preguntes que m’he anat fent a través d’aquests anys, i és la recerca de respostes la que dóna sentit a aquest projecte. Comprendre el món de l’agricultura, el vi i habitar allò rural des d’una mirada forana que torna, després d’una colla d’anys, al territori on va créixer.
Territori que amb el temps ha esdevingut paisatge. Espais que s’han convertit en aprenentatge, acció i emoció. No es tracta d’una Arcàdia feliç (allò de la sublimació del món rural per excel·lència). El treball al camp és duríssim (ningú ha dit que treballar no ho sigui), dependre de l’oratge per fer unes feines o altres implica saber-se organitzar molt bé, una campanya de verema és tan adrenalínica com esgotadora, treballar a l’empresa familiar és complicat i colze a colze amb una mare (una mare!) un dels reptes. I aprendre saber-ho fer bé i no caure en la misèria tant personal com econòmica, el repte principal. I si caiem, tornarem a començar.
Feia anys que tenia ganes d’anar viure al camp, i mai havia contemplat Gandesa com a opció, sinó poder viure en un entorn rural però prop de la ciutat on treballava i on tenia la meua vida social. Finalment es van alinear els astres i vaig fer cap a Gandesa sense cap coneixement sobre el vi i la terra, però amb unes ganes immenses d’aprendre. Aquest trànsit m’ha aportat una nova manera de relacionar-me amb la família, especialment la meua mare, companya de batalles quotidianes. També he experimentat canvis en la percepció tant personal com territorial dels espais que habito, en allò referent al paisatge o el donar valor a aquelles coses tan senzilles com importants: reconèixer i aprendre a gaudir d’aquelles coses més simples de vida, uns colors, unes textures, un raig de sol que travessa un cep i il·lumina un raïm.
Trobar-se a una mateixa i amb aquella part més creativa, (que estava molt adormida) m’ha permès explorar fins a les pròpies entranyes per poder establir relacions sensorials amb altres disciplines i així poder crear. Aquest ha sigut un dels aspectes més potents, juntament amb l’aprenentatge de nous coneixements a través del descobriment i la experiència i la formació constant al costat de la meua mare. I no només sóc jo la que aprèn, sinó que existeix un intercanvi continu d’experiències entre l’una i l’altra, el recolzament i el reconeixement necessari per iniciar nous projectes i consolidar-ne d’altres. Ens esperonem dia a dia.
Aquest viatge em permet obrir encara més els ulls i poder veure i interpretar el món des d’una visió més holística, iniciant un camí des de lo local fins lo global, d’anada i tornada, sola i també acompanyada d’altres persones i experiències que impliquen diferents maneres d’habitar el món. Hi ha hagut una consolidació en allò relacionat amb l’alimentació i l’ecologia, viure aquí em permet alimentar-me amb productes que creixen i s’elaboren al territori de forma respectada, com també del gaudir del plaer de menjar i beure. Quelcom que no fa més que confirmar el binomi “slow life” i felicitat.
Estic aprenent a escoltar la terra, a entendre-la i estimar-la i em meravella la potència, la força i la magnitud que té.
Del meu iaio en tinc una imatge molt borrosa. L’únic record que em queda d’ell era la seua olor. Una olor característica que quan era petita només feia ell. Amb els anys la vaig associar a tots aquells homes que treballaven al camp: pagesos, grans, forts, de pell curtida. Un dia vaig sentir que aquesta olor també la feia la meua mare i va ser un xoc emocional molt bèstia, el meu banc d’aromes va fer un viatge al passat, convertint-se en una olor de present, marcant una escletxa identitària. Ara, quan jo vaig al camp, també faig aquella olor.
Però anem a l’origen de tot plegat. De qui i de què parlem? Parlem del Celler Bàrbara Forés. Un nom que ret homenatge a les genealogies femenines de la casa, la Bàrbara Forés, una dona que va nàixer l’any 1828. Fou el seu fill, a finals del segle XIX, qui va construir la casa pairal que acull el celler i començà a elaborar i a comercialitzar vins. Des de llavors que cultivem la vinya i des dels anys noranta que Mari Carmen Ferrer i Manolo Sanmartín aposten per la reforma del celler i per donar a conèixer la Terra Alta i els nostres vins al món.
Amb una nova mirada comencem a elaborar vins que ens identifiquen amb el territori, perfeccionant els sabers heretats transmesos de generació en generació i construint un nou marc des d’on explicar qui som, d’on som i què fem. Treballem una trentena d’hectàrees de vinya pròpia amb cultiu biològic. Elaborem vins de qualitat amb varietats autòctones com la garnatxa blanca , la garnatxa negra i el morenillo, varietat pràcticament perduda i recuperada durant la última dècada.
Actualment afloren noves mirades per part d’una nova generació il·lusionada amb la terra i el vi, inquietuds diverses que aporten noves i maneres de veure i viure ara i aquí.
