Confesso que el món em venia gran. Però no una o dues talles, no. Molt gran. Enorme.
Passejava per les xarxes descobrint imatges, camins i passadissos que em connectaven amb persones a qui no coneixia, però amb qui podia compartir emocions, idees, recursos…. i el món s’eixamplava però jo em diluïa i em desenfocava. Em sentia tèrbola.
I és que el món em venia gran. I no una o dues talles, no. Molt gran, enorme.
Viatjava d’aquí cap allà, en cotxe, en tren, en avió, assistint a xerrades, degustacions, conferències, coneixent persones. I les he palpades, les he tocades, hi he parlat compartint moments…. i el món s’eixamplava i durant uns instants sentia com em multiplicava, però durava poc perquè era una realitat suflé i em dissolia, em dividia.
Perquè el món em venia gran. Enorme.
Caminava vinyes, història i històries, escoltant gent Gran (d’edat i de saviesa) i em nodria focalitzant en el moment i així creixia, i em creixien les ganes d’abastar tanta saviesa, de defensar, de revoltar-me, de compartir tant i tant… i el món s’eixamplava. Però jo em perdia.
I em marejava en aquest món que em venia tantes i tantes talles gran.
Obria moltes ampolles de vins i de vinassos i aprenia aromes, sabors, subtileses, tècniques i actituds que m’han transportat a d’altres temps i a d’altres llocs i el món s’eixamplava… i a l’endemà (ressaca a part) jo dubtava del perquè obrir tant i intentar copsar tant….!
I és que el món em venia tant gran….
I confesso que un dia vaig resoldre agafar unes tisores i tallar-me’l a mida. I vaig començar a imaginar-me com em quedaria un món que no em vingués gran…
Un món petit, a la meva mida, però on cabés l’ecofeminisme, l’economia circular, la intel·ligència col·lectiva, el policultiu i els vins compartits, i on la xarxa no fos virtual, sinó real. Un món on els somnis fossin possibles. Un món on les persones no fóssim múltiples de res, sinó tots els nombres primers, només divisibles per nosaltres mateixos. Irreductibles.
Després d’un llistat tant llarg, la mida del món ha quedat més o menys igual. No era una qüestió de dimensió sinó de realitat paral·lela.
Confesso que m’hi he mudat.
