Quan aparegui aquest article, jo seré a Florència, a punt de passar a Roma, acompanyant els meus alumnes de segon de batxillerat en el seu viatge de final d’estudis. ¿Quantes vegades hi he estat, a Itàlia? Un munt: deu, com a mínim. A Florència, pel cap baix, sis cops (diria que aquesta serà la setena vegada). A Roma, només dos.
En tornar a Itàlia, cal, inevitablement, rellegir Pla: “Florència és una ciutat provinciana, com a la península n’hi ha tantes, d’una arqueologia única —escriu en Cartes d’Itàlia— […]. La ciutat és petita, provincial i crepuscular. Les ribes de l’Arno, generalment desertes, són d’una pedra picada duríssima i formidable. El riu té una modèstia fonamental i sembla tenir una finalitat merament decorativa. A l’hivern baixa groc i tèrbol; a l’estiu és tan prim i clar que deixa veure una sorra neta i rosada”.
El primer cop que vaig viatjar a la ciutat toscana ho vaig fer sol, en missió especial. Llavors, corria l’any 1990, jo treballava a l’editorial Columna, i calia que algú de la casa participés en un congrés d’editors de l’Europa del sud, que se celebrava a Florència. Diria que era, també, per aquest temps, dies esperançadors de primavera. Com que el director de l’editorial, l’amic Àlex Susanna, era a Nova York, seguint una altra fira, vaig ser jo mateix el cridat al sacrifici (segurament també hi devia influir que un servidor era l’únic que parlava amb fluïdesa el francès, la llengua vehicular del congrés). En tinc un record molt bell, d’aquella primera estada, perquè, d’altra banda, si no vaig errat, també devia ser un dels primers viatges que feia sol —la millor manera de viatjar, per als que som solitaris empedreïts—. Vaig volar fins a l’aeroport de Pisa, i d’aquí a Florència suposo que devia agafar algun bus. Recordo amb nitidesa el moment en què, dins un taxi, se’m va aparèixer, en tot el seu esplendor, la cúpula del duomo, impressionant. M’hostatjava en un hotel de la plaça Le Due Fontane, a tocar de Santa Maria del Fiore, a tocar de Santa Maria Novella, a tocar del Ponte Vecchio, a tocar de tot. La següent vegada que vaig visitar Florència, malgrat les dimensions tan humanes que té la ciutat, estava una mica descol·locat per mor de l’arrelament d’aquella primera visita: no m’acabava d’orientar del tot.
La vegada que feia quatre va ser, de totes, la que més recordaré sempre. En aquella ocasió era un viatge de set dies i només tres persones: un bon amic meu escriptor, la meva dona (la meva dona d’aquell moment —¿meva?—, mare dels meus dos fills) i un servidor. Em sembla que ho he explicat en alguna altra avinentesa: el penúltim dia de viatge, l’Alba i jo vam saber que esperàvem el nostre fill Guillem, perquè, tot pujant al capdamunt de la cúpula del duomo, ella es va marejar com una sopa i va… ja se m’entén. Quan coneixes una veritat tan fonda i una alegria tan entranyable com aqueixa que he descrit en una ciutat, d’altra banda, tan bella com Florència, tan impregnada d’història, és evident que el lloc en qüestió et queda, per sempre més, gravat a la memòria!
“Si Roma es como una plaza, Florencia es como un patio, un patio que se dispone a grandes fiestas, no con motivo de tal victoria o tal personalidad, sino de algo mucho más silvestre; como si se tratara, tan sólo, de festejar la luz, o el aire, o las colinas que rodean y modelan la intimidad de ese recinto. Es cierto que en Florencia hay mucho arte grande por las esquinas, pero parece estar allí, por allí, con cierto aspecto de provisionalidad —mientras dure la fiesta— que borra en nosotros toda posible sensación de museu quieto”, escriu el poeta i pintor Ramón Gaya, a propòsit de la ciutat italiana. També els meus alumnes es passejaran pels seus carrers i places, vicoli ed strade, potser menjant un gelat o cordant-se les sabates en una cantonada, i tindran el mateix aspecte de provisionalitat que aquest art que diu l’artista de Múrcia —escultures fugisseres, volubles—. Jo, al meu torn, sumaré nous records als molts que ja atresoro de la ciutat. Ells potser sumaran, a l’experiència de Florència, alguna altra experiència d’ordre moral que podrien haver viscut en qualsevol altre lloc, però que, per les circumstàncies donades, tindran la sort de viure aquí. “Irse de una ciudad como Florencia es, pues, difícil, no por encerrar más belleza que otras, sino porque la Belleza y el Arte —que parecen representar siempre una como separación de la vida— tienen allí ese carácter único de fiesta cotidiana, de fiesta de patio, casi de corral”.
Som-hi, doncs! La festa de la vida ens hi espera amb els braços oberts, braços dels quals plouen les promeses a mans besades!
