Seguretat, humanitat, creativitat i feina, molta feina. Irene Solà (Malla, 1990) va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i va acabar la seva carrera a Reykjavík, Islàndia. Després se’n va anar a estudiar un màster de literatura, cinema i cultura visual a la School of English de la Universitat de Sussex i posteriorment va treballar a la Whitechapel Gallery de Londres. Entremig de tot aquest moviment, Solà ha publicat tres llibres: un de poemes, Bèstia (Galerada, 2012, Premi Amadeu Oller); una novel·la, Els dics (L’altra Editorial, 2017, Premi Documenta), i ara Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019). Si voleu entendre per què és una de les escriptores més valorades del panorama literari nostrat, llegiu què respon quan li preguntem sobre la seva visió de l’art i la creació.
Irene, t’agrada el vi?
M’agrada molt, i m’agrada fer tasts de vins. Si viatgem amb persones que tenen una mica d’afició pel vi, sempre procurem fer tasts. A casa ens agrada descobrir vins, comprar-ne i conèixer gent que en produeix.
T’has format en Belles Arts, però se’t reconeix com a escriptora. Com has arribat fins aquí?
M’interessen molt les imatges, les paraules i les idees, i quan me’n vaig cap al text giro al voltant d’això. Sempre m’ha interessat la construcció de la narrativa, el que es pot fer explicant històries. En la meva manera d’escriure es nota molt que he trobat el camí de la producció literària des del món de l’art, fins i tot s’hi poden veure moltes metodologies que ha après a Belles Arts.
Com ara quines?
Per exemple, el fet de no decidir prèviament on vull anar i què vull fer i tancar una idea. Jo em poso a perseguir interessos: els detecto i els investigo. I tot interès et du a més material. Treballo molt així, perseguint idees. Vaig obrint portes i finestres i a darrere de cada una n’hi ha més, i quan he aprofundit en tot un seguit d’imaginaris començo a veure què és el que vull construir. L’art està absoluta i intrínsecament lligat a les idees. L’art és pensar.
Estem parlant de temps.
Sí, i de paciència, i de llibertat, i de no tenir por. A Belles Arts arriba un moment que et poses a un taller i algú ve i et diu: ara t’has de passar tot un any fent el que tu vulguis, però amb tota la teva energia. I t’adones que no tens ni idea de què vols fer. Et sents molt perdut, i un cop superes aquest punt veus que hi ha moltes coses que t’interessen. Però n’has d’aprendre, a trobar els camins i a perdre la por, i a saber com investigar i com perseguir aquestes idees. Perquè tota la llibertat és aterradora. I així és com jo vaig aprendre a treballar i com encaro els meus projectes.
Aquest procediment podries haver-lo après en algun altre lloc dins de l’àmbit acadèmic?
No cal haver estudiar Belles Arts per aprendre maneres de produir, però a mi em va anar molt bé, perquè l’acadèmia pot voler que vagis per altres camins. Quan vaig fer el màster a la Universitat de Sussex venia de cinc anys de tallers i llibertat absoluta, i vaig al·lucinar. Vaig haver de pedalar molt per poder llegir un clàssic cada setmana, mantenir el ritme de les classes i després poder escriure els articles i la tesi final; també pel nivell d’anglès. Però vaig trobar a faltar la creativitat i l’originalitat. És quan vaig començar a treballar amb Els dics. M’interessava el que estava pensant i treballant a nivell teòric, però volia dur-ho cap a una part creativa.
Les recerques que fas per escriure un llibre busquen arribar a una conclusió?
No de la manera com s’hi arriba des de l’acadèmia. No busco una conclusió de reafirmació, una conclusió que em deixi tranquil·la per sempre i ja està. A mi m’agrada molt el procés. Evidentment sé que hi ha una finalitat, una cosa acabada, una novel·la que es pot llegir i que podria semblar una conclusió, però no penso que sigui així; penso que és un producte que surt de tot el procés.
Anem al principi de tot el teu procés: quan vas començar a escriure?
La meva mare explica que de molt petita, quan encara no sabia escriure, jo li deia “agafa paper i llapis que t’explico una història i tu l’escrius”, però va ser més en l’adolescència que em vaig posar a escriure, sense tenir mai molt clar on aniria a parar i sense imaginar-me mai publicant novel·les. Volia provar coses, créixer. Després vaig veure molt clar que volia estudiar Belles Arts, perquè el batxillerat humanístic havia estat massa encarat a la selectivitat i jo volia un lloc on la part de creació, pensament propi i punt de vista crític fos realment important.
A casa, creus que tenies un context que et deixava explotar la teva creativitat?
No ho sé ben bé. Els meus pares sempre em van donar molt de suport quan vaig decidir que volia estudiar una carrera com Belles Arts i de fet sempre van donar molta importància a les meves creacions de nena i adolescent, però tot i així, tinc un germà dos anys més petit que jo que té interessos molt diferents dels meus. Sí que la meva mare és una persona que canta moltes cançons, que explica moltes històries, que és mestra, i que per tant té aquesta part de transmissió oral. A part, jo vivia en un context rural, però no m’imaginis com una nena que estava tot el dia a fora. Al revés, a mi m’agradava dibuixar, pintar, escriure, coses que hagués pogut fer en un altre espai encara que llavors obries la porta de casa i hi havien gossos, gats, gallines.
A part de la literatura, t’has dedicat a algun altre camp artístic?
Jo a Belles Arts vaig començar pintant. Pintava en gran format i gaudia moltíssim. Però a mesura que vaig anar creixent, que vaig anar llegint i que vaig anar donant voltes a la meva producció i a la meva pràctica, la pintura va deixar de fer-me servei. Representar per representar, que és el que feia, va semblar-me buit. Aquí va ser quan vaig començar a provar coses en terrenys en què no em sentia tan còmoda, com per exemple amb el vídeo, la instal·lació o el text. Ja havia escrit d’adolescent, però va ser en aquest punt de Belles Arts quan vaig escriure una sèrie de poemes que han acabat sent el llibre Bèstia.
Encara pintes?
No. Sí que en els llibres apareixen uns dibuixos, però ja no pinto. I no descarto gens tornar a fer-ho, però el meu camí va anar cap a una altra banda.
I com és que Bèstia va acabar sent un llibre de poemes?
En un primer moment, els poemes de Bèstia eren textos que treballava a nivell plàstic. Els imprimia i penjava amb claus en una sala d’exposicions de Belles Arts. Però em trobava que molts professors em deien que no me’ls podien valorar, que els quedava fora del seu àmbit. A mi em sorprenia, perquè jo ho entenia tot com a part de la mateixa pràctica: els poemes s’interrelacionaven amb peces de vídeo, de dibuix, instal·latives. I en una d’aquelles decisions que no saps ben bé com es van donar i com van desembocar en moltes més coses, vaig descobrir que el Lluís Calvo, que és un poeta català, tenia una pàgina web que es deia Daltabaix poètic on cada mes publicava poetes joves catalans, i així va començar tot.
Vas publicar els poemes allà?
Vaig enviar un correu a Lluís Calvo dient-li “Hola, jo també escric” i em va contestar “Molt bé, doncs passa’m coses”. I li vaig passar uns quants d’aquests textos, i ell em va contestar una resposta molt ràpida, assertiva i encoratjadora dient que li semblaven molt potents, que feia temps que no llegia res així i que fes el favor d’ordenar-los i d’enviar-los al premi Amadeu Oller. I li vaig fer cas. Fa riure, perquè no sé si cada dia m’hagués atrevit a enviar-li un correu presentant-me. Em sorprèn que trobés la vena de l’atreviment de fer-ho.
Et feia vergonya ensenyar el teu art?
No et pensis, és una de les coses que va molt bé de Belles Arts. Perds aquesta vergonya, aprens a relativitzar l’obra. Si la fas és perquè vegi la llum, però cadascú pot fer el que vulgui amb el seu art i si es vol tenir en un calaix, endavant. De fet, a la universitat pràcticament cada setmana mostràvem obres més o menys definitives que eren analitzades en veu alta i en públic pel professorat i per la resta de companys de classe. I a vegades era més encoratjador i a vegades menys.
No tens por al fracàs?
Tothom té por al fracàs, però hi ha un punt en què allò ja està fet. I a més no ets tu, no és la teva persona. Jo trobo forta la feina dels actors, dels performances o de la gent que treballa amb el propi cos, perquè són directament ells els que es posen allà davant teu. Però quan fas un text o una peça no ets tu, i a més no és la única cosa que faràs a la vida. No és que no te la prenguis seriosament i que no sigui exageradament important, i et pot ferir el que se’n digui, però relativitzes la por perquè encara que ho tinguis amagat, és el que és.
No sé si pots dir això perquè ets bona.
Bé, jo et dic tot això però potser d’aquí quinze anys miro enrere i penso “mare meva, què vaig fer, per què vaig publicar no sé què!”. Però què importa? Crea amb tota la honestedat, amb tot el que tinguis, i llavors endavant, fes-ne un altre, i un altre i un altre, i ja està. Posa tota la carn a la graella, que no et puguis penedir de res. Pensa que el resultat és tan honest com ho va ser en el moment en què el vas crear. I ja està!
La teva escriptura es basa en la investigació, però els escriptors que fan una feina molt personal potser tenen més risc de penedir-se’n.
Quan la gent va molt cap endintre, entenc que hi ha certes coses que poden fer-te patir. Però alhora penso que és tan valent i tan atrevit estar fent aquest gest, que sent-te molt content i molt orgullós d’ell, encara que ja no et representi i que estiguis molt lluny del que pensaves o senties en el moment en què ho vas escriure.
Quan escrius investigant, també estàs anant cap endins?
Sempre beus d’un pòsit que vas pensant, que vas recollint, que se’t va fent. Per exemple, en Els Dics jugo molt obertament a robar anècdotes, i fa molta gràcia la reacció dels coneguts, dels amics, dels familiars, de dir “ostres, reconec aquest moment”, “em veig aquí, encara que no sóc aquest personatge”. Tot el llibre va d’això, d’un personatge que es dedica a construir ficció o narrativa a partir de tot el que l’envolta. Quan investigues també beus del que veus, del que sents, del que has escoltat i del que t’envolta.
És fascinant que hi hagi gent que visqui un moment mentre d’altres hi veuen literatura.
És inconscient i té a veure amb els interessos de cadascú. A mi m’agrada molt escoltar, i les anècdotes i les històries. Sempre n’estic pendent. A vegades la gent que em coneix, segons quina situació passa, em fan un cop de colze com dient “aquesta història t’agrada, oi?”. Jo vaig sempre que puc amb les antenes molt posades, per entendre coses, per plantejar-me-les. Un arquitecte faria el mateix amb els edificis, i altres coses que jo no veig.
I per què trobes que el text és el format adequat on bolcar tot això?
Els músics et diran que el format adequat és la música. Tot està en el camí que tu trobis per desenvolupar les idees. A mi la literatura em funciona perquè és un espai on tot es pot fer i tot hi cap. A Londres vaig conèixer una cineasta que es deia Xialou Guo. Per temes polítics, a la Xina li van prohibir de fer cinema, i ho van fer a base de retallar-li totes les subvencions. Ella deia que el camí que havia trobat per seguir creant era escriure llibres, perquè quan es posava a escriure no necessitava res més que un paper i un llapis. Ni un equip, ni càmeres, ni actors, res. Ella ha aconseguit marxar de la Xina i ara està a Anglaterra fent cinema, que és el que vol i ha de fer, però vaig connectar molt amb la seva idea que amb el text tot és possible.
Has de tenir un munt de referències i referents per cada llibre, no?
Sí, i sort en tinc! Bec de tots els camps, els meus llibres no els entenc sense certes pel·lícules o certs artistes. A més, m’agrada molt llegir, veure cinema i visitar exposicions. Mentre treballo procuro beure molt de totes aquestes coses. A part, em dona molta energia consumir un producte cultural que és molt bo. M’entren ganes de fer alguna cosa potent, se m’amplia el camp de la llibertat, veig que es pot anar més enllà. Ens podem atrevir i podem fer coses increïbles. És fantàstic quan una obra et fa el clec i s’amplien horitzons.
Sobretot si no et quedes encallat amb el “merda, per què no ho he fet jo”.
[Riu] Sí, clar, exacte! Tot i que el “merda, per què no ho he fet jo” és relatiu, perquè hi ha certes coses que jo no podria pas saber fer. Però poder agafar aquesta energia i portar-la a un terreny on tu sí que puguis fer-les, això és important. Cada persona és un món i fa molta gràcia veure com productes finals relativament semblants –novel·les, exposicions…- han tingut maneres de desenvolupar-se molt diferents.
Tens referents, per exemple, en l’àrea de l’escultura?
Controlo poc l’escultura, no és una de les coses que més m’interessa. Però per exemple, l’artista francesa Camille Henrot juga molt a un nivell instal·latiu pseudoescultòric i m’agrada. Ella té una obra que em va colpir molt en què intenta fer una explicació de la creació de l’univers, però tot a partir de pantalles d’ordinador, en un espai molt quiet i molt reduït. És un vídeo fantàstic que dura poc més de 10 minuts i es diu Grosse Fatigue. A la galeria on treballava a Londres, la Whitechapel, l’havíem tingut com 4 mesos allà. Jo sempre que podia me’l mirava. L’obra aquesta la relaciono amb la idea de voler explicar moltes coses, des de molts punts de vista, i que tot hi càpiga, i vinga més gros, i vinga més infinit. Amb l’escultura no sé si es veu tan clarament reflectit, tot això.
Qui més?
Mark Dion és un artista americà que també té una part bastant escultòrica. La portada del llibre em fa pensar molt en la seva obra. És algú molt obsessionat pels animals, també pels desapareguts i prehistòrics, i per la caça. La portada potser no seria com és si jo no conegués Mark Dion i no m’hagués atrevit a dir que volia animals prehistòrics pel disseny del llibre.
I els teus referents en cinema?
En cinema La Ciénaga de Lucrecia Martel o Vacas de Julio Medem. Aquesta última és una de les millors pel·lícules que he vist mai, centrada al País Basc en un ambient molt rural. T’haguessin pogut explicar una història com la que hem sentit moltes vegades, de guerra civil, de grisor, de tristor, però hi ha molta màgia, hi ha espurnes per tot arreu. Té una mirada molt divertida, molt especial i original.
Anem als referents literaris.
Podem començar amb la Rodoreda i la Víctor Català. Crec que s’ha de passar per Toni Morrison. I d’aquí podem anar a moltes bandes, com ara a la Mariana Enríquez, una dona argentina que té uns contes de terror increïbles, a Dave Eggers, un escriptor americà molt punki i fresc. No tot el que fan ells dos és boníssim, però m’agrada. D’aquí, podem anar al Joan Lluís Lluís. El dia de l’os és un llibre petit, molt bo, molt fi. Des de la literatura catalana es fan coses tan alliberades i tan divertides! I podríem seguir dient noms. A Catalunya la literatura ens ha salvat, però això tant escriptors com lectors ens hi dediquem tant.
En quin sentit la teva literatura es relaciona amb el lloc d’on véns?
Jo sóc nascuda a Malla, un poble de 200 habitants. El meu pare és pagès, i la majoria de veïns també, però estava a 5 minuts en cotxe de Vic, la ciutat. Als 18 anys me’n vaig anar a Barcelona. Tenia moltes ganes de viure als llocs grans, a Londres, a Nova York. Sentia que el món estava fora i el volia veure. Recordo que d’adolescent deia a ma mare que no havia vist prou coses com per poder escriure. Ella em deia “escriu sobre el que coneixes!”, i jo pensava, “Només he estat aquí, i per l’amor de Déu, no vull escriure sobre això!” I llavors vaig viure a Reykjavík i a Londres, vaig veure moltes coses, i en aquest marxar i girar els ulls vaig adonar-me que m’agradaven les històries que podia explicar des del lloc on venia.
Necessitaves una distància?
No sé si la necessitava o si simplement hi va ser. Me’n vaig adonar d’això, que hi ha coses que es poden explicar des d’aquí que m’interessen molt i sobre les que vull escriure. Quan entenc això és quan començo a treballar amb Els dics, que té un imaginari molt de la comarca d’Osona. I després dic, ostres, i si investigo els Pirineus? Volia saber coses sobre dones d’aigua, sobre mitologia del Pirineu, sobre caça. És el procés de Canto jo i la muntanya balla.
Tot això que t’interessava podria existir en una ciutat?
Jo he escrit sobre la muntanya però no posant-la en un pedestal, no pensant que és un lloc millor, més pur, més autèntic. Em venia de gust investigar sobre aquesta zona, però també me n’aniré a ciutat, i al mar, i on vulgui! Les capes que investigo a Canto jo i la muntanya balla són a tot arreu. Els animals històrics de la portada són una capa més de totes les que cobreixen el territori. No he fet encara l’exercici d’analitzar totes les capes d’anècdotes d’una ciutat, des de la persona que viu en una escala fins a què hi havia en aquell carrer feia 200 o 300 anys, passant per quina llegenda urbana s’explicava abans. Sovint oblidem que a la Diagonal també hi havia tigres amb dents de sabre. He triat la muntanya sense romanticismes, perquè volia investigar sobre dones d’aigua, sobre bruixeria, sobre pluges d’animals que s’han donat al llarg de la història, sobre accidents de caça…
Com passes de pluges d’animals a accidents de caça?
Doncs perquè hi va haver un accident de caça a costat de casa meva. I em vaig posar a pensar que quan hi ha un accident de caça és una de les poques vegades que al nostre país es mata algú amb arma, però que a més qui mata i qui mor s’estima. Sempre vas a caçar amb els teus amics o amb els teus familiars. Això em va colpir.
A l’hora de fer literatura, t’esforces per tenir una visió polièdrica dels moments?
Sí. La literatura és un joc per mirar-se el món. Per exemple, Canto jo i la muntanya balla s’aguanta sobre dos pilars: per una banda les veus, i per altra banda les capes històriques, les traces que deixa tot aquell que ha passat per un lloc. No tot té per què ser literal. Les dones d’aigua són una capa mitològica fantàstica que hi ha damunt del territori. Les històries de la Mia, del Jaume o de l’Hilari són particulars, però totes tenen un nexe; és com un riu subterrani, una vena que passa per sota mentre llegeixes el llibre.
Per sobre d’aquest nexe subterrani, ens humanitza ser conscients que els altres també tenen la seva història?
Estem condemnats a veure el món des dels nostres ulls. Ens ho mirem tot sempre només des de la nostra perspectiva, cosa que no és ni bona ni dolenta. Hem de fer servir estratègies com l’empatia o la imaginació per mirar des d’altres bandes. Però per això a l’hora de treballar amb el text era molt divertit el joc amb les veus, pensar com percebria o com seria capaç d’explicar el món un cabirol que no hagués vist mai una persona. O un bolet. O una tempesta. O un gos. O unes dones assassinades fa 300 anys. Era diversió pura. Hi havia un punt d’irreverència, d’atreviment i de bogeria amb mi mateixa. Era una broma que em feia per dins: de veritat, Irene, que escriuràs des de la perspectiva d’un bolet?
A l’hora de crear personatges, quin paper juga el moralisme?
L’art que alliçona no em serveix, no m’agrada que em peixin les idees. La meva intenció no és donar lliçons de res, sinó d’una manera desenfadada, lliure i honesta ficar-me dins de la perspectiva d’aquests personatges i intentar estar allà dintre una estona. I els personatges de vegades sí que proclamen judicis sobre algunes coses, però no són els meus. De vegades em diuen: “Tu penses que…?” I jo dic: “No, no, ho pensa l’Hilari!”.
Però de vegades és fàcil per un creador decidir que un personatge serà la personificació del bé i, en voler ser mantenir massa la coherència, marcar-lo moralment.
Això té a veure amb el procés, amb no decidir per endavant que algú serà el bé i l’altre el mal. A més, són els meus personatges i jo els he imaginat, però tenen entitat i em sorprenen a mi també, i a mesura que els construeixes, que els penses i els escrius, els entens i els coneixes. I és molt divertit aquest procés de no posar-los a dins d’una caixa, sinó que al mateix ritme en què això es desenvolupa tot es construeix a la vegada. Per això ningú és la personificació del bé, perquè tothom és de moltes maneres. I alhora són divertits els personatges que no em cauen bé. Jo els estimo i els defensaria a tots.
Hem d’anar acabant. Quines coses tens entre mans?
Moltes! He viscut sis anys a Anglaterra, ara he tornat just a temps per la promoció de Canto jo i la muntanya balla. Londres va molt bé per treballar, perquè el ritme és frenètic i perquè la idea d’improvitzar no existeix, i per tant si no has quedat, vas a casa i fas feina. Allà feia 8 hores en una galeria, aquí estic treballant per projectes. Per tant, haig d’anar trobant els ritmes. A nivell d’art participo al Swab, a la Bienyal, a l’Espai Rizoma i altres. I també tinc entre mans projectes de novel·la que seran cosa d’anys: un, un i mig o vuit. Ara no és moment de tancar-me i escriure, però ho faré. També me n’aniré un mes a Estats Units amb una beca d’escriptura. Haig de veure si aquests tempos va bé per crear o si una feina més mecànica és millor. Però clar, com més coses que t’interessen fas, més acumules i més saps on vols anar. No ho sé, ho haig d’anar veient. No vull estar davant d’una paret, vull tot el camp per córrer.
______________________________________
Fotografies d’Ester Roig.
