Diu el Gènesi que Déu no volia dir-se déu, perquè el seu sentit era inabastable i potser –això no consta al cànon—perquè no feia cap gràcia al seu ego que l’anomenessin amb el nom grec del patriarca de l’Olimp. Per això va inventar-se el tetragrama impronunciable YHVH. Després d’aquell bateig anònim, altres onomàstics han costat d’articular fonèticament, molt especialment alguns cognoms en èuscar, que tenen molta consonant i no s’acaben mai. Al món del vi, segurament el nom de més complicada pronúncia és Gewürztraminer. Però, salvant totes les distàncies amb la teologia, el seu significat té l’amplada sensorial de la divinitat.
El Gewürztraminer és un cep alsacià que campa de gust en aquell clima clorofíl·lic pel sol però matisat pel fred. Té una dolcesa natural que fins i tot es pot accentuar per la botritis, i aleshores esdevé un còctel per postres. En tots dos casos, és la bella mel melosa sense sucres afegits que et castiguen l’analítica fins al volant de l’especialista.
Aquest cep tan afable entra bé i refresca, però també transmet bon humor i un final llarg fins a l’arrel dels vells ceps que l’han alimentat des del fons de la terra secular. A diferència del Riesling, que és el seu veí, no té el punt de llimonada a la llengua, i això li esplaia l’amabilitat alliberant-la de l’acidesa.
Viuen bé els Gewürztraminer a Alsàcia, sigui a la part francesa com a l’alemanya. Però malviuen quan els trasplanten a altres climes més mediterranis: vull dir sense embuts que la catalanització del Gewürtz acostuma de tenir resultats funestos; els Gewürtz del Penedès són ben bé una altra cosa que els alsacians, i quan els sotmeten al càstig de la fusta, no són aptes ni per fer musclos a la marinera.
L’exportació del Gewürtz té però una excepció de qualitat, que és la que fa Viñas del Vero al Somontano. El Somontano és una comarca que pot evocar Alsàcia per la combinació entre cromatògraf i termòmetre, però no n’hi ha prou amb l’espai, doncs una altra marca de la DO fa un Gewürtz impersonal que no té res a veure amb el de Viñas del Vero.
Viñas del Vero llisca com l’afluent del Cinca que li fa el nom pels contraforts del monestir del Pueyo i del castell de Pueyet, al Pirineu d’Osca on les llums i les ombres es planten sobre les vinyes amb la mesura de la proporció. Somontano, que vol dir al peu de la muntanya, és un microclima protegit de les ventades de força 9 del Mestral, allà dit Cierzo o Escuernacabras, un hàbitat per tot plegat molt similar al que fa que es desenvolupin varietals típicament francesos. La bodega es va fundar el 1986, un any després de creació de la DO, amb un excel·lent enòleg i enginyer agrònom, Pedro Aibar, i un empresari més que emprenedor, Angel Luengo. Bons productes, en fi, i ben distribuïts, sobretot des que van passar a format part del lobby González Byass. Fan vins sempre honestos i afinats, sense esquerdes, un d’excel·lentíssim, el Blecua, i el Gewürztraminer que avui ens interpel·la.
La gama dels alsacians és llarga, en recomanaré tres en al·lusió al tripartit de la divinitat en base tres cristiana.
El Domain Marcel Deiss és el vi familiar d’una nissaga que es remunta a l’any 1774, i allà continuen fins i tot amb una línia de vandanges tardives que ens transporta als avantpassats perquè, des de les profunditats calcàries de la falla de Ribeauvillé, ens propulsa fins a cel. Fan un Gewürtz, l’Altenberg de Bergheim, que veritablement o varietalment sembla fet a casa, té flaire de celler domèstic, és afable i, com diu l’últim amfitrió de la família, notes que a la metafísica del gust hi ha una mica tot el que fa que l’Alsàcia sigui ella mateixa.
Els llaços familiars trenen també els vins de la família Trimbach, una maison a Ribeauvillé des d’on s’albiren els Vosges i cauen parapents des del Grand Ballon d’Alsace. Totes les gammes de la casa garanteixen qualitat perquè saben molt i molt bé el que es fan, coneixen els terrenys, els climes i els ceps: una etiqueta que no falla. Com no falla la seva línia d’aiguardents, que porten el nom d’un altre membre de la família, en Marcel Windholtz, que mereix capítol a part.
Un Gewürtztraminer enorme i definitiu és el que fa el Domain Bott-Geyl, amb l’etiqueta Les Éléments. Una altra nissaga que fa vi a Alsàcia –primer a Ribeauvillé i actualment a Bablenheim—des de finals del segle XIX, i que conrea ecològicament. Un vi gelatinós, amb moltes glicerines lliscant per les parets de copa, profundament saborós, amb color i cos, però delicat i refrescant, apte per l’obvietat dels peixos, i per la no obvietat de les carns. Aguanta un rostit fins a jugar amb ell al paladar, i és excels acomboiant formatges cremosos i blaus.
Un consell per acabar. Els Gewürtztraminer alsacians, com s’acaba d’exposar, són vins robusts, i poden viure en ampolla set anys ben còmodes, tot i no haver passat per fusta. Els del Somontano, en canvi, són vins de l’última collita. El terreny i el clima els fan excel·lents en sortir de la bodega, perquè el seu valor és la floralitat volàtil, però no tenen la perdurable mineralitat dels alsacians.
Cal fixar-se sempre l’anyada en els Gewürtz del Somontano, i en general en tots els que no són alsacians, sobretot quan surt la nova collita, a primers d’any i corresponent a la verema de la tardor anterior. Aleshores els excedents de l’any passat malden per exhaurir-se, i restauradors i bodeguers miren de treure-se’ls del damunt. Però per al consumidor, la diferència és entre un vi meravellós i pletòric, el que acaba de sortir, i un altre que entra en obsolescència programada i cau. A qui els vulgui convèncer que són iguals, n’hi ha prou de reptar-los a fer un tast d’un i altre.
