Recentment he estat gravant una sèrie de programes de radio (Tenim paraula) on he tingut el privilegi de poder debatre sobre la llengua catalana amb un equip d’experts, lingüistes, escriptors i lletraferits, amb qui he après i m’he divertit a parts iguals, és a dir, molt.
El meu paper en el programa era en qualitat de parlant dialectal, perquè hi havia representació de diversitat lingüística (de les Illes, de la Catalunya Central, del Camp de Tarragona, de Ponent, de Barcelona mateix, i servidora, de les Terres de l’Ebre). Ha estat una experiència molt enriquidora, la de compartir lèxic i expressions. I, entre els integrants del programa, tot persones que, d’una manera o d’una altra, ens guanyem la vida amb les paraules, hi havia consens que cada variant dialectal té unes peculiaritats i riqueses i que n’hi ha que s’aproximen més al català estàndard i d’altres, més farcits de castellanismes i barbarismes (aquest seria el meu.)
No passa res, en general, la gent de les Terres de l’Ebre sabem diferenciar entre el que és dialectal i el que és acceptat o no, som conscients que diem barbarismes o paraules directament en castellà. (A molts, ens fan ràbia paraules que no diem però que si volem parlar “bé” són les que s’han de dir. Per exemple: escombra, dues, mirall, gaire. Abans direm allarga’m les dos graneres del costat de l’espill, que jo no m’hi veig bé. O petó. Abans direm besa’m que fes-me un petó. Abans direm aquells dos parlen d’escoltetes que aquells dos es xiuxiuegen.) Tots hem après a escriure el català estàndard que ens han ensenyat a l’escola i institut. (No sé ara, però quan jo hi anava, no ens ensenyaven la part acceptada del dialecte que podíem escriure: este, los, mos, seua i poca cosa més). De manera que el català correcte era el que t’ensenyaven i el que senties als mitjans i el nostre era d’anar per casa.
Però la vida real és una altra. De la mateixa manera que surts al carrer a Barcelona (o a Tarragona!) i sents parlar sobretot castellà, fins al punt que hi ha locals on no t’entenen en català, no és el que passa a les Terres de l’Ebre. Aquí pràcticament sempre se sent parlar català (tot i que últimament m’he fixat que els adolescents parlen més en castellà que quan jo ho era) i pots fer vida 100% en català. Que entremig s’hi colen paraules amb j castellana com demajuana, jota o Juanito, barbarismes (alego, averiguar-se, busson) o paraules directament en castellà (dulero, bohèmio, sobaco) no ens ha de fer avergonyir ni renegar del nostre lèxic. Què és parlar bé el català? Deixar de banda el llenguatge que parlaven les iaies? (És més, i tocant un altre tema: és millor no parlar-lo que parlar-lo malament? Perquè he conegut castellanoparlants que en dubtar davant d’una paraula en català, abans d’equivocar-se i arriscar-se a ser corregits per algun primmirat, han canviat al castellà.)
Si m’ho permeteu, jo intentaré no ultracorregir-me oralment i mantenir la tonadeta, el lo i el mos, canviant les es per is i viceversa quan me rótigue la gana (cementeri, ginoll, mingívol), tenint pocsuc i llimpiant-me les morrandes de matí manyana, minjant golut, etcètera.
