FASE 1: PARADA HIVERNAL – PODA – PLOR DE LA VINYA
Tot sembla parar-se. La vinya descansa. La nuesa del cep i la energia al terra, sota terra: activitat microbacteriana. Micorrizas . Arrels. Compost. La lluna i les constel·lacions: la Poda. La ferida. La cicatriu: renàixer.
“de la ferida mateixa
ferralla violeta
renaixeràs en sortiràs
com pell segona
repartiràs
gerds i mà en ofrena
orgasme engolidor
de cicatriu”
Mireia Vidal-Conte “5cm (la cicatriu)” Curbet Edicions (2012)
FASE 2: BROTADA
Els dies s’allarguen i els migdies comencen a ser càlids. Tot brota: és primavera. La saba puja i es comencen a veure els primers brots: naixement.
“tot és a punt. les mans alades
i l’anhel, la veu rompuda
i l’aigua, la flama atordida
i el misteri, l’espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l’aire, l’arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.”
Christelle Enguix “Arribada” 2014 Plaquetes Infinitessimals Editorial Terrícola
FASE 3: RAÏMS VISIBLES
Els brots s’expandeixen mirant el cel. S’obren les fulles i afloren els petits raïms, com botonets finíssims de roba càlida. Rapidesa. Vivacitat. Dies de molta feina al camp: esbrotar i esperonar.
“Va ser així que es van obrir els secrets,
ou que es desclou i d’on neix la flor”
Eugénia de Vasconcellos “La casa de la compassió” Curbet Edicions -fragment- (2012)
FASE 4: FLORACIÓ
La flor de la vinya. Austera. Caliptra, estams i priscils. La transformació de flor a fruit. L’espolsada.
“Imprescindible abandono del pasado para su redención.
Dejar ir. Liberar lo que se guarda preso.
Contemplar las nubes, ver cómo se deshilachan formando
otras que a su vez se deshacen.
Recibir el sol de frente.
Agradecer.
Seguir el vuelo de la rapaz sobre el campo cultivado. A
contraviento, planeando.
Y de nuevo las nubes. Y una triple trayectoria luminosa
trazando una y griega en el azul.
Las formas se deshacen y aparecen otras distintas.
Las flores se marchitan y el fruto asoma en la rama.
Todo lo que desaparece y se deshace da (el) lugar
a una aparición.
dejar ir. Soltar.
Atender a lo que ha de venir.
La existencia como sacrificio.
Asumirlo.
Liberar el espacio.
desocupar.
Vaciar.
Cuerpo-árbol devídé.
Ser el propio altar.
Disponer. Disponerse
a un lado del camino
abrir el (hueco) receptáculo
de la escucha. “
Chantal Maillard “La mujer de pie” Galaxia Gutenberg (2015)
FASE 5: ESPOLSADA – QUALLAT
Mirar el cel i no perdre’s cap emissió del temps. El moment determinant. Ha espolsat bé? This is the question.
Bona espolsada = bona collita
Mala espolsada = les passarem magres
“Realitat és ara
i això:
m’he aturat caient
de paraula en paraula,
com per grades de sol,
avall, al fons del cec abisme groc,
on luu cremant la pedra solitària”
Joan Vinyoli “Realitats” (fragment) Els llibres de la l’Óssa Menor (1963)
FASE 6: VEROLAT
Mitjans de juliol. Parada temporal del creixement. Comença a canviar el color de les baies. De verd a verd translúcid en les varietats blanques. De verd a infinitat de tons roses, liles i blaus en les negres. Comença el compte enrere. És estiu.
“Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.
Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.
Que la seva frescor gelada
temperi el foc de d’aquestes mans
que cremen.
Fes teu el desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.”
Montserrat Abelló “Foc a les mans” Columna (1990)
FASE 7: MADURACIÓ
Calorades d’agost i tempestes de mitja tarda. Acumulació de sucres i pèrdua progresiva d’acidesa. Moltes passejades pel camp tastant el raïm. Esperar el moment òptim: pells cruixents, polpa dolça i llavors marronoses. Pendents del cel. Cada varietat, cada finca té el seu propi ritme. Respecte màxim. Presa de desicions. Insomni. Nervis. Ara i aquí: verema!
VEREMA
A l’avi
Sota aquest sol espès de mitja tarda
espera el raïm el rescat de la verema
abans la maduresa no sigui excessiva,
faci malbé el gotim i llavors el taqui.
Cal conèixer el temps de l’advertència
per escoltar la veu gestual dels ceps
quan diuen ja, que arrenqui la col·lecta,
per avançar-se a l’instant en què neix
la màcula i comença a fer-se tard.
Tard, com quan aquell vespre de març
l’oncosi va florir per primer cop
damunt la pell de l’avi, i ell, lent,
quasi inaudible, anà esvaint-se
sota el boscatge d’una macabra
primavera, que el camuflava.
MIREIA CALAFELL “Tantes mudes” Perifèric Poesia (2015)
_________________________________________
*Totes les fotografies que conté l’article són de l’autora.
