És una hemiòlia! M’ho diu com si mos haguéssem creuat amb un animal insòlit mentre sona per la ràdio el vals de les flors de Txaikovski i som camí de Siurana, que no pot ser que no haigues vist mai este poble, Maria. Ho sents? Sembla que no pugue ser, veritat? Un-dos-tres, un-dos-tres, un-dos, un-dos, un-dos. Se troben només cada sis cops, no veus?
Llàstima que no ho veia, jo, no. Jo anava pensant en el que m’havia dit R. l’altre dia. Celebra les coses, me deia. No pot ser que no celebris les coses! Què t’agrada, de menjar o beure? Lo vi del Montsant, li vaig dir. I les aulives. Les aulives me farien mal. Lo del vi és més complicat però menja’t una oliva cada vegada que et passi res de bo o et diguin res de bonic. Se’m va escapar el riure com a qui se li escapa un pet. Ho intentaré, li vaig prometre.
I sí que és veritat que a vegades em passa que em perdo mirant el paisatge i pensant burrades i coses que tampoc són tan burres, a vore, i em perdo trossos de l’ara i ara m’havia perdut l’hemiòlia. És evident que no puc anar amb un saquet d’aulives per la vida. Me cridarien Maria la de les aulives. No. Ni de conya.
Seria un nom bonic per a una filla peculiar, com Sibil·la. Com Aloma. Hemiòlia. Com que no n’entenc, de música, de seguida se me’n van los pensaments cap a coses que sí que entenc. “No el sents? Un-dos-tres, un-dos-tres, un-dos, un-dos, un-dos. Se troben cada sis cops” -ell anava fent. Com se van trobant els amors com lo nostre, pensava jo, que sóc més de llenguatge metafòric que de llenguatge musical. “Com si en una sèrie de parells hi trobéssem imparells. És una combinació que sorprèn.” Ahà, que sorprèn. Mos mirava i pensava: exacte. “Només una de cada tres quadra.” Tant de bo natros siguem esta una. “Però sona bé. És bonic.” Ho és. “Se troben en los múltiples.” Se troben en los múltiples, repetia jo mentalment, buscant-li un sentit.
“Com t’ho diria? L’hemiòlia és el dessasossec que passa mentre no es troben, que té el seu encant.” Potser sí que té el seu encant, això de vore’s allà-callà, anava pensant jo. Potser sí que és veritat que si no passem per alt cap càstig tampoc hem de deixar escapar cap enhorabona i potser sí que s’han de celebrar les coses bones quan passen. Bones com esta bellesa estranya, com si enmig de l’estranyesa, de la distorsió del caos, poguessin néixer els fractals i ser tan bonic lo nostre com el desassossec de les hemiòlies, com el paisatge de les vinyes quan comença a fer calor, com un poble sobre una roca sobre un riu.
Entra a Cabacés. “I això?” Anirem a comprar vi, que no és qüestió de celebrar amb aulives que s’hagin trobat per fi les hemiòlies.
