“El dia abans de néixer ja vaig anar a mercat amb els meus pares”. Amb 43 anys, Carlos Roig exemplifica així que porta tota una vida lligada al cultiu de cítrics de les Terres de l’Ebre. Tot i les dificultats que cada cop més viu el sector, el Carlos segueix dedicant-se a la producció de venta directa de taronges i clementines de la seva finca familiar d’Alcanar. La seva trajectòria l’ha portat també a ser durant quasi quinze anys el responsable de la secció de cítrics de la Unió de Pagesos, un càrrec que just ara deixa. Parlem amb Carlos de la situació actual dels cítrics de l’Ebre i dels reptes que tenen els pagesos per remuntar la greu crisi que afecta al sector.
Queda molt productor de cítric a les Terres de l’Ebre?
Parlen d’un miler de famílies que viuen d’això, però encara és més important la gent que hi viu indirectament. El cítric representa una mica més del 5% del PIB dels conreus de Catalunya i només està al Baix Ebre i al Montsià. A diferència d’altres cultius com l’arròs, l’oliva o la fruita seca, el cítric no està mecanitzat i necessita molta mà d’obra. Per això que si aquest sector té problemes molta gent podria quedar sense nòmina…
A què es deu la complicada situació a la que heu arribat?
Estem vivint una saturació de mercats i la normativa europea no ens ajuda i ens estan deixant fora del mercat. Hi ha un abús de les importacions en contraestació i en estació: els països de l’hemisferi sud, que abans tenien aranzels i només podien exportar fins el 15 d’octubre per no solapar-se amb els països europeus que produeixen cítrics, ja no tenen límits i poden importar clementina o taronja durant tota la campanya. Per tant, coincideixen amb el nostre començament i ens afecta molt. Pensa que aquí el que mengem és de València majoritàriament i més del 90% de la citricultura de l’Ebre és per exportació, majoritàriament a Europa però també als Estats Units, Canadà i altres contrades. La taronja sempre va de cara amunt, mai cap avall…
Quina pena que no consumim més la nostra taronja….
Doncs sí, i per què? Doncs perquè les marques, la història, les arrels i costums fan que a Catalunya la gent allà on vagi a comprar la fruita estigui feta al País Valencià o a altres contrades. Poques vegades la trobaràs de casa nostra. És així i de moment no ho hem sabut canviar. Fem un producte molt bo i se’n va a l’exportació per sistema.
¿Valoren més els nostres cítrics fora de casa?
La nostra fruita arriba amb millors condicions a Europa que la de València, per exemple. De dins són molts semblants però la nostra té més més resistència i aguanta més per un tema climàtic. A més, el mercat d’aquí ha estat controlat per marques de fora per un tema històric: València la va començar a treballar fa 100 anys i nosaltres en fa 50 o 60. Som molt més nous, i sí que és veritat que és cada vegada més fàcil trobar alguna bossa o caixa de taronges nostres al mercat, però encara ens costa.
Però cada cop es mira més la proximitat. Amb això podem ser positius?
El consumidor cada vegada aprecia més el producte de casa, però el problema no el tenim amb el consumidor: el tenim amb l’intermediari, amb el distribuidor. Desplaçar una marca de tota la vida, que les empreses li tenen confiança, i entrar tu està costant molt.
I més si teniu mals anys….
Aquest pot ser el pitjor en 25 anys i no per les pluges ni el clima. És un tema d’obertura de fronteres sense condicions aranzelàries. A dia d’avui es poden comprar cítrics d’arreu del món. No podem competir amb una taronja on els treballadors cobren per dotze hores el que nosaltres per una hora. A més, ells entren a Europa per la porta gran però aquí hem de complir uns estàndards diferents, de pesticides per exemple. Estem davant d’una clara competència deslleial: hi ha productes que aquí fa cinquanta anys que no es poden utilitzar perquè són cancerígens però la societat europea se’ls pot menjar si vénen de fora. Portem temps acumulant factors i enguany ha estat el primer any en que la situació ha explotat.
Al País Valencià també estan igual de fotuts?
Sí, no hi ha cap diferència. I a Andalusia, Màlaga, Murcia o fins i tot Itàlia. La situació està afectant a tots els països d’Europa perquè no poden lluitar contra la resta de la competència si el Parlament europeu no fa res per regular millor les importacions.
Aquest any s’han vist moltes taronges i mandarines abandonades. És que el productor tira la tovallola?
Són cultius perennes, els tens molts anys a la finca i quan els plantes tardes cinc anys a començar a collir. No són un fruiter qualsevol: és un conreu car perquè reclama molta aigua, té un cultiu intensiu i comences a recuperar els esforços als 8-10 anys en condicions normals. Si en època de collita te’l compren a un preu que no et compensa ja no el culls. Enguany hem arribat a uns nivells que valia més la mà d’obra que el preu que et donaven i per això molts han deixat la fruita per collir.
Les cooperatives ajuden molt en aquesta crisi?
El pagès que està a una cooperativa acabarà molt millor la campanya. En un any normal no es nota tant però enguany sí, perquè passi el que passi acabarà collint i cobrant. Les cooperatives sempre tenen mecanismes per anys de crisi.
El canvi climàtic també us afecta molt?
Per una banda, ens afecta amb l’increment dels costos del reg perquè per fer el mateix cada vegada hem d’utilitzar més aigua perquè cada cop plou menys. I per l’altra, perquè les èpoques de recol·lecció estan canviant cada any perquè tenim unes temperatures no normals. Enguany, per exemple, és el primer any en molts que cap dia hem arribat als 0 graus. En tot l’hivern. En aquest cas és bo, però en general les varietats que duraven tres mesos a l’arbre ara en duren dos per culpa de la temperatura.
Teniu alguna estimació de com acabarà la campanya?
Encara queda temporada. Sabem que, d’acord amb la producció mitjana de l’última dècada, aquest any estem millor que l’any passat però també estem notant que els preus que com a mínim són un 50% inferiors als de fa un any, i se’n poden anar al 70% o més.
Diversificar la campanya amb diferents varietats és una bona solució?
Molts pagesos treballen amb més d’una varietat per allargar la temporada, siguin varietats tradicionals o que hagin vingut d’altres zones. La major part és tradicional: la clementina la collim el de desembre i gener, la taronja primerenca també està a partir de desembre i a partir d’aquí hi ha moltes varietats…
Clementina, mandarina, taronja… No tothom té clares les diferències….
La mandarina és tot allò que és petit i es pot pelar i hi ha varietats de tota la vida, com les clementines, que són mutacions d’altres mandarines i són molt dolces, tenen molt de caldo, i no tenen pinyol. Són de les més apreciades dels cítrics que tenim a l’Ebre. Es cullen des de setembre-octubre fins al maig depenent de l’any. En taronges parlaríem d’octubre-novembre fins al juny.
No es parla gaire del cultiu de llimona i la llima. ¿També és important a l’Ebre?
N’hi ha, més llimones que llimes, però no se’n fan moltes. Són complementàries a les taronges i clementines: qui té una botiga en té tres o quatre arbres…. Per les condicions climàtiques d’aquí, pel vent i el fred, la llima no surt com una que pugui venir de Murcia i exportar no té molt sentit.
En tot cas, pel que deies, encara queda molta temporada?
No, la majoria de varietats que tenim aquí són per collir-les a primera campanya. L’Ebre és una zona molt ventosa i amb algunes zones molt fredes i per això els propietaris i pagesos han intentat sempre fer varietats de primera campanya perquè és millor collir aviat i sense problemes meteorològics, en el nostre cas sobretot problemes de vent. Al març-abril, a meitat de calendari de recol·lecció, aquí potser ja s’ha fet el 80% de la temporada.
Llavors s’està escurçant la campanya?
La qüestió és que la gent ha fugit de la primera part de campanya perquè és quan els mercats estan més saturats per la producció de l’hemisferi sud. Molts pagesos han modificat el cultiu en els últims 10-15 anys: per exemple, de tres parcel·les ara se’n dedica una a la primera campanya i les altres dos es passen a la segona. El problema és que aquest és el primer any que tenim problemes a la segona part de campanya pels preus irrisoris i la competència europea.
¿Quins països ens estan afectant més?
Àfrica i Amèrica del Sud poden importar fins al novembre, els seus fruits es tanquen a càmeres i això ens arriba a afectar també al desembre, i ens fan molt mal a la primera part de campanya. I per altra banda, països mediterranis emergents com Algèria, Egipte i Turquia tenen acords preferents amb Europa i ens estan fent pols més endavant. Marroc també, però no tant perquè està aprofitant els vetos d’Europa i prioritza exportar als Estats Units i Rússia. És possible que enguany aquests països acaparin la meitat del consum europeu. A més, no perdem de vista que darrera de tot això en molts casos hi ha empresaris espanyols que han anat allà perquè poden produir d’una forma molt econòmica.
Com passa amb la producció de cotxes?
És el mateix. Com la roba, el calçat o els cotxes. Si Europa no fica cap filtre, això és el que hi ha.
Però alguna cosa tindrem nosaltres que no tinguin els cítrics importats…
Nosaltres garantim que aquestes taronges estan fets amb reglamentació europea. Només poden tenir algun residu químic i en alguns casos. Estan molt més controlades i són més segures en quant a alimentació.
No us faltaria una distinció que posés més valor a tot això?
La marca de qualitat Indicació Geogràfica Protegida (IGP) clementines Terres de l’Ebre ja existeix, com la que té el calçot o la patata de Prades, però fins aquest any no s’havia utilitzat perquè la majoria de la producció se n’anava a Europa, a grans empreses que posen les seves etiquetes. Aquí no s’havia cregut que això era important però ja s’ha començat a utilitzar més i es pot trobar a algunes botigues. Això ens dóna valor perquè la IGP és una marca de qualitat que identifica als productes amb unes característiques supremes de més sucre i més sabor.
El sector ha tingut la suficient ajuda per part de les administracions?
De demandes n’hem tingut sempre moltes i el suport ha estat escàs. Amb la Generalitat s’han fet moltes reunions però no han arribat a bon port, potser per la falta d’insistència. Sempre hem demanat que se’ns promocionés més, sobretot per intentar que a casa nostra el principal cítric consumit sigui el d’aquí. Suposo que hem pecat tots de no haver fet la feina ben feta, tant els pagesos i cooperatives com els envasadors, distribuidors i les administracions. De paraula ens diuen que ara ens toca a nosaltres però encara falta molt camí. Amb l’arròs, els musclos i la galera del Delta s’ha fet. A veure si ara ens toca a nosaltres.
