Des de la galta d’un jove pescador, cau una gota sobre el mar, no es dissol, s’enfonsa tota sola en el més profund de l’oceà, sola, toca fons, s’acomoda i veu passar els peixos, reposa, es pregunta que fa allí si era núvol sobre el blau.
Passa dies i nits senceres sense moviment, quieta, no l’immuten éssers assedegats i famolencs, tampoc tremola, decideix fer un lleuger salt per cercar qui sap què, llum, el mateix Sol que l’empenyé cap al fons l’estira de nou enfora.
Travessa la gruixuda capa que separa aigua i cel, s’enlluerna, amb velocitat vertiginosa puja i esdevé núvol, torna a començar, des de dalt observa el món amb calma, temps aturat, però avui la força la supera i creix fins a ser tempesta sobre el món.
D’un crit desesperat enmig de la grisor en surt un tro i un llamp, l’espetec esquerda el núvol i un forat l’empeny a caure, de cap, res la frena, tampoc veu el nou destí. Cau, cau i cau, fins topar amb la fulla d’un arbre que l’acompanya fins a terra.
Res és comparable amb la foscor del subsòl, hi passa anys, conviu amb éssers barallats amb la llum, cecs d’esperança, no entreveu cap drecera que la tregui d’aquell laberint, perduda Empeny terrossos d’argila i insectes que la persegueixen cada dia.
Ha conegut altres gotes d’aigua atrapades com ella, no li interessen, ha esperat anys a decidir per on continuar el seu camí, incert, però ara està convençuda de trobar la sortida, fins al fons, allí la troba, sortint llançada cap a un gran riu que obre les portes.
Per fi inicia un llarg viatge sobre la superfície, retroba el Sol, s’emociona i genera noves gotes que també viatgen, en grup. Salten, giren i regiren un riu i la seva terra, en són protagonistes, el temps passa enmig d’un camí fet d’aigua, colors i sons diferents.
Des de l’Espluga de Francolí a Tarragona, navega la gota que, intrèpida, decideix aventurar-se riu avall. Després de la Font Major no té pas intenció de perdre’s cap racó d’aquest riu. Visita la Sallida a Montblanc, salta alguna resclosa que la pretén frenar i arriba a Vilaverd sense deixar perdre l’oportunitat de creuar la Sèquia de l’Hort de Dalt i de Baix, i la Sequieta.
La gota, no contenta amb només això, continua riu avall fins a la Riba on s’enamora de les aigües del Brugent i li agafa la mà a una de les seves gotes. Quan s’acosta a la Riba, les dues gotes esquiven les papereres per arribar al Pont de Goi i contemplar molins i masos que cauen al seu pas.
Després d’unir el Torrent del Puig a aquesta aglomeració no tumultuosa de gotes, arriben a la Masó i el Molí de la Selva els recorda la decadència i l’oblit del riu on naveguen. Poc després ja l’espera el riu Glorieta, que impacient no es volia perdre aquesta festa.
Passat el Molí de la Granja de Santes Creus i el Mas dels Frares, les gotes observen els imponents cucs de ferro de flames eixordadores. Mentre algun intrús pretén ennegrir el mirall de l’aigua del Francolí, les gotes enfilen el tram final del seu viatge.
Arribats a Tarragona decideixen aturar-se per contemplar allò que, algun dia, va ser una desembocadura natural. I encara que sembli inversemblant, avui les gotes ploren per l’oblit del riu que les ha acompanyat.
El riu abandonat ja no li marca el trajecte, per una font brollarà en un racó de plaça, desconeguda. Olora el mar però la boca d’un vell l’espera, l’atrapa i li recorda temps passats i moments de felicitat.
Dins d’aquell cos la gota camina per segon cop, un pas, fins que recorda un balanceig i aquella salabror, aspra. Ja l’envolta novament el mar, el nota, el vell també, de nou és llàgrima sobre la mateixa galta i cau.
