Poc abans del confinament, la Goliarda Parda va guanyar el concurs Futuroa Sarao Drag del 2020. En aquesta conversa, ens comparteix el seu amor per l’art del drag, que per ella no és transformisme, sinó expressió d’un mateix. També ens convida a aparcar dubtes i pors per trepitjar les sales on els shows de drag ens fan visibles realitats que desconeixem, sense sobreexplicar-les.
Com arribes al drag?
En el meu cas particular, el drag em va cridar l’atenció no gràcies a una persona determinada sinó a un espai, El Sarao. M’hi vaig sentir molt atret per anar-hi però també molt acollit per fer-hi coses. Primer vaig anar-hi com a espectador, però em va motivar el drag que hi veia, que era molt diferent del que coneixia fins aleshores. En aquell escenari, jo m’hi podia veure al damunt perquè em sentia envoltat de gent molt diversa amb la qual em sentia identificada. Vaig pensar, i si ho fes jo, això? Com seria?
Com era el drag que coneixies fins aleshores?
Jo veia – i dic veia perquè era la meva percepció- l’escena del drag barceloní com un món molt masculinitzat que es desenvolupava en uns clubs gais molt concrets, on no m’hi sentiria gaire còmode. Em pensava que a Barcelona només es feia un tipus concret de drag, molt femení, de fer lipsync amb cançons del Top 40. Era una percepció, perquè sempre s’ha fet de tot!
I què tenia el Sarao, de diferent?
Primer de tot, dones. I altres tipus d’expressions de gènere que no eren només homes cis. Jo soc d’aquests maricons que ha crescut amb amigues, els meus grups sempre han estat mixtes. I al Sarao em vaig sentir com a casa. Allà em vaig trobar amb diversos drag kings i vaig conèixer Poker, un poeta drag-king que va fer un show allà. El seu espectacle era un spoken word, poesia reivindicativa! Això em va remoure, perquè la diversitat de l’espai no era només de gènere, sinó de shows! Al Sarao hi cabia algú que fes poesia, i em vaig sentir convidat a fer alguna cosa una mica més estranya! De fet, el drag més alternatiu sempre ha existit… simplement no l’havia descobert!
Sent actor de formació, com és que no et vas sentir cridat a fer drag abans?
En la decisió, ser consumidor de DragRace hi va tenir alguna cosa a veure-ho, segur! És el cas de moltíssima gent de la meva generació. I tot i que fa més de 10 anys que vaig descobrir el programa, no vaig tenir l’impuls de fer-ho jo perquè sentia que no hi havia els espais per a mi. Però era ignorància!
Internet quin paper hi juga, en la descoberta del drag?
Un paper gegantí. Instagram és una eina increïble de comunitat i gràcies a internet m’he pogut deixar influir per a persones que fan drag arreu del món. Aquesta sensació de formar part d’alguna cosa és important. Ara, crec que no ha de ser l’única manera de tenir contacte amb el drag. L’ideal seria que la comunitat digital es traduís en una comunitat real: fer amigues drags en la vida per fer shows juntes i així, crear una xarxa local. Això és importantíssim i crec que ja està passant. Però no desmereixo gens internet i les xarxes socials, perquè són una eina importantíssima.
És possible que existeixi una xarxa de drag fora de les grans metròpolis?
Cal fer xarxa a tot arreu perquè les nostres identitats han de ser visibles a tot arreu! A Itàlia, per exemple, estan força enrere pel que fa als temes de sexualitat i identitat de gènere i s’estan posant superreaccionaris. Jo fa temps que sento ganes d’anar a viure allà, perquè el meu pare és italià! Però quan parlo amb gent italiana em diuen que no hi vagi i que, si hi vaig, esculli Milà o Bologna. I això és una merda! S’hauria de poder fer xarxes a tot arreu.
Goliarda Parda és una manera de connectar amb aquesta part italiana teva?
Que el meu drag sigui italià és casual, perquè la meva primera idea per un show va ser una cançó en italià. Però m’agrada que la Goliarda sigui italiana. De fet, el nom ve d’una escriptora, la Goliarda Sapienza! Al final, la meva identitat italiana és curiosa: he crescut amb aquesta cultura, però no hi he viscut mai, a Itàlia. No és una experiència única, però és una realitat fascinant: només cal preguntar a la gent que té pares d’altres països o identitats culturals diferents a les del lloc on viu. És un tema interessant, i trobo que queereja molt.
Per què?
No sé si és problemàtic comparar identitats culturals amb identitats de gènere o sexualitats. És un terreny pantanós, però a mi em ressona d’una manera similar, perquè són situacions amb molta complexitat. La complexitat és essencial per descriure l’experiència queer, crec. Perquè són identitats que et porten a buscar la comoditat en la complexitat, a sentir-te còmode en les contradiccions de la vida i de la teva manera de ser.
Després del teu primer show, què et va motivar a continuar fent drag?
Vaig sentir una connexió molt forta amb el públic i vaig pensar: m’han entès. Això és tan bàsic i tan essencial, quan fas alguna cosa creativa!
Amb la Goliarda, volies fer un personatge drag contrari al que tu havies vist fins aleshores?
No, no he construït la Goliarda en contra de res. La Goliarda és una expressió molt sincera del que a mi m’agrada, del que a mi em ressona i del que m’agradaria veure. I no sé si en podríem dir transformisme, d’això.
Per què?
De fet, actuar no és sempre és transformatiu. Si tu et caracteritzes, crees una manera de caminar d’un personatge, t’inventes una forma de parlar… això és transformar-se, és el que els americans en diuen el character actor. Això és diferent que ser la star, que sempre que actua és ella mateixa: és aquest actor o actriu que, faci el personatge que faci, és sincer: s’expressa com ell mateix s’expressaria en cada situació. A mi em va passar que, d’alguna manera, em vaig desenamorar de la transformació.
Com és això?
A l’Institut del Teatre, vaig acabar interessant-me més per les qüestions més abstractes, performatives i post-dramàtiques. Al final, allò post-dramàtic vol superar la ficció tradicional, amb una trama i uns personatges, i busca actuar des d’un altre lloc. Em vaig desenamorar del drama i de convertir-me una altra cosa… perquè m’agradava actuar des del meu jo marica. I crec que aquí hi havia un punt de rebel·lió política, perquè en falten, de personatges mariques! Per què he de fer de persona masculina o hetero, ara? No vull! Per mi, si hi hagués 10 anys sense personatges homes blancs heteros i cis en les ficcions, encara no estarem igualats respecte a tota la història d’infrarepresentació que portem. I jo vull formar part de la queerització del món: no vull transformar aquesta part de mi, vull expressar-la. Fer art a partir de mi, de la meva pròpia sensibilitat, des de la cultura marica i LGBT en general.
Com vas prendre les decisions estètiques per expressar la Goliarda?
Abans de presentar la Goliarda al món, vaig fer moltes proves! Sobretot de maquillatge. Ara hi ha moltes drag-queens fan que algú altre les maquilli! No és el meu cas, però jo no sé pentinar perruques, per exemple, i sempre he pagat a gent perquè me les pentinin. El maquillatge, per mi, és molt personal. Cal ser sincer amb els propis impulsos i sensacions, per a crear un personatge drag. I experimentar. Per exemple, per un look concret vaig dur malucs d’espuma, però ara escullo no fer-ho. És veritat que portar malucs facilita les coses, i si no en porto m’és més difícil trobar looks amb les siluetes que jo busco. He triat no fer-ho perquè em sento més jo. I això és important. I és molt subjectiu, cadascú busca una cosa diferent amb el seu drag!
Si és tan subjectiu, com podem definir el drag?
Personalment, sento que hi ha d’haver sempre una voluntat artística, en el drag. Pot ser performativa, amb el show o les arts escèniques, però no cal! Pot ser més estètic, com aquelles primeres fotos en blanc i negre on la gent es travestia! Això també és drag, per a mi, perquè hi ha aquesta voluntat artística. O abans parlàvem d’Instagram: hi ha moltes drag-queens que no fan espectacles, sinó que es fan fotos i és una qüestió més visual. Però igualment és drag, és una proposta artística. Per tant, per a mi serà drag tot aquell art que jugui amb el gènere.
Com vius explicar el que fas a l’altra gent?
A la família no ho he hagut d’explicar. Això forma part del meu privilegi familiar, però una família que ha estat exposada a diversos tipus de contingut queerejant. Però també crec que no cal explicar-ho tot. Abans parlàvem d’estar còmodes en les contradiccions… i moltes vegades, allò queer s’intenta explicar massa, s’intenta intel·lectualitzar molt. I no cal! Hi ha qüestions que s’entenen vivint-les, exposant-nos a elles.
Però a vegades, la gent necessita explicacions.
Sí, però correm el risc de convertir-nos en una espècie d’estudi o xerrada de sobretaula. Potser és estrany el que estic dient, però jo he estat en situacions d’aquestes. La meva mare em va trucar un dia perquè estava en un dinar i volia que jo li expliqués a algú què significava ser una persona de gènere no-binari. Aquesta experiència una mica surrealista em va fer pensar en com, persones que no estan exposades a certes realitats, volen entendre-les d’una manera tan mental, tan conceptual. Volen saber on són els límits exactes de tot… I és normal, però és una realitat complexa i plena de contradiccions. Per entendre-la, cal viure-la. I el drag és una de les maneres que tens de fer-ho! De fet, la complexitat del gènere i el fet que les dones que tenen vagina no tenen el monopoli de la feminitat no s’acaba d’entendre si no t’exposes a realitats femenines dissidents. I el mateix passa amb la masculinitat, no? No només és una característica dels homes amb penis. I això es pot explicar, però també ho hem de viure. I hem d’estar tranquils, menys a la defensiva.
Però és l’objectiu del drag, fer entendre a la gent la performativitat del gènere?
No. Potser alguns shows de drag és conceben així, però no crec que sigui l’objectiu.
Quin és l’objectiu per a tu?
L’expressió. És que el drag neix d’una necessitat d’expressar coses que ja tens a dins! A vegades, neix d’una incomoditat amb el gènere d’un, i de voler expressar parts de tu que la societat t’ha dit que ha d’amagar. El gènere com a performance és el rerefons de tot plegat.
T’has sentit castigat per la teva feminitat?
Sí. És una experiència força universal, de créixer sent nen…siguis gai o no! Al final, la feminitat dissident està en els que som percebuts com a homes i la masculinitat dissident en les persones percebudes com a dones.
I això és pot entendre veient un show de drag?
Completament. Estar exposat a experiències queer fa que determinades explicacions no calguin. Jo entenc que des d’un punt de vista periodístic, preguntar ‘què és el drag’ sigui necessari. Però per mi la resposta seria: ‘vine-ho a veure!’. És normal que la gent tingui preguntes i per això cal exposició. I el drag és una d’aquestes maneres d’exposar-se a realitats que no veuries en el teu dia a dia. I és molt agraït perquè és art i, per tant, només has de venir de públic! No cal que siguis ‘amic de’, ‘familiar de’ per entendre de què va. Només has de ser públic.
Com vius que ara el drag estigui arribant al mainstream?
És curiós. Jo vaig iniciar-me en el drag just abans que anunciessin Drag Race España, que és tot un tema, perquè ara ho tenim a casa! És fort. A mi em sembla bé que el drag sigui mainstream. Crec que una cosa no treu l’altra. Que hi hagi la Nina West fent anuncis a Nickelodeon, no impedeix que hi hagi drag-kings pixant-se sobre la gent en un bareto meravellós. L’important és que hi hagi diversitat, i n’hi haurà!
________________________________________________
- Foto despullada amb els braços amunt: Roc Pont
- Foto fons verd: Marc Sirisi
- Foto caminant pel carrer: David S. Cardona
