L’últim llibre de l’Ian McEwan, “Closca de nou”, està narrat des del punt de vista d’un fetus que, des del ventre de la mare ens explica la història. Aquesta dona, tot i embarassada, beu vi, per a gaudi del narrador. “M’agrada compartir una copa amb la mare”, diu. “Potser no heu tastat mai, o potser sí però ja us n’heu oblidat, un bon borgonya (el seu preferit) o un bon Sancerre (també el seu preferit) decantat a través d’una placenta ben sana”. Les descripcions que en fa, de les copes que “comparteixen”, demostren que l’autor o bé s’ha documentat o bé ha begut. “Ah, un pinot negre joiós i ruborós, o un sauvignon amb aroma d’agrassó, em fa girar i fer tombarelles pel meu mar secret”. Jo sóc d’una altra mena. Estimo el vi, però encara estimo més la meva descendència. És per això que li vaig estalviar qualsevol gota d’alcohol quan la duia a dins. Així ara puc brindar per ella quan aprèn coses.
En tot cas, en un moment de la narració, la mare en qüestió es pren una copa d’aquest blanc que li agrada, i, per refredar-lo, hi afegeix uns glaçons artificials, d’aquests de plàstic, que es desen a la nevera. Ell diu al respecte de l’acció: “No hi tinc res a dir”.
A dreta llei, si ho voleu, té raó. Són uns glaçons que no aigualiran la copa. Només la refredaran. No són de gel. Però per què ho rebutjaria, doncs, jo? Perquè m’impedirien d’apreciar el color del vi? Sí. Perquè consideraria que un bon sommelier té el vi a la temperatura que hem convingut—després de centúries de provatures—que és la millor i si no és així no és un bon sommelier i jo haig de canviar de bar de vins? Sí, sí. Perquè els glaçons farien que a la copa hi cabés menys vi? Sí, també. Perquè refredaren massa el líquid fins el punt (aquest punt que adoren tants parroquians) de la insensibilitat lingual? Sí, sí, sí. I sobretot, sobretot, perquè es comença refredant el vi amb glaçons de plàstic i s’acaba embotellant amb tap de rosca. I hi ha coses que no s’han de permetre a no ser que siguis en un vol transoceànic i el teu veí de seient també sigui català.
