Sóc conscient que amb la riuada d’informació relativa al nomenament del President de la Generalitat i la configuració del nou Govern, no haig de ser precisament jo qui n’hagi d’opinar en aquest fòrum. De fet, no sé si queda massa a dir sobre el tema. Com sempre, em centraré a parlar de turisme des de l’òptica del territori i dels professionals que hi treballen des de l’administració. D’aquí el vincle del nou president amb allò de què vull parlar.
Tant Carles Puigdemont, en les seves primeres intervencions, com els analistes més experts han fet incidència en el fet que el tarannà de la seva acció de govern vindrà marcat pel seu pas pel municipalisme. Entès això, suposo, com una manera de fer política oposada al que uns poden entendre com a centralisme i altres com a política de laboratori (de partit), allunyada del ciutadà. Tanmateix, no m’estic de fer notar que la proximitat i una manera de fer singular i personalista té el risc de traspassar la fina línia a partir de la qual s’entra en el caciquisme. Ho esmento per deixar clar que amb l’article no pretenc alinear-me en la militància d’una determinada manera de fer política, sinó valorar-la com a punt de partida per mirar de millorar la gestió turística del país.
En el discurs d’investidura el turisme es va tractar de forma superficial. Una breu referència a l’equilibri entre quantitat i qualitat. De fet, tenint en compte els precedents no calia esperar-ne massa cosa més. No és qüestió de color polític, més aviat és de cultura cap al turisme. D’entendre’l no pas com un manà que cau del cel de forma gairebé miraculosa, sinó que és una activitat econòmica que succeeix per motius que poden justificar-se de manera racional. I de tenir clar que no és una gallina dels ous d’or que pot fer aguantar un país en temps de crisi sense fer-hi aportació ni en coneixement, ni en valor afegit, ni en sous d’acord amb la imatge de qualitat que es vol projectar.
Turisme, una paraula plana de tres síl·labes que si fos un vi podríem dir que té bon pas per boca, perquè qui més qui menys la fa servir encara que no sigui conscient de la seva complexitat. Queda bé posar-la en l’embolcall d’un discurs, però sovint s’oblida un cop s’ha passat la capa superficial.
Com que no vull dubtar ni un sol moment de les bones intencions del nou govern en la gestió del turisme al nostre país, no entraré ni a manifestar dubtes ni a prometre adhesions a cegues; tampoc demanaré canvis en la manera de fer, ni a perseverar si és que existeix algun àmbit que funciona òptimament. El que m’agradaria és lligar aquest origen municipalista del President amb el futur de la gestió turística del país.
Durant tot el temps en què el procés s’ha accelerat he buscat respostes a les moltes preguntes que acaben amb “i després, que?”, ja que aquesta pregunta ens la podem fer en tots els àmbits del dia a dia. També en turisme.
En no haver trobat ningú que em donés cap resposta (cap, ni convincent, ni feblement argumentada, cap) he acabat per fer-me’n una d’ideal segons el meu parer. No l’he desenvolupada pas, per això només la deixaré indicada: estic convençut que qualsevol estratègia turística de país es pot fer a partir de la visió local i que des de la base es projecti una determinada manera de fer les coses. Una mena de piràmide invertida, just aquella relació de poder que mai succeeix en la realitat.
Crec fermament en aquest concepte que no sé si mai algú havia valorat: el municipalisme aplicat a la gestió turística del país. Hi crec, precisament en contraposició al centralisme (pot ser de la capital, però també dels grans pols d’atracció turística d’una zona) i a la política de laboratori massa cops carregada de paternalisme i allunyada del que passa realment a la destinació (en aquest cas, més que de partit, de lobby empresarial, de consultoria o fins i tot d’universitat, tots massa condicionats dels seus beneficis a curt termini).
Per tant, hi crec per allò que explicava en el meu darrer article. Hi reivindicava la validesa que pot tenir la visió des del món local de l’activitat turística del país. Una mirada a través de professionals tècnics de turisme, formats i amb voluntat de seguir formant-se, que treballen en xarxa des del territori aportant coneixement i experiència en el desenvolupament turístic global del país. Amb un tarannà pro-actiu, apassionat a voltes, amb vocació de servei, i amb compromís personal cap al territori on es treballa.
La visió polièdrica que poden donar aquests professionals de l’activitat turística del país és el que em porta a pensar que seria bo donar-los una oportunitat. Sóc realista: aquesta opció requereix molts canvis. I ara mateix no sé de ningú que estigui disposat a fer-los. Ni entre els qui ara decideixen què fer i com (lògic), ni entre els qui estarien cridats a protagonitzar aquest canvi radical (no tant lògic).
La meva manera d’entendre el municipalisme és des de la base i teixint una xarxa a un mateix nivell. Per tant, la política turística comarcal o supracomarcal vindria marcada pels criteris sorgits des del nivell local. Actualment és complicat que municipis allunyats en distància física i pertanyents a estructures polítiques diferents (comarques i províncies) es coordinin per assolir objectius concrets en temes específics a partir de programes d’acció d’àmbit nacional. Massa sovint l’estratègia comarcal, provincial i nacional ve decidida d’antuvi i la participació local es limita a escoltar les propostes ja determinades i agafar allò que resulti més beneficiós. Això més que treballar en xarxa és estar atrapat en una xarxa.
A Catalunya tenim tres nivells d’administració local i només una emana de la democràcia directa: els ajuntaments. Tant els consells comarcals com les diputacions són ocupats per càrrecs polítics que en cap cas fan campanya política per accedir a aquests organismes.
Com que parlo de canvis en una època de transformació, no m’estic d’expressar com seria el meu escenari ideal. Eliminaria la concepció política de comarca i província (o vegueria) aplicada a turisme (no em poso en altres serveis: transport escolar, gestió de residus, etc, malgrat que sóc de l’opinió que per a cada cas es poden trobar socis adequats més enllà de fronteres que només estan als mapes). Com que són organismes que s’emparen en l’ordenament jurídic vigent no puc demanar que els obviem, però no els inclouria pas en la reflexió de voler estructurar el futur del país a partir del territori. Evidentment, quan dic això no estic menystenint la vàlua dels professionals que hi treballen. En discuteixo l’origen de la presa de decisió ja que no hi veig els valors positius del municipalisme abans esmentats.
Tampoc vull dir que l’òptica que es té del turisme des dels ajuntaments sigui d’una clarividència proverbial. No pas. És més, el tracte que sistemàticament molts municipis han dispensat al turisme es basa en aquella màxima tan repetida de que “el turista no vota”.
En molts casos l’objectiu del polític local és aprofitar precisament la seva presència o bona mà en la resta d’administracions per treure’n un rèdit local de vol gallinaci i del qual en tenim massa exemples: museus i centres d’interpretació sense prou visitants per ser eficients, eines tecnològiques (aplicacions, realitat virtual, 3D,..) que no s’integren en l’estratègia de comunicació de la destinació, oficines de turisme tancades per manca de personal, pals i senyals turístiques sense manteniment,.. Us sona? Inicialment algú ho va celebrar, es va fer una foto i va sortir a la premsa. Després ningú en repassa el resultat. “Jo ho vaig aconseguir, ets tu qui no en sap treure rendiment”.
Així doncs, si la manera de fer de molts ajuntaments no és ben bé l’ideal i si es desprèn de les meves paraules que consells comarcals i diputacions poden resultar centralistes quan no influenciats per agents externs que no representen directament el ciutadà, quin és el sentit d’inspirar la gestió turística del país en el municipalisme?
Té tot el sentit. A partir d’una transformació, és clar. Donar protagonisme al territori a partir del territori, sense paternalismes, en base al coneixement i experiència dels qui hi treballen cada dia: sector públic i privat. I aquí no em refereixo a polítics més o menys efímers (i en massa casos amb poca cultura turística) ni a representants empresarials que s’eternitzen als càrrecs i només pensen els seus interessos (personals, no del col·lectiu).
Com que imagino un escenari ideal estic pensant en uns sectors públic i privat generosos, on professionals qualificats i empresaris (petits en la seva majoria) acabin modelant una destinació capaç de projectar una imatge de major qualitat, vocació de servei, preocupació pel client en tant que ciutadà,.. En definitiva, responsabilitzats pel fet que el resultant de la seva feina serà la targeta de presentació d’un nou país.
