Vivim temps de sorprenents canvis, temps de constants descobertes i temps d’intens moviment. Sembla com que un sistema que havia funcionat durant molt de temps ha entrat en crisi i poc a poc anem descobrint-ne les febleses sense saber trobar-hi solucions.
El turisme no s’escapa a aquesta convulsa situació d’incertesa. Cada cop viatgem més, i a llocs impensats o remots, a la vegada que el nostre futur és cada cop més líquid i borrós, i així, la improvisació es va apoderant de la nostra manera de viatjar. Van apareixent nous productes, nous serveis, que mai sabem si s’han creat perquè hi havia ja un públic, per a molts ignorat, o si qualsevol producte nou rebrà sempre una càlida acollida d’una demanda assedegada de devorar les darreres experiències. Tots volem ser ciutadans del mon, viure arreu com ho fan els de lloc, en les millors condicions, es clar. Busquem l’autenticitat, i fugim d’allò que es cuina pels turistes només. Volem viure els esdeveniments i les vivències espontànies que neixen i sorgeixen de les dinàmiques i les activitats de la gent del lloc, que en el seu dia a dia fan vius de manera atzarosa els entorns que hem decidit visitar. Volem ser exploradors, com l’Indiana Jones que viu aventures úniques de les que en surt sempre indemne malgrat els riscos, però amb la mateixa comoditat que dona la butaca del cinema i sense que s’ens empolsegui massa la camisa. El turisme, s’ha imbrincat amb l’oci i va apoderant-se del nostre temps lliure per convertir-se en la principal escapada de la nostra dura realitat de la feina i l’estressant dia a dia.
Ja no podem dir que hi ha turisme de masses i turisme segmentat o especialitzat. El turisme és tot ell massificat en major o menor mesura, fins i tot als llocs més recondits del planeta. I si encara no ho és a tots, sentim i sabem que acabarà essent-ho ben aviat.
Aquesta invasió incontrolada i salvatge, pel seu caràcter impulsiu i mancat de qualsevol planificació, de tot espai visitable, planteja precisament la fragilitat dels entorns naturals, socials i culturals que fins fa poc eren lluny dels circuïts turístics, però que ara ja han estat envaïts per les ànimes aventureres del turisme i sotmesos a l’escrutini dels objectius dels aparells mòbils que difonen milions d’imatges viralment per Internet. Aquesta frenètica activitat converteix als fluxos de turistes en sensació de permanent invasió i, el que és pitjor, subverteix la pau o l’equilibri dels llocs, empenyent sovint als sues habitants, siguin persones o no, a abandonar-los. Per això, situacions com les que s’han donat en alguns barris de Barcelona on la ciutadania s’ha plantat contra l’activitat turística, no estranya ja a ningú. En alguna o altra escala, els principals centres turístics d’arreu estan experimentant situacions semblants, excepte aquells que ja fa anys que han perdut el seu equilibri original o els que encara no reben molts turistes com per sentir-se amenaçats.
No podem negar, doncs, que existeix una fragilitat dels entorns davant de la pressió turística, aquella que neix dels fluxos de turistes i la seva activitat quan passen. La pressió turística s’explica perquè existeix una demanda, però sobretot també existeix una oferta, sovint regida per purs interessos d’oportunitat. Quan més visitants vinguin, més guanyarem i si avui hi ha demanda, perquè controlar-la? Perquè encontillar-la? Que vinguin tots els que hi càpiguen. I si cal, construirem més allotjaments perquè en vinguin més. Ja arribarà el moment en que el lloc perdi atractiu i deixin de venir turistes, pensen aquests empresaris o planificadors oportunistes.
La premissa de que “el servei que no es ven avui és diner perdut”, combinada amb el model del cicle de vida de Butler, ha generat una cultura de l’oportunitat que ha inspirat la missió de la majoria d’organismes turístics públics i privats a l’hora de planificar i gestionar el turisme, especialment des de l’abaratiment dels transports aeris i la globalització. El model de Butler (1980) explica el procés de creixement ràpid de les destinacions turístiques per arribar al nivell de consolidació després del qual hi pot haver un declivi o una reinvenció, que permetria poder tornar a créixer i desenvolupar-se. Si bé el model no defens una o altra sortida, els interessats en el creixement del turisme mundial es recolzen en el model per mantenir una visió optimista, inconscient i irreal de que el creixement constant és possible.
Aquesta pressió turística no és aguantable per tots els entorns de la mateixa manera, i tampoc hi ha un retorn a l’origen quan la pressió ha sobrepassat aquell punt en que l’equilibri original del sistema s’ha trencat. Aquell punt quan en uns aiguamolls la fauna i la flora desapareixen fins a que ja no sigui possible la regeneració, o quan en els poblats els indígenes o els ciutadans locals s’en van per la gentrificació o perquè la vida al seu poble o al seu barri ja no és possible sense la presència i la interferència de l’activitat turística. Quan el comerç nou i car, pensat pel turistes substitueix la botiga de barri de sempre, quan les places deixen de ser llocs pels veïns per omplir-se de terrasses cares amb cartes de menjars per turistes. Quan el soroll al carrer i als bars no deixa dormir als veïns que s’han de llevar aviat per anar a treballar, aleshores la fugida del barri acaba essent inevitable.
El factor clau que els planificadors turístics han d’identificar és la resiliència, la capacitat del sistema o del lloc per conservar l’equilibri de la vida de barri, o de l’espai natural, a resistir la pressió de la demanda i de l’oferta conseqüència de l’atractiu que té l’entorn tot permetent que convisquin turisme i habitants originares sense que es perdi el seu equilibri original. Evidentment aquí no parlem de immobilisme, ni de negació als canvis naturals que totes les societats experimenten amb l’esdevenir de l’activitat normal dels seus membres. El turisme pot forçar amb la seva pressió a canvis en períodes curts que res tenen a veure amb aquests canvis naturals. I sovint, l’experiència ens demostra que ho fa de manera extractiva. És a dir, que quan ha esgotat l’explotació de l’atractiu de l’entorn l’abandona en un estat degradat i de difícil recuperació.
D’aquesta situació de fragilitat n’hem de ser conscients tots perquè tots ens trobem en els dos costats. Som indígenes o originaris del nostre sistema, on vivim, i formem part del motor de pressió turística als llocs on somniem anar, tot amenaçant la fragilitat dels sistemes en equilibri. El primer pas és, doncs, la presa de consciència de que existeix un problema, i després, com proposa la pel·lícula Demain, creure’s de que nosaltres hi podem fer molt per evitar el caos.
