És temps d’hivernar, de calma i arrauliment. Però m’hi resisteixo. El sol d’avui és l’empenta per sortir del cau i recórrer el terme. Els terrossos sota els peus cruixen, com la crosta del pa. La pols, que aixeca el serè que bufa, asseca els llavis i estimula el lacrimal. El nas, fred. El camí va enfilant entre marges, a bocins desfets, on comencen a créixer petits pins, llentiscles i esbarzers, que han envaït el que un dia va sustentar una família. Ara un oliver despentinat. Ara un avellaner, sense fulles, cobert de líquens. Sembla que siguin fora de lloc mentre, a poc a poc, el bosc va engolint i substituint el paisatge que, pedra a pedra, algú va construir.
Des de dalt, a la punta de les Soleies, m’embadaleixo mirant el dibuix de l’entramat de bancals, que des del peu fins al capdamunt, van resseguint la forma de la muntanya, com si fossin les ratlles que dibuixen les empremtes digitals. La identitat de la nostra comarca. D’orografia complicada per l’agricultura, si més no, en la societat d’avui. La de velocitat frenètica. La de la globalització. La de la sobreproducció. Més quantitat. Més ràpid. Menys preu.
És temps d’hivernar, de calma i arrauliment. També al celler, i mentre el vi de l’any reposa com un cor calent entre costelles de fusta de roure, nosaltres ho fem en l’escalfor de la llar abraçant el nostre, bombant alentit, amb vins generosos que ens abriguen i acompanyen en els àpats entre familiars i amics, i fa, de les nostres converses, llocs on refugiar-nos, on evocar records i posar damunt la taula el futur pròxim. Petites confessions que ens apropen més als nostres.
—Ja no puc més! —dirà el pare amb el rostre cansat, les galtes i el nas ruboritzats—. Jo sol, a la meva edat, no tinc esme de portar la terra. Haurem de pensar què fem.
—Alguna cosa farem. La terra no la perdrem. No deixarem que facin el mateix que han fet a les terres del veí —diré amb els ulls brillants pel lacrimal tocat, ara per la impotència—. No les llogarem per 1.000 miserables euros l’any perquè hi endossin unes plaques!
I la meva germana i jo ens mirarem, i en el punt mig de l’iris d’ambdues, hi trobarem la complicitat i l’empatia. Ho farem, ho veig. Potser per l’efecte del vi. Seurem i parlarem. I decidirem, que entre les dues, ens n’encarregarem.
A l’horitzó, mirant al nord-oest, la Terra Alta. Envaïda per gegants, que cap Quixot combatrà, donant tombs. A l’horitzó, mirant al sud-est, al Baix Camp, també. Travesso la serra, discorrent entre trinxeres i casetes de pedra seca. Com a símbols de resistència. Aquí, vivim resistint. Malgrat les polítiques agràries que ens ofeguen. Menys relleu agrari. Més bosc ocupant el relleu.
Arribo a la finca. A frec, les primeres flors de l’any esquitxen de color malva, rosat i groc, el bosc que ens rodeja. L’antara d’ametllers deix anar l’essència de mel. Els ceps, nus i podats, esperen, tot prenent el sol, l’inici del plor. Sortir de la letargia. Despertar. Despertarem nosaltres?
