L’art i el vi. Aquest és el títol amb què la prestigiosa periodista de temes vitivinícoles vol titular el seu proper reportatge per a la revista on col·labora habitualment. Vol endinsar-se en les possibilitats artístiques que es deriven d’aquest món que ella coneix des d’una vessant tècnica. Ella, sempre dedicada a explicar la realitat tal com és intentant ser el més objectiva possible, en el fons té una debilitat amagada per tot allò més subjectiu, aleatori i caòtic que se li pressuposa a la creació artística. Mai s’hi ha atrevit, potser per prudència, potser per por, però sempre ha admirat les persones que s’hi dediquen. Per això no va dubtar ni un moment en prioritzar aquest tema per a l’escrit davant d’altres que tenia pendents.
Agafa les botes de muntanya, el seu bloc de notes i vivències – aquell que li van regalar a la darrera fira de vins, amb el dibuix d’un tap de suro a la portada- i s’enfila amb el seu Corsa gris cap a la vall de vinyes perdudes. Condueix encara amb les cabòries personals marejant-la i les seqüel·les d’un estrés que fa massa que dura. Per un moment, un inoportú atac d’ansietat a la darrera setmana li havia fet creure que hauria d’anul.lar la sortida. Tanmateix, ara, de camí a la terra del vi i amb la finestra mig oberta, mica en mica els seus temors es van diluïnt…
Després d’un parell d’hores de carretera transitada i d’uns quants revolts absolutament deserts, gira pel trencall on hi ha una senyal alertant del perill de les corbes i on ja sap que hi trobarà l’entrada a un petit mas. Allà és on viu aquella artista de qui li han parlat, que pinta tan bé però que és una mica esquerpa, que va arribar un bon dia d’un altre país i que ja no es deixa veure més enllà del seu refugi, entre vinyes i quadres. Li han dit que l’artista de tant poc xerraire sembla muda i la periodista és conscient que l’entrevista no li serà còmoda ni fluïda.
Quan ella hi arriba, la porta és mig oberta i, ja només entrar, la veu entre pinzells, paleta de colors, esbossos i draps esquitxats. El primer amb què es fixa és en l’etiqueta d’una ampolla de vi encara plena, un petit requadre enganxat al vidre. Li sorprèn la bellesa que desprèn aquell tros de paper i, sobretot, que hi hagi dedicat tanta creativitat, sabent que allò és tan efímer com el vi dins la copa. Però aviat s’adona que la creació, en aquell petit mas, es respira a cada racó, i que en el seu art, el vi hi té tot a veure. Escultures amb taps de suro, botes de vi pintades, ampolles convertides en vistosos gerros… I un gran llenç a mig pintar que la nouvinguda observa amb admiració, potser, fins i tot, amb un punt de gelosia. L’artista, que de seguida se n’adona, li pregunta amb naturalitat si vol provar-ho. Ella la mira, entre sorpresa i divertida -aquesta no se l’esperava!-. Alguna cosa es remou dins seu, com una imperiosa necessitat d’expressar-se. Però no diu res…
Aleshores passa una cosa inesperada; un petit fet aparentment sense importància. L’artista obre la finestra i n’entra una llum especial que il.lumina tota l’estança. Un vent suau en porta l’aroma i totes dues miren enfora, embadalides per les tonalitats de la terra a aquesta època de l’any. Una potent energia emergeix en aquell petit mas quan, encara en silenci, una treu un pinzell, i l’altra, una grabadora. Una no està acostumada a parlar gaire, tot i necessitar-ho sovint. L’altra no ha pintat mai, tot i ser el seu desig secret. Quin moment tan inspirador per començar a deixar-se anar, i quines ganes de deixar la finestra ben oberta.
________________________
Text d’Elisenda Guiu i il·lustració de Laura Peiró.
