Pomes de les Muntanyes de Prades
Quin és el gran símbol de la temptació? D’ençà que Eva va decidir mossegar-la, la poma ostenta aquest privilegi. Si pareu bé l’orella sentireu encara el soroll crocant d’aquella primera queixalada. Però, quina va ser la veritable temptació? Pensar per un mateix? Deslliurar-se d’una vida còmoda però subordinada? I avui dia, quina és la gran transgressió a les societats occidentals?
En món obsessionat per la velocitat, per fer-ho tot més ràpid, per aconseguir més i més en menys temps, abraçar la lentitud representa situar-se pràcticament fora del sistema. Ser lent està mal vist. És sinònim de poques llums. Una legió d’àngels amb espases flamejants esperen els qui no contesten els whatsapps immediatament. Ara bé, en aquests temps embogits, la calma, la lentitud s’ha convertit en un bé escàs, en un veritable tresor que no és fàcil d’obtenir, ni tan sols amb diners. En el despietat espai de la consciència pròpia, són cada vegada més els qui l’anhelen.
El tempus fugit, que dia Virgili ja no és el de la vida (encara que també), sinó simplement el de la productivitat i el consum. I no tenen res a veure. El consum, escriu Luciano Concheiro,[i] s’ha convertit en un sistema simbòlic de comunicació per mitjà del qual els individus construeixen les seves identitats. Les nostres vides estan atrapades pel consum: vivim consumint i consumim per donar sentit a les nostres vides. Cotxes més potents i més grans ens prometen guanyar temps i lluir estatus a costa d’arrossegar vehicles que pesen el doble i que representen tot el contrari que cal fer en els temps d’emergència climàtica que vivim i que viuran els nostres fills. Mentrestant busquem desesperadament trobar “temps” sense qüestionar-nos com vivim i, en conseqüència, com podríem viure.
Hi ha, però, qui té el coratge d’aturar-se a pensar i agafar les regnes de la vida (sense aturar-se no hi ha reflexió possible). Eugeni Coll va estudiar enginyeria tècnica electrònica si bé, des de fa una bona colla d’anys, el trobareu fent de pagès a Prades. Durant deu anys va tenir una “bona feina” de gestor a Aigües de Barcelona, però la va deixar per portar els camps de patates i avellaners del seu sogre. “No volia viure aquella vida estressant, havent d’obeir les instruccions d’una gran empresa que no sempre compartia. No vaig voler passar pel tub.” Amb la seva dona, la Montse, van obrir el que va ser l’únic quiosc del poble. “Ens agrada llegir, i aquesta va ser una manera d’aconseguir que arribessin amb més facilitat revistes i llibres aquí a dalt”.
Des de fa un temps, aquell espai als porxos de la plaça Major s’ha convertit en el bar restaurant D_Prades, que porten amb el seu cunyat. Hem quedat aquí per fer un cafè. L’Eugeni parla pausat, tot ell transmet calma. És curiós, ara m’adono que cap dels pagesos que he entrevistat anava amb presses. Al contrari, m’han regalat generosament tot el temps que els he demanat. I això que, com tothom, ells també van de bòlit. Potser es deu al fet que tenen consciència del tempo agrari, aquell que ve definit per la immutabilitat de les quatre estacions de l’any.
L’Eugeni va néixer a Rodonyà, a l’Alt Camp, de família pagesa. Va ser la seva dona qui el va portar a viure a Prades. Com a poble de muntanya, Prades es troba davant grans reptes. L’Eugeni va estar vuit anys a l’ajuntament i ha estat molt implicat en els debats sobre el futur del poble i en la recerca de noves iniciatives. Algunes ja són una realitat, com el conreu de llúpol que gestiona la cervesera Damm o el fantàstic Parc Astronòmic. Entre aquestes iniciatives va sorgir també la idea de conrear poma de muntanya. Amb l’impuls de l’ajuntament i l’assessorament de l’IRTA, el 2014 es va llogar un camp i es van plantar fins a quaranta varietats i subvarietats de pomes per tal de poder estudiar com s’adaptaven al clima de l’indret.
Com sol passar, la part més delicada i fràgil d’un projecte com aquest no és la fruita, sinó les persones. La que es va fer càrrec del conreu només va aguantar dues temporades. La perseverança que demana la feina de pagès no és quelcom fàcil d’adquirir. Davant l’expectativa que tot l’esforç realitzat se n’anés a norris, l’Eugeni va decidir posar-s’hi. Em comenta ple d’agraïment que va ser fonamental el paper de l’Ignasi Iglesias, l’expert que llavors treballava a l’IRTA i que va animar-los a engegar el projecte. “Ho porto per culpa d’ell”, em confessa. Un exemple més del valor de la gent apassionada que no només transmet coneixement, sinó també il·lusió. “Ens va dir que a Prades podíem fer la millor poma d’Europa. Primer vaig pensar que era una afirmació exagerada per engrescar-nos, però l’he anat seguint en conferències i ho continua mantenint”. A hores d’ara, la marca Poma Muntanyes de Prades agrupa als quatre productors pioners en aquest cultiu a la zona.
Prades es troba a 1000 m d’altitud. Té temperatures molt similars a la d’indrets pirinencs, però amb més sol i menys pluviometria, la qual cosa afavoreix el cultiu. Conrear pomes de muntanya no és fàcil. Els entesos parlen que, d’entrada, cal esperar un 30% menys de producció i un 30% menys en calibre (la mida de la poma). La meteorologia és més severa i, per exemple, les pedregades solen ser més freqüents. Més pluviometria significa més herba i més fongs i la convivència amb la fauna salvatge no sempre és fàcil. L’orografia provoca sovint que els costos d’inversió siguin pràcticament el doble que a la plana i complica la mecanització de parcel·les que solen ser petites i no sempre a prop les unes de les altres. A més, l’herència de coneixement generacional s’ha perdut i pràcticament tots són nouvinguts en aquest conreu. Per aquesta raó, productors com Josep Pintó parlen de “fructicultura heroica”[ii].
Ara bé, el gran avantatge és la qualitat. De fet, la muntanya és el lloc idoni pel conreu de la poma i no deu ser casualitat que aquesta fruita provingui del Kazakhstan. Els rigors de la muntanya són els responsables de portar-la als seus límits organolèptics, és a dir, aconsegueix més “crocantor” (fa més “crec” al mossegar-la), és més sucosa, té més acidesa —que li dóna frescor—, més aroma, més color i durabilitat. Em ve a la memòria un debat moderat per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio sobre la crisi de la fruita. Pràcticament al final —com si se li hagués escapat—, el representant de Mercabarna va acabar dient que el problema era que els inundaven amb quilos i quilos de fruita de baixa qualitat i que això provocava que els preus s’ensorressin.
En un país com el nostre, totes les pomes haurien de ser de muntanya. A més del plaer del gust, els beneficis ambientals són enormes. D’entrada, les necessitats d’aigua arriben amb prou feines a una quarta part respecte a la plana. Això, per si sol, ja té una importància enorme si considerem que anem cap a climes més àrids. Però és que l’agricultura, juntament amb la ramaderia, són absolutament fonamentals per a prevenir els anomenats incendis de cinquena generació, els megaincendis, una amenaça que augmenta a mesura que s’intensifica la crisi climàtica. Conrear cada producte en l’entorn biològicament més adequat no hauria de ser una excentricitat. Caldria trobar la manera de valorar adequadament els beneficis ambientals i socials que aquests conreus proporcionen.
Potser també comença a ser hora d’admetre que el turisme, per si sol, no salvarà els nostres pobles (en molts casos pot provocar precisament tot el contrari). Que l’herència rebuda de ruralitat, paisatge i patrimoni no es pot mantenir sense pagesos a les nostres muntanyes. L’Eugeni, com a bon pagès és perseverant, però no necessàriament optimista. “Tinc cinquanta-sis anys i sóc el pagès més jove. Per sota no hi ha ningú”. Lamenta que, d’una banda, la gent del poble sigui tan poc donada a vendre terres o a llogar-les. D’altra, constata que als nouvinguts que volen fer de pagès, els cal quelcom més que il·lusió. Em comenta que a Prades els qui millor se’n surten portant terra és una família romanesa. Creu que probablement es deu a que encara mantenen la cultura pagesa que van rebre.
D’altra banda, es dol d’un altre aspecte que he sentit mil vegades al Pirineu: la burocràcia és enorme i no existeix una legislació adaptada a les condicions de muntanya ni a la mida de les explotacions petites. L’entristeix veure com a França sí que se’n surten en aquest aspecte i que allí, per exemple, obrir un petit obrador no és una quimera. Tot plegat, la paradoxa és enorme. Assegura que es pot guanyar bé la vida fent de pagès, però que al poble, l’agricultura està en vies d’extinció. “Tenim més demanda de patates que no pas podem subministrar, però cada vegada som menys productors. Si desapareix l’agricultura, el poble, el paisatge i el seu futur quedaran molt tocats”, afirma.
Aquests dies collia la varietat Gala, una poma primerenca, d’un color vermell insinuant, atrevit, seductor i un sabor més dolç que les que vindran després, com les Golden, les Fuji, les Story, les Gaia o les Mandy. M’explica que a ell li agraden molt les Renoir “És una poma com les d’abans, amb la cara bruta, de pell més aviat aspra, de color entre groc i vermell. No són tan atractives com altres a la vista, però tenen una molt bona acidesa.”
Després d’escoltar l’Eugeni m’atreveixo a afirmar que el secret de les pomes de muntanya és la lentitud. El fred obliga les plantes a anar més a poc a poc, a créixer menys, però a concentrar tot el bo que la fruita pot arribar a donar. Em pregunto si, en el temps que vivim, la veritable transgressió que ens proposen les pomes sigui precisament aquesta. Despertar d’un fals paradís i recuperar un temps més humà. Que allò que se’ns escapi com a mortals sigui una vida veritablement viscuda i no l’actual simulacre.
El temps és fruit d’una relació sociopolítica, sosté Jorge Moruno.[iii] Tota revolució, tota aspiració de canvi implica reordenar el repartiment i el sentit del temps. A La lentitud, Milan Kundera escriu: «Quan les coses passen massa de pressa, ningú no pot estar segur de res, de res de res, ni d’un mateix» I explica tot seguit que el grau de lentitud és directament proporcional a la intensitat del record, mentre que el grau de velocitat és directament proporcional al de l’oblit. La pressa ens condemna a l’oblit, assegura J. Tolentino.[iv]
Byung-chul Han[v] explica que hem expulsat de la vida tot allò que no és una activitat i que la hiperactivitat resulta letal. La vida permanentment ocupada no deixa espai a la contemplació i així resulta impossible gaudir de l’amabilitat de la bellesa. Tot es redueix a una producció i destrucció accelerada, a consumir temps. En canvi, la vida guanya temps i espai, duració i amplitud quan recuperem la capacitat de contemplar i d’entretenir-nos badant. Anhelar la dispersió, establir una relació amb ella, donar-li un nom propi, obre el pensament en comptes de comprimir-lo, defensa Marina van Zuylen.[vi]
Que tal una poma de muntanya per aturar-nos? Concentreu-vos en el soroll de la mossegada i després badeu. Us farà profit. Potser així ens tornarem a atrevir a desafiar els déus.
Més informació a:
__________________________
[1] Luciano Concheiro. Contra el tiempo. Filosofía pràctica del instante. Anagrama. 2016.
[2] La Poma de Muntanya. Dossier Tècnic. Rural Cat.
[3] Jorge Moruno No tengo tiempo. Geografias de la precariedad. Akal pensamiento crítico. 2019.
[4] José Tolentino Mendoza. Petita teología de la lentitud. Fragmenta Editorial. 2017.
[5] Byung-chul Han. El aroma del tiempo. Un ensayo filosófico sobre el arte de demorarse. Herder. 2015.
[6] Marina van Zuylen. A favor de la distracción. Elba. 2019.
____________________________________________________
Article que forma part de la sèrie ·Gent del Camp· impulsada per l’Àrea de turisme del Consell Comarcal del Baix Camp-Muntanyes de la Costa Daurada.
Aquest article va ser publicat de forma original aquí: https://www.muntanyescostadaurada.cat/ca/gent-del-camp-la-nostra-gent
