Les empremtes al paisatge II
A Valls, sobretot al centre històric les empremtes del passat es tornen cicatrius, nafres mal curades que han deixat una costura poc estètica en la seva pell, ferides que de tant en tant encara supuren, treuen pus i s’infecten.
Les persones que vivim en el mal anomenat Barri Antic ens costa admetre que el vaixell s’enfonsa, mirem de negar la realitat i assumir que el futur és més negre que una altra cosa malgrat els esforços i la bona voluntat veïnal. Fan falta moltes tones de bona voluntat per plantar cara a dècades de polítiques incompetents i polítics encongits. Mentrestant seguim escoltant l’orquestra com va tocant mentre ens prometen, menteixen i entretenen.
I les crostes es van fent grosses.
Un dia, no se sap ben bé quan, al bell-mig del nucli antic s’inaugurarà el Museu Casteller de Catalunya, que estic segura serà un èxit, èxit per alguns que ens vendran com a èxit de tots. No tinc gens clar que serà Món Casteller, encara que personalment espero i desitjo que em sorprengui, voldria trobar-me amb un espai que m’ajudi a reconciliar amb la cultura tradicional, que en aquestes latituds és cabdal i indiscutible
De ben segur però, que el nou monument amb tot el que dugui dins, ens servirà per distreure els foresters que en època de calçotades mentre paeixen dinar i gintònics es veuen obligats a deambular pels carrers vallencs i de mala gana trobar-se amb la seva buidor i tristesa. Tancats al nou, lluent i elegant edifici no caldrà que descobreixin la realitat que l’envolta. Tot podrà seguir igual, podrint-se.
_________________________________
Les empremtes al paisatge I
