Fer-nos sensibles als residus

Plàstic, microbis, corrent elèctrica i llum del matí. Un entramat d’elements que, juntament amb molts altres i disposats en harmonia, permeten -per exemple- redactar un text amb l’ordinador. La vida és desplega així en la seva màxima extensió, vibrant en cada cosa que és, en cada matèria que esdevé cos. Concebre-ho (i, sobretot, sentir-ho) així, des de la nostra ment moderna, requereix un veritable esforç. Estem configurades per estructures sistèmiques que separen elements inorgànics i vides orgàniques, matèria viva i matèria morta, allò humà i allò no humà.

Entenent que aquest ja no pot continuar sent l’escenari actual, l’aposta d’aquest escrit és reivindicar la vivència d’una sensibilitat més íntima, de com afectem i som afectades sempre per altres, per tal de replantejar els reptes ambientals des de l’entramat infinit de què formem part. Reconeixent, així, la capacitat d’acció autònoma present arreu, deslligada del simple desig, voluntat o utilitat humanes, i abandonant la consideració de la matèria com a inerta, passiva, mancada de ritme. 

La vida, amb tot el seu poder, està arreu; només hem d’aprendre a captar-la.

La incorporació de la noció d’Antropocè a l’ideari humà va començar a canviar la lectura dels conflictes ambientals contemporanis i, inevitablement, comportà la dissolució de qualsevol idea de separació i la solidificació de la certesa d’una interrelació essencial. A partir de finals del segle XX i, sobretot, en les últimes dècades, diferents disciplines com la filosofia, les ciències socials i les humanitats han intentat superar les “dicotomies heretades” (Callén, 2021) (pensament/cos, discurs/matèria, subjecte/objecte) i repensar la materialitat de les coses, sobretot en relació amb les problemàtiques mediambientals.

A finals dels 80, diversos autors van formular la teoria de l’actor-xarxa, que sosté que “allò social no és el que ens manté units, sinó que la realitat sociocultural i les comunitats humanes ens sostenim gràcies a elements no humans” (Callén, 2021). Com a societat, necessitem recursos que ofereixin un marc estable a les nostres idees, normes, valors i institucions. Alguns d’ells són humans, com el llenguatge, els símbols, les imatges o els significats; i d’altres no: substàncies químiques, matèries orgàniques, objectes, tecnologies, dimensions energètiques…

Per nombrar a tots aquests “coagents participants” (Callén, 2021) en la xarxa de relacions quotidianes, Bruno Latour va encunyar el terme actant.

Un actant és “una font d’acció, que pot ser o bé humana o bé no-humana; és allò que posseeix eficàcia, que és capaç de fer, que té la suficient coherència com per introduir una diferència”, explica la filòsofa estatunidenca Jane Bennett al seu llibre Materia vibrante, una ecología política de las cosas (Caja Negra, 2022).

L’autora, emmarcada en el neomaterialisme, lamenta que el món se’ns apareix “com si només consistís en subjectes humans actius que s’enfronten a objectes passius i als seus mecanismes governats per lleis” i adverteix que resulta “perillós i contraproduent viure en aquesta ficció” (Bennett, 2022).

Ella reivindica la vitalitat intrínseca de la matèria (seguint la idea del “vitalisme material” de Deleuze y Guattari), entenent per vitalitat “la capacitat de les coses -comestibles, mercaderies, tempestes, metalls- no només d’obstaculitzar o bloquejar la voluntat i els designis dels humans, sinó també per actuar com a quasi agents o forces amb les seves pròpies trajectòries” (Bennett, 2022). I aquest poder-cosa, com és de suposar, no s’expressa de manera aïllada, sinó que s’articula en acoblaments (noció d’assemblatge de Deleuze y Guattari).

Bennett (2022) sosté que tot podria canviar molt si reconeguéssim la “força de les coses”, per exemple, si l’acte de menjar es veiés com “una trobada entre cossos diversos, un dels quals és el meu, i la majoria no”; o si entenguéssim que la nostra brossa no està “lluny” a un abocador, sinó que en aquest moment està generant corrents dinàmiques de substàncies químiques i gasos volàtils de metà”. 

Cap element és, per sí mateix i en la seva essència, brossa. “El que fa que les coses siguin considerades deixalla o no, és la seva inutilitat o falta de valor per als fins humans”, expressa la professora Myra Hird al seu text Knowing waste: Towards an Inhuman Epistemology (2012). Assenyala que la majoria dels objectes descartats “semblen iguals abans i després del seu ús, tot i que la seva ontologia ha canviat fonamentalment” (Hird, 2012). Podríem pensar, per exemple, en una palleta de plàstic: abans de beure’ns el suc és desitjable i després es converteix automàticament en rebutjable, encara que la seva materialitat i existència no s’han alterat en absolut.

Seguint aquesta lògica, en comptes de tractar els residus com a actants, com a participants que integren, configuren i, fins i tot en alguns casos, defineixen les nostres vides, els apartem tant com podem i ens creiem la ficció de que no tenen res a veure amb nosaltres. “La brossa és un testimoni irònic d’un desig d’oblidar”, sentencia Hird (2012), i continua: “Les pràctiques diligents de la classe mitjana occidental de llençar la brossa als contenidors per a portar-la després a abocadors, incineradores i similars, ritualitza aquest oblit”.

Tanmateix, hi ha casos en què no hi ha lloc per a l’oblit, perquè l’afectació és tan evident que és impossible sostenir la ficció. El professor i investigador Manuel Tironi presenta una de les zones més contaminades de Xile al seu text “Hacia una política atmosfèrica: químicos, afectos y cuidado en Puchuncaví” (2014), explorant així com prenen sentit les “vides tòxiques”, immerses en contextos que involucren “materials múltiples que són tan sensibles i reals com incognoscibles i ingovernables”.

Va més enllà de la constatació i relata com aquests escenaris concrets, amb les dinàmiques entreteixides de diferents actants, “provoquen els seus propis i singulars processos de politització” (Tironi, 2014).  Ell ho anomena “atmopolítica” o política atmosfèrica”, perquè el clima vital involucra també un clima afectiu. Més enllà de l’atmosfera bioquímica, habitem també atmosferes afectives, emocionals i corporals; les sentim. “El cos i el seu sistema somàtic, per tant, no son només els objectes que estan envoltats per les atmosferes que habiten, sinó també els medis a través dels quals aquestes atmosferes es generen”. En definitiva: “A través dels cossos, les atmosferes es fan existir” (Tironi, 2014).

A partir de relats concrets i transversals, Tironi (2014) evidencia com “la cura, en tant que forma d’atenció, porta a l’existència la complexitat química dels intoxicats i dels seus entorns” i canalitza, d’alguna manera, l’energia expressada entre atmosferes, químics, afectes i política.

Quan cuidem, reflexiona Tironi (2014), podem percebre com allò cuidat (sigui de la naturalesa que sigui) “s’anima de maneres que no coneixíem”. Detalls que no havíem captat, parts que donàvem per obvies, elements que, fora del focus de la nostra atenció, “semblaven inerts, passius i genèrics, de sobte es tornen actius, capritxosos i generatius”.

L’atenció, com a forma de consciència i presència amb una matèria viva, ho pot canviar tot. “Cuidar és trobar maneres de re-afectar un món objectivitzat”, remarca Tironi (2014) citant a Puig de la Bellacasa, i per això considera la cura com una pràctica ètico-política. Ho és a nivell íntim del nostre ésser, i també, i sempre, en relació amb tot: “La cura involucra una forma d’hospitalitat ecològica en la qual atendre allò propi és sempre atendre al món que ens sosté” (Tironi, 2014).

Per què és tan important (re)aprendre a captar la vida immanent a la materialitat de tot el que existeix? Perquè, com assenyala Bennett (2022), “pot ser que la figura d’una matèria inanimada sigui un dels factors que obstaculitzen el sorgiment de modes de producció i consum més ecològics i materialment sostenibles”. Entre d’altres motius, perquè aquesta imatge de carència de vida, o de vida selectiva i jerarquitzada, “alimenta la supèrbia humana i les nostres fantasies de conquesta i consum que estan destruint la Terra” i ens impedeix reconèixer “una gama més àmplia dels poders no-humans que circulen al voltant i a l’interior dels nostres cossos humans” (Bennett, 2022).

Assumir els reptes ambientals d’avui dia des d’experiències sensibles, a través de sabers orgullosament encarnats en el cos i reivindicant l’activisme basat en l’experiència (Akrich, O’Donovan i Rabeharisoa, a Callén, 2021), ens situa en una nova atmosfera que pot fer florir relacions i vincles més efectius i afectius amb la matèria-energia dels actants que ens embolcallen i ens conformen.

L’exemple paradigmàtic del rebuig a una matèria considerada morta, i la seva relegació a un fals oblit, és la brossa. Tot i que ens desprenem diàriament d’una infinitat de coses, no parlem del tema, no ho debatem ni ho compartim; fem veure que no succeeix. Fer visibles els residus, doncs, passa per posar-hi l’atenció a sobre, per sentir-los com a part de la nostra xarxa vital, per dedicar-los-hi una cura que sorgeix de la consciència d’una afectació mútua.

Només així serem capaces d’habitar aquest món des d’una sensibilitat ecològica vibrant i veritablement vital; que ens permeti recordar (del llatí recordis, ‘tornar a passar pel cor’) que tot està fet d’una única substància.

_________________________

Bibliografia:

Bennet, J. [Jane]. (2022). Materia vibrante. Una ecología política de las cosas. Caja Negra. https://catedradatos.com.ar/media/Materia-Vibrante-cap-1-y-2-Jane-Bennett.pdf

Berbel, R. (2023). Materia vibrante. Una ecología política de las cosas. Theory Now. Journal of Literature, Critique, and Thought6(1), 207–212. https://doi.org/10.30827/tn.v6i1.27212

Callén, B. [Blanca]. (2021). Guia de lectura: conflictes i horitzons mediambientals com a reptes filosòfics. [recurs d’aprenentatge textual]. Fundació Universitat Oberta de Catalunya (FUOC).

Chen, M. Y. [Mel Y.] (2012). Animacies. Biopolitics, Racial Mattering and Queer Affect. Duke University Press. https://transreads.org/wp-content/uploads/2019/03/2019-03-29_5c9db1426fe14_mel-y-chen-animacies-biopolitics-racial-mattering-and-queer-affect-1.pdf

Hird, M. J. [Myra]. (2012). Knowing waste. Towards an inhuman epistemology. Social Epistemology, 26:3-4, 453-469. https://doi.org/10.1080/02691728.2012.727195

Pérez-Barreiro, G. [Gabriel]. (2023). Álvaro Oyarzún y Christian Vinck: Materia vibrante. Artishock. Revista de Arte Contemporáneo. https://artishockrevista.com/2023/01/09/alvaro-oyarzun-y-christian-vinck-materia-vibrante/