Façanisme és un mot que pertany a la terminologia de l’arquitectura, de la restauració d’edificis, però la seua capacitat descriptiva i transparent, el fa idoni per a ser usat en altres àmbits en aquell procés lingüístic de metaforització de paraules i frases per enriquir la capacitat expressiva de la llengua. Les paraules no son del tot neutres perquè los parlants tampoc no ho som i conscientment o inconscientment les fem servir amb intencions de tota mena. Lo llenguatge políticament correcte que ha pretès corregir despropòsits, de fet, molt sovint ha emmascarat algunes intencions… potser amb tota la bona intenció del món. Però la dita ja ho diu que “de bones intencions l’infern n’és ple”.
Lo façanisme, doncs, aplicat a l’àmbit sociopolític, és una pandèmia que fa anys que arrosseguem, i en certa manera no deixa de ser una filla del famós “políticament correcte” que esmento al paràgraf anterior.
Si en arquitectura consisteix a guardar i restaurar una façana, enderrocant la resta de l’edifici, que serà refet de manera totalment independent amb més o menys respecte pel que havia estat a l’origen, en l’àmbit sociopolític aquest fenomen consisteix a vetllar per la façana, per l’aparença de les actuacions i les polítiques de tota mena, sense tenir cura de l’edifici en conjunt ni en el seu context espacial i temporal. Vaja, invertir recursos i energies en l’aparença i el decorat, menystenint allò que l’ha de suportar i que hauria d’estar en harmonia amb lo que la façana transmet.
En aquesta manera de plantejar les prioritats de l’acció política basada en el “fer veure”, es prioritza la superficialitat, el reduccionisme i la mirada a curt termini, característiques implícites i necessàries al desenvolupament del façanisme
El paisatge, que ens agrada definir com a rostre d’un territori en tota la seua diversitat i complexitat, podem tractar-lo com una simple façana i valorar només un cert component estètic a partir d’una colla de tòpics sobre allò que el fa bell i agradable a qui el mira i convertint-lo en postal per al gaudi de propis i sobretot estranys. I, a partir d’aquí, doncs, ens esmerçarem per maquillar-lo perquè segueixi certs patrons, que acostumen a reproduir-se a partir d’un esquema que es vàlid en algun lloc (allà on és propi del lloc) i, per efecte del reduccionisme que l’instaura com a model a copiar, acaba sent un pessebre arreu. Un exemple claríssim, les parets de pedra vista a tort i a dret, com a sinònim de rústic, autèntic i rural, per no moure’ns de l’àmbit de l’arquitectura que és d’on surt la paraula que avui, los amics de LA CONCA 5.1, que coneixen les meues dèries, m’ha suggerit de comentar.
Podem, doncs, triar aquesta opció d’actuar en les façanes, i malauradament és l’opció que més abunda. O podem anar més enllà del decorat. Perquè si pensem també que, seguint la fraseologia, lo rostre és lo mirall de l’ànima, la cosa ja exigeix una mica més de profunditat en lo tracte. I no s’hi valen pólvores i colorets, rímels ni cirurgia estètica per dissimular allò que no compleix estàndards suats. Si pensem que el paisatge, però no només lo paisatge, reflecteix què som i què fem, és en aquest àmbit que ens cal actuar perquè el rostre sigui harmoniós i fidel a allò que som i no a allò que volem fer veure que som, o que ens diuen que toca. És a dir que ens cal vetllar per la bona salut del cos i l’esperit d’aquest territori que transmetrà en el seu rostre la seua realitat complexa i única.
Perquè, si per contra, s’esmercen esforços de coneixement i consens, per establir una Carta de Paisatge d’un determinat territori que en permeti una gestió equilibrada dels seus recursos, i alhora es planifica o es deixa fer, actuacions de massificació i industrialització d’espais naturals i agraris amb centrals eòliques i solars, per exemple, tenim servida la incoherència que l’aplicació del façanisme comporta.
Però, com deia, això del façanisme no envaeix només la noció i la gestió dels paisatges, la seua capacitat de contagi s’escampa a tort i a dret i tots en som víctimes potencials. En un mon d’immediateses esdevé més rendible a curt termini, que és el termini que actualment marca els ritmes de la vida individual i col·lectiva, “embellir” façanes en lloc de consolidar com cal els edificis, des dels fonaments fins a les teulades que han de donar-nos sopluig.
El façanisme és fill de la manera d’actuar que aplica l’estètica al marge de l’ètica (i fins i tot en contra) i que necessita aparadors per fer-se valdre. Aparadors que avui en dia tenen canals diversos que, gairebé en temps real, mostren allò que se’ns vol fer veure, ras i curt, sense cap profunditat ni durada, no fos cas que quedar-nos més d’uns segons mirant la imatge i el llenguatge telegràfic que les acompanya, se’ns acudís pensar i qüestionar alguna cosa més enllà.
La combinació és perfecta: decorat i instantantaneïtat. I passa que t’he vist, en un tres i no res una nova instantània esborra l’anterior i ens força a mirar-ne una altra i així fins on calgui, sense parar i, sobretot, sense aprofundir en el perquè de tot plegat.
Aquesta pandèmia no afecta només a les maneres de fer dels poders fàctics que se’n serveixen hàbilment i sí, se’ns encomana, si més no la manera de fer en la resposta immediata, de reacció efímera, quan ens cal activar mecanismes similars per donar respostes a determinades actuacions. Però el temps com a recurs no és infinit i el que invertim aquí deixem de fer-o allà, per tant, mai no hauríem de perdre de vista la feina paral·lela i constant de fer de la superfície lo reflex del que anem bastint des dels fonaments, en la tasca col·lectiva d’edificar sòlidament, entre tots, lo lloc on habitar dignament.
_________________________________________
Fotografies de Pere Sala.
