Ressegueixo el camí poblat de ceps que condueix a la joia que s’amaga al peu de les muntanyes de Prades: el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. El sol emet els darrers rajos color ocre i la fresca dels vespres d’agost abraça aquest racó de la Conca de Barberà. L’entorn dóna la benvinguda als qui s’acosten al Monestir a gaudir de ‘L’Ofrena Musical’ de Johann Sebastian Bach interpretada per ‘Le Concert des Nations’ en el marc de la IIIa edició del Festival de Música Antiga de Poblet.
L’arquitectura del monestir va de la mà de la vida senzilla que promou l’ordre del Cister, només trencada per la façana barroca de l’església de Santa Maria que, malgrat tot, respecta la puresa de les línies en la renúncia al pa d’or i l’aposta per la pedra. El conjunt és harmoniós i demostra que la magnificència i la bellesa no estan renyides amb l’elegància del ‘menys és més’. En paraules de Josep Pla, a Poblet “no hi ha res vulgar, ni adotzenat, ni estrany. Tot és ordre i pau.” Tanmateix, ens commou d’una manera difícil de descriure, que té i no té a veure amb assolir la pau interior. El monestir respira història. Respira històries, també personals. I, tot plegat, ens predisposa a participar del trencament del silenci de les seves parets, de la mà de Jordi Savall, tot experiència, tot dedicació, tot emoció. Com el qui viu sota la premissa que regeix el monestir: ‘ora et labora’.
El motiu, com apuntava sobre aquestes línies, és ‘L’Ofrena Musical’ de Bach. Amb delicadesa, la flauta travessera ens ofereix la pauta musical sobre la qual el geni alemany va compondre el seguit de cànons i fugues que se succeiran a continuació. Els dits del clavecinista comencen a recórrer, ara tranquils, ara veloços, totes les notes del majestuós instrument. S’hi aniran afegint el violí, el violoncel, el violone i la viola de gamba, en un exercici de virtuosisme pur. Un virtuosisme que és present en els dits dels músics, que no descansen. Dits que respiren experiència, dedicació i emoció.
Mentre els contemplo, des del desconeixement de qui no té nocions tècniques i gaudeix de la melodia, penso que, en l’acte d’interpretar, el músic estableix un diàleg a tres bandes, això és, amb el compositor, amb l’instrument i amb el públic. Amb el compositor, perquè tot és context i sense conèixer el que rodejava a Bach en el moment d’idear la seva obra, la interpretació seria menys precisa. Experiència. Amb l’instrument, perquè la tècnica apresa s’assimila a la fusta que acaronen els dits del músic. Dedicació. I amb el públic, que és l’interlocutor últim d’aquesta gran conversa i que ha de ser capaç de captar les dues primeres per involucrar-s’hi. Emoció. A aquestes, cal afegir-hi el diàleg que es crea a partir de la intervenció simultània dels instruments entre els diversos cànons i que arriba al seu punt àlgid en el gloriós final que és el ‘Ricercar a 6’ (versió ensemble).
El mèrit de fer el públic partícip de l’espectacle cal atorgar-lo als intèrprets de ‘Le Concert des Nations’, l’orquestra fundada per Jordi Savall i Montserrat Figueras l’any 1989. Especialista en la interpretació de música antiga amb instruments originals de l’època, la seva actuació en la clausura del III Festival de Música Antiga de Poblet va merèixer l’aplaudiment ininterromput dels centenars de persones congregades a l’Església de Santa Maria.
Davant de l’ovació final, de la gent que surt del recinte tot posant-se la jaqueta i comentant com els ha agradat l’espectacle, em pregunto si no és aquest un dels camins que ha emprès i ha de seguir la Conca de Barberà. El camí de l’aposta per la qualitat i la cultura, en un territori preciós que amb certàmens com el Festival de Música Antiga, les Nits d’Estiu a Montblanc, les activitats del Castell Templer de Barberà de la Conca o iniciatives similars dóna a conèixer el seu ric patrimoni monumental i paisatgístic més enllà de la comarca. No imagino altra forma de divulgació que la que es basa en l’experiència, la dedicació i l’emoció.
