“Et convido a un vi”, li dic al jove compromès per pagar-li un favor que em va fer. I em diu que sí, que quedem, però que ell és més de cervesa. Que a ell, en realitat el vi… I afegeix: “És que jo sóc de barri!”.
La qüestió, doncs, és aquesta. La cervesa s’associa a ser de barri, a ser popular. En canvi el vi s’associa a l’elitisme. Si ets de barri, si no et compliques la vida, si ets senzill i vas de cara, beus cervesa. I per oposició, el vi és per als refistolats, els estirats, els rics. Com el te abans. La meva àvia, que era de pagès, deia que era de “finolis”, perquè els de les classes populars com ella només prenien infusions si tenien la panxa bruta.
És clar que el jove compromès em deia la veritat. Li agrada la cervesa (i a mi!). Li agrada la clara, que és com un refresc. Li poden agradar els mojitos (mal fets i en got de plàstic), els cigalons de Baileys i l’aigua de València. Però el vi, sobretot el negre, no li fa el pes. No entén la cerimònia de tastar i escopir, de les copes netíssimes i les estovalles blanques. Li sembla que els bars de vins són llocs inaccessibles i ben climatitzats on no gosaria entrar amb sandàlies. Tothom—fins i tot els viticultors—fa befa dels que troben tal o qual aroma en un vi. Ell no vol complicar-se la vida, ni semblar poc autèntic. La cervesa li sembla fàcil i a sobre se’n fan anuncis fantàstics i estiuencs. Necessitem, per a aquest jove i els seus amics, bars de vins que tinguin terrassa a fora i anuncis de vi amb joves impúdics i feliços. Ho hem fet amb els cuiners. Per què no amb els viticultors?
______________________
Fotografia de portada extreta de OCIO VITAL
