Fa uns dies vaig assistir a un diàleg entre dos escriptors que per a mi són exemple de treball sòlid, rigorós i de resultats a l’alçada d’aquesta solidesa i rigor. Joan Francesc Mira, del País Valencià i Francesc Serés, de Saidí, a la Franja. Homes que, des dels seus espais originaris, han transitat pel món, el terrenal i el de les idees i les lletres. I això és nota i es palpa de manera clara i especial en els seus escrits, que ens aporten gaudi estètic, reflexió i ens fan venir set i gana.
Són homes que vénen de la terra terra. D’espais agraris que ha sofert transformacions diverses i prou extremes dels seus escenaris originals. De paisatges físics i humans que s’han vist trasbalsats per fets i actuacions que els han transformat, deformat i esborrat part de la seua fesomia de segles i segles, feta d’un intercanvi més o menys harmònic entre l’acció humana i la natura.
Són homes que han escrit aquest paisatge i aquesta transformació, en són testimonis directes i alhora notaris escrupolosos –per allò que deia del rigor- i ens ho han sabut transmetre, més enllà de l’estricte valor literari de la seua obra, que és indiscutible.
La conversa anava de paisatge i literatura, en sentit molt ampli, que va permetre passejades delicioses entre la concepció i naixement del terme paisatge, les diferències existents en les diferents tradicions culturals i, també, en la pròpia tradició al llarg del temps. Passejades fins als paisatge reals i paisatges imaginats per Dante a l’Infern… I, és clar, sorgí el tema de quin és, pot ser o ha de ser el paper de l’escriptor en tant que creador, recreador de paisatges i en tant que intermediari a l’hora de fer visibles, reconeixibles i apreciats i valorats determinats espais, llocs, territoris, paisatges.
I com sempre passa quan es parla del paisatge, també aguaità pel fòrum, el debat sobre conservació, preservació i la inherent condició de dinamisme del paisatge en tant que resultat viu d’una interacció humà-natura, que no cessa. I d’aquí a la necessitat de la gestió del paisatge hi ha un pas de puça. Un pas de puça que a vegades costa de veure i, sobretot, de caminar.
En el debat, sovint inexistent i, quan hi és, sovint estèril perquè no s’emmarca en un debat més general que el podria estalviar, sobre què cal preservar i què no, la importància de ser o no ser “espai escrit” “territori literari” pot esgrimir-se com a argument. De fet, de manera explicita o implícita i fins i tot i si m’apureu, de manera inconscient, aquesta condició pesa en la balança de les decisions. Si a l’hora de fixar els criteris de gestió que han de condicionar les decisions genèriques i concretes ens basem en el coneixement d’un determinat paisatge, és a dir en les seues característiques físiques i humanes que l’han generat, podrem acostar-nos a caracteritzar la seua fesomia, el rostre d’aquell territori. A partir d’aquest coneixement podem fer evidents els seus valors reals (defugint estereotips i modes), els que el singularitzen i el fan ser com és, en allò únic i en allò compartit.
Llavors, amb aquestes bases ens dotem d’uns ingredients, (que juntament amb molts d’altres que ara i aquí no puc desenvolupar ni poc ni gaire perquè només es tractava de fer un apunt) ens han d’ajudar en la tasca de destriar el gra de la palla, si és que els valors estem disposats a mantenir-los, quan establim els criteris i les prioritats a l’hora de prendre decisions.
I en aquesta tasca prèvia i indispensable, els escriptors i tots els creadors d’imaginari individual i col·lectiu hi tenen un paper. Com cadascun de nosaltres, en tant que protagonistes dels nostres paisatges.
