Estampes rurals

estampesRamon Casares i Aixalà va néixer a Vimbodí a finals del s.XIX, en el sí d’una família pagesa. Mestre vocacional i enamorat de la seva terra, en Casares va treballar per a la dignificació i autoestima del magisteri. Catalanista i republicà, acabada la Guerra civil va ser castigat pel règim franquista a la pèrdua de la seva carrera professional, allunyant-lo definitivament de l’exercici de l’ensenyament, una de les coses que l’havia fet més feliç.

Aquestes “Estampes rurals” s’estima que van ser escrites després de la publicació de la seva obra “El meu epistolari” l’any 1933, que va ser una notable contribució al gènere epistolar. Aquestes bucòliques escenes rurals, probablement van ser redactades entre el 1933 i el 1936, quan va esclatar la Guerra. La intenció del llibre, en paraules del seu fill Francesc Casares, és el de ser “una eina pedagògica (…) on sovint l’autor s’adreça als nois i noies que estan llegint aquelles pàgines en una escola de poble i els tracta des d’una posició de mestre-amic”.

És aquest vincle amb el món de l’ensenyament, el de la transmissió de pensament i de coneixement a les joves generacions, un dels trets característics de l’obra de Casares. El seu objectiu era transmetre l’interès, l’atenció i l’estimació per tot allò que els envoltava. Així, Casares fa un retrat delicat, sensible i humà d’arbres, animals i persones, alhora que també hi ha un espai per al què anomena “sensacions”. Com a complement, el llibre conté els també sensibles dibuixos i pintures de Joan Potau, fill de Vimbodí com en Casares. El traç honest de l’artista ens trasllada a un temps sense presses i ens dibuixa una època lligada al camp i als seus ritmes.

Els apunts que ens regala Casares, ja siguin de persones, d’animals o d’objectes són impressionistes, en el sentit de ser de naturalesa senzilla, directa i sense artificis, sempre carregada de sentit i emoció. Aquest recull s’acaba convertint en un preciós testimoni del món rural de l’època, tot i que els textos van més enllà de la fidel reproducció d’aquestes escenes per parlar-nos de l’ànima de l’ésser humà i de la realitat d’una determinada època de la Catalunya rural.

A tall d’exemple, en el capítol titulat “Viatjar”, Casares contraposa la “velocitat” dels temps moderns amb la “lentitud” dels temps passats, fent un elogi -molt actual, per altra banda- de la lentitud [“slow”]: “El tren, l’automòbil, el democràtic autoomnibús ens fan tan curtes les distàncies i ens apropen tant les coses que, per tenir-les tan a l’abast se’ns fan fugisseres tot seguit (…) Passem i no ens coneixem i no ens estimem (…) En canvi hi ha un viatjar primitiu, rústec, del qual en perduren les sensacions a través de tota la vida. No es fan llargues distàncies ni es coneixen gaires terres, però tot allò que trepitgeu (…) se us arrapa fortament al cor i ja no us deixa més.”

A dia d’avui aquestes estampes són un valuosíssim document d’etnologia. L’enorme distància que ens separa d’aquest món no li resta valor, sinó al contrari, ens revela el que és més essencial en l’home, el que segueix mantenint-se com una constant: els seus sentiments, les seves preocupacions, els seus anhels…“Un món petit, petit; però dins d’aquest món tan petit hi ha també tot el món”.

____________________________

Estampes rurals
Ramon Casares i Aixalà
Arola editors, 2011

___________________________

[Albert Anglès]