A l’instagram de la Queralt Guinart, hi trobareu projectes de disseny gràfic, poemes d’amor i il·lustracions de narrativa lèsbica. La seva faceta d’artista conviu amb projectes d’activisme com Bunyol TV, “una tele radicalment descentralista i bollera” que va néixer durant el confinament. En aquest canal digital, diverses noies van decidir fer connexions amb lesbianes i bisexuals de tot de Catalunya, posant en evidència que tot i que ens costi d’imaginar que la comunitat LGBTI és a tot arreu i, per tant, també hi ha lesbianes al Montsià, al Segrià o al Bages.
Per què estan tan invisibilitzades, les lesbianes?
Espantem molt, les lesbianes! Som la prova que un sistema alternatiu sense la presència masculina és possible. El rerefons va una mica per aquí: fer evident que dues persones que no tenen un sou d’home poden conviure juntes -evidentment més precaritzades que una parella d’homes o una parella heterosexual- i se’n poden sortir perfectament! Això espanta. I la rèplica del sistema a tot això és el silenci i la sexualització de les lesbianes per al consum masculí o heterosexual.
Aquest silenciament passa només amb les lesbianes o també hi és en els homes gais?
Passa amb els homes, però és més evident amb les lesbianes. És fàcil de veure si pensem en com s’encarava l’homosexualitat als anys cinquanta, per exemple. L’estructura familiar era molt clara: la dona es quedava a casa cuidant dels fills i l’home marxava al camp o a la ciutat a treballar. Si partim de la base que la dona és a casa, l’home quan surt què fa? Doncs pot marxar allà on vol, i tenir afers amorosos amb homes, si així ho desitja. Això passava. S’encobria, és clar, però està demostrat que passava. L’home es movia i es relacionava, i les lesbianes es quedaven a casa. Els clubs per a lesbianes van aparèixer més tard, per exemple… I, malauradament, avui en dia encara arrosseguem aquesta herència. A més, el capitalisme i el sistema heterosexual han aconseguit que les lesbianes es concebin com un producte de consum per als homes. Aquests factors ens porten a les dones lesbianes a estar el doble d’invisibilitzades que els homes gais. Però no podem culpar només al passat!
Avui en dia la invisibilització potser és més subtil?
Home, si parlem de l’actualitat, parlem d’Élite! Han tret a la Rebeca de l’armari aquest any perquè la gent se’ls estava tirant al damunt. Els gais d’Élite són gais, ho diuen cada dos per tres ‘yo soy maricón’, tota l’estona. En canvi, de la Rebeca i la Mencia, que eren lesbianes, durant tota aquella temporada no se’n va dir res. Eren dues amigues que tenien una trama sencera, amb escenes de sexe i tot! Però en cap moment es va dir que fossin bolleres. Fins i tot, si es plantejava aquesta pregunta, les dues responien amb agressivitat. Si avui en dia encara ens trobem amb això, estem a anys lluny d’arribar a la normalitat i a la visibilització. Som lesbianes, som bolleres i estem a tot arreu. Als pobles de Catalunya… i també a Élite!
És inevitable sentir ressentiment cap al poble, com a lesbiana?
Aquest fenomen existeix, i es diu sexili. Bàsicament, vol dir que t’has d’exiliar per la teva orientació sexual perquè no pots viure de manera plena al teu poble, al teu lloc de naixement. Sí, hi ha ressentiment. Estic bastant enfadada amb el meu poble, jo. No només estic enfadada, sinó que arriba un moment on tires una mica la tovallola. Intentes canviar les coses des de dins i fer tanta pedagogia com pots, però al final fins que no canvia el discurs i les polítiques en l’àmbit municipal, és molt difícil capgirar les coses i sentir-te còmoda al teu poble. Hi ha ressentiment, però en el meu cas tampoc estic fent res per canviar-ho.
Quina és la relació que tens ara amb Moià?
Jo sé que hi tornaré. Acabaré vivint a Moià perquè és casa meva, això ho tinc claríssim. I si no és Moià, a l’entorn rural que l’envolta. Jo he mantingut els meus amics del poble, tinc un grup d’amigues molt guai i increïble, que d’alguna manera, també s’ha exiliat: algunes viuen a Vic, d’altres a Manresa, a Barcelona… Però sí que hi ha un seguit d’ambients on jo no em sento gens còmoda. Sobretot és l’àmbit més festiu, del folklore del poble. I no hi estic còmoda perquè no em representa. És un ambient tan heterosexual… que m’hi sento exclosa. Ja no només per la meva condició de voler compartir la meva vida amb dones, sinó perquè jo visc la meva quotidianitat de manera radicalment diferent de la gent d’aquests espais. Al final, en les activitats que et permeten aprofundir en la cultura del poble, no t’hi acabes de sentir mai bé.
Com de diferent és això d’algú que ha nascut en un ambient conservador, a la ciutat?
A Barcelona és més fàcil mentir. Si tu formes part d’un entorn súper conservador, a Barcelona pots dissimular. És una ciutat que ofereix molta diversitat d’opcions d’oci i el teu entorn més directe no té per què saber en quins ambients et mous. Hi ha possibilitats d’expansió, al final és un lloc més gran i que admet excuses. Al poble mentir costa molt i molt més.
Per què?
Al poble, generalment, la gent està dins l’armari tota l’estona. I en segon lloc, però no menys important, hi ha el tema del transport. No li donem importància, però és crucial. No poder-te moure lliurement per Catalunya és una inconvenient transcendental per a l’expansió de la sexualitat. Si de Moià a Barcelona tinc un bus de dues hores, no puc sortir una estona i tornar, és inviable. De famílies conservadores en pots tenir al poble i a la ciutat, i això és una merda a parts iguals. Però no es pot comparar una família conservadora de poble amb una família conservadora de ciutat. Al final, a la ciutat hi ha moltíssims recursos i pots canviar d’ambient més lliurement. Al poble, les colles i els nuclis socials estan més tancats.
Estem molt lluny que això pugui canviar?
Jo crec que no estem tan lluny. És un tema generacional, al final. Tota una generació de col·legues meves lesbianes s’estan fent grans i estan tornant al poble. Allà hi tindran fills i hi construiran coses.
Potser es fan regidores.
O com a mínim s’haurà construït al poble un ambient maco i agradable. A curt termini, ho veig complicat. És una mica com les oposicions per ser profe, saps? Ara tothom està fent cap, perquè saben que tots els boomers es jubilaran. Amb les lesbianes passa el mateix! Tenim ganes que els boomers es jubilin i se’n vagin a la seva casa residencial, que hi estaran molt bé, allà. Però és que això és llei de vida… és un cicle! Quan jo sigui gran, vindrà al poble gent que haurà transicionat a cyborg, i jo fliparé.
Home, no tens l’esperança de seguir sent oberta de ment, de gran? Et tornaràs rància?
Sí, segurament m’hi tornaré! És que jo també conec a moltes lesbianes i molts mariques rancis… i les meves lluites són completament diferent de les seves. Jo soc lesbofeminsita, transinclusiva i anticapitalista. I a aquesta gent li encanta el Pride, els creuers i la Cambra de Comerç Gai. Som d’una altra generació i tenim perspectives completament diferents. Tot el tema de la transmisogínia i allò queer és una cosa molt present en la meva generació. I ells no ho veuen igual. I clar, jo sé que d’aquí deu o vint anys veurem coses molt boges! Mutacions genètiques, penya que porta xips al cervell. És evident que seré tolerant, sobretot perquè formo part d’un col·lectiu dissident… però això no vol dir que no ens costi assimilar realitats i futurs.
Quan vas venir a estudiar aquí, havies romanitzat poder marxar del poble? Tenies moltes expectatives?
Jo tenia molt clar que arribar a Barcelona seria un boom per a mi. Sabia que significaria un abans i un després de la meva vida, i ho tenia clar des de segon o tercer d’ESO. No sé si hi havia expectatives… però sí que recordo arribar a Barcelona i fer-me Tinder. Vaig flipar! De cop, interactuava amb noies que eren lesbianes! No eren l’amiga d’una amiga que té una amiga que té curiositat. No eren experiments. Eren dones lesbianes. Per mi, això va ser crucial. Recordo, de cop, respirar tranquil·la. De no haver-me de justificar davant de ningú, ni donar explicacions. A Barcelona, podia saltar-me una part de la coneixença, de dubtar sobre la sexualitat de l’altra, i podia fixar-me decidir si la persona en qüestió m’agradava o no. I, d’altra banda, també penso que en el meu cas les expectatives també anaven lligades a les meves ganes d’expandir-me artísticament.
Estan relacionats el teu despertar artístic i el teu despertar sexual?
Al cent per cent! I tant. Van lligadíssims. A Barcelona vaig viure la meva sexualitat més tranquil·lament i també vaig complir el meu desig d’aprofundir en la vida cultural de la ciutat. Volia anar a museus, anar al teatre… a mil llocs! Això, als pobles, malauradament per culpa del centralisme, no és fàcil.
Té a veure això amb el fet que l’amor lèsbic sigui central en les teves il·lustracions?
Aquesta pregunta, si la féssim a una persona heterosexual, seria molt estúpida. Al final, li estàs preguntant a algú si la seva vida personal va lligada al seu art. I clar que ho està! La meva vida artística va plenament lligada a la meva vida personal. I per què és especial, que sigui així? Doncs perquè la meva vida se surt de la norma, de l’heteronormativitat. Sí, estic creant referents amb el meu art, i la gent se sent identificada amb el que faig. Però el que sobta de les meves il·lustracions i el que el meu art desperti curiositat és que reflecteixo una normalitat que no entra dins dels estàndards heteronormatius. Sí, clar, el meu art va lligat a la meva vida personal. I si no fos lesbiana, potser seria un art més normal.
Crear referents no és el teu objectiu, llavors?
No, no! Quan vaig començar a fer exposicions i ensenyar els meus dibuixos per Instagram, no creia que l’interès dels meus dibuixos tingués a veure amb la representació lèsbica. En sóc conscient des de fa tres o quatre anys, que he viscut un boom mediàtic. Jo pintava el que sentia en el meu dia a dia. I què feia en el meu dia a dia? Doncs quedar amb noies. I després les lesbianes van entrar al xat: moltes noies van connectar amb el que jo feia.
I com vius que ara s’esperi de tu aquest contingut?
És una mandra, sincerament. Perquè a vegades tens la sensació que compleixes una quota. Et truquen per complir la quota d’artista lesbiana o artista feminista. De fet, em costa cada vegada més que em facin entrevistes i haver de respondre sempre ‘com a artista feminista i lesbiana”. Perquè tinc ganes de parlar de les meves composicions artístiques, del que escric. I dubto. Això que faig està bé o us està agradant perquè soc l’única lesbiana que ho està fent? És una por que comparteixo amb altres companyes que es dediquen al món artístic i són lesbianes: quan et truquen de premis, et demanen que facis de jurat, et conviden a una xerrada…dubtem tota l’estona. Em truquen perquè valc o perquè estic complint una quota? Però , al cap i a la fi, tampoc em puc desvincular d’això. M’agrada com ho planteja la Carla Vall, que és advocada: “Jo soc un referent ara i ho continuaré sent fins que pugui deixar de ser-ho”. Jo que sé, doncs això.
Tu creus que encaixes fins del món artístic i cultural de Barcelona?
No en tinc ni idea. Crec que no soc una artista contemporània, ni de bon tros. Soc bastant mainstream, perquè m’agrada molt el pop i això és així. No faig narrativa, no faig poesia, no faig música, jo faig un mix de tot. Sé dibuixar i sé dissenyar. M’agradaria pensar que agrado perquè parlo d’idees diferents. Més enllà de parlar de lesbianes i dins d’aquesta quotidianitat, crec que el meu enfocament és diferent. No sé si hi tinc cabuda, en el circuit artístic barceloní. Espero que sí.
I en aquest circuit és possible guanyar-se la vida amb l’art?
No. Jo dedico molta part del meu temps a dissenyar: a fer branding, a maquetar llibres, a fer aplicacions per grups de música. Dissenyar em permet pagar les factures. L’art és una altra cosa. A Instagram puc tenir molt èxit, però no em menjo un rosco. I no m’ha trucat mai cap editorial per fer un llibre ni per il·lustrar res. I això que jo em considero una persona que està tenint èxit! Al final, estic a tot arreu o com mínim considero que faig moltes coses en l’àmbit mediàtic i, tot i això, només del meu art jo no puc viure. No sé que estic fent malament, però no puc viure del meu art.
Què faries en un món més ideal?
L’ideal seria dibuixar. Poder passar-me vuit hores al dia dibuixant, escrivint, dedicant-me plenament al meu projecte artístic personal. Tanmateix, ho veig molt complicat. Per no dir pràcticament impossible.
I què me’n dius dels altres projectes que fas com Bunyol TV? Els conceps com a feina?
Bunyol TV és per mi un projecte d’activisme! Ho faig per amor a l’art. Aquest vessant en realitat m’ha ajudat a generar una comunitat a Barcelona i a construir un nucli dur de dones lesbianes, que crec que mola molt.
Et consideres activista?
Sí que em considero activista… Dir que no ho soc, seria dir una mentida. M’he relacionat amb l’activisme de moltes maneres. Vaig començar militant a l’Esquerra Independentista, i he tingut molts dilemes amb la militància. T’adones que no es milita com a tu t’agradaria. A molta gent li passa. Els espais són mixtos i la consciència LGBTI és nul·la.
És nul·la?
Potser nul·la no. Però com la consciència feminista. Tu entres en un espai polititzat mixt i oju! S’amaguen agressors, falta molta pedagogia… Si ja en falta en l’àmbit feminista, imagina’t pel que fa a la comunitat LGBTI. Si els espais polititzats no són segurs per la penya LGBTI i ho dic jo que com a lesbiana, cis i blanca, estic en una molt bona situació. El que passa és que, al final, aquesta gent acaba trobant el seu lloc en espais no mixtes o en assemblees LGBTI, que està gual, però potser no hauria de ser sempre així. En el meu cas, l’activisme d’anar a assemblees o manifestacions sempre ha acabat traslladant-se al meu art. I sí, a Bunyol TV fem militància política, perquè volem ser un aspersor de contingut polititzat precisament per a la gent que no li interessa la militància, o per a persones que no han trobat el seu lloc en espais de militància política.
En una entrevista vas dir que Bunyol TV existeix perquè la gent hetero deixi de ser tan hetero. Quines coses de la gent heterosexual faries desaparèixer?
No suporto de la gent hetero que, quan es fan parella, la noia es transformi en una mare. Això em posa molt nerviosa. De cop i volta, els homes no se saben cordar les sabates. Han sigut homes autosuficients tota la vida fins que tenen parella i de cop, són uns inútils. Em molesten moltes coses! M’incomoda veure a les dones fent de mare, perquè estan exercint aquest rol de manera conscient, i això és molt poc feminista per part seva! A més, en les parelles heteros hi ha uns rols de cures molt marcats que no suporto com, per exemple, que en una festa ell hagi d’estar sempre pendent de si ella està cansada o se’n vol anar. Que sempre hagin d’arribar i marxar junts, com si fossin indivisibles. Per què no teniu independència? Això també pot passar amb les lesbianes, evidentment. Però hem crescut d’una manera completament diferent, perquè no hi ha la figura de l’home. Una altra cosa que fan molt els heteros és pensar que la nostra sexualitat és una diversió.
Com quan una noia diu “Ai, els nois són imbècils, tant de bo fos lesbiana”?
Això és lesbofòbia, ho podem dir més fort però no més clar! També hi ha la típica situació on l’home té ganes de fer un trio, però no el farà mai amb un home i, per tant, busquen una dona. Perquè aquesta dona no farà malbé la seva masculinitat fràgil! Això és lesbofòbia, també. Si feu un trio amb els vostres xicots, que sigui amb un home… a veure què passa! Això també és molt hetero…. com La Maquinista els diumenges. O Hollister.
________________________________________
Fotografia de portada: Marta Mas
Fotografia interior: Elisabet Mateu
