Hem parlat diverses vegades de Joan Tapias, l’impulsor d’una gran obra que l’ha portat a ser conegut i reconegut en els darrers mesos: el Museu del Vermut de Reus. Aquesta vegada, però, no volem parlar només de la immensa col·lecció d’objectes relacionats amb el vermut que han fet possible l’obertura d’aquest magnífic espai. “Qui perd els orígens perd identitat”; així doncs, si la identitat està vinculada als orígens, nosaltres volem retornar-hi, conèixer de primera mà com va començar la passió de Tapias pel Vermut. Com no podia ser d’altra manera aquests orígens van lligats a Reus. Entre vermut i vermut Tapias ja ens avisa que no hi seran totes les que van ser, però si que vol explicar alguna de les vivències que el van marcar de ben jove i que han sigut l’espurna que l’han dut al capdavant d’un projecte com és el Museu del Vermut.
La primera de les anècdotes cal situar-la entre finals dels anys seixanta i principis dels setanta quan Tapias tenia uns deu anys. L’escenari és l’antiga Estació del Nord, on s’hi podien trobar les Barraques de fira de forma permamenent al llarg de l’any. “Després de sortir de col·legi, hi anaves a jugar amb els amics, als cotxes de xoc, quan a casa et donaven algun centimet”, recorda. Dins de les Barraques hi havia un espai de tir amb escopetes de balins que havies de disparar i fer caure escuradents o pilotes de futbol. “Si tiraves un o dos palillos et donaven un got de vermut, sense gel ni res, amb una oliva; era igual si tenies vuit o deu anys, si tenies un dia encertat tornaves cap a casa que no sabies on eres i casa teva no sabien que et passava.” Tapias afirma emocionat que, encara avui, quan pren un vermut, “si em recorda al vermut d’aquella època, per mi ja és un vermut excepcional”. Quan ja fa gairebé cent anys que Proust reflexionava sobre el vincle entre el gust i el record, el que a À la recherche du temps perdu és una simple madalena, per Joan Tapias s’encarna en el Vermut de Reus. No sap de quina casa provenia, ja que era a vermut a doll, però assegura que el vermut era de la ciutat. Probablement fos el vermut Iris, que actualment comercialitza l’empresa De Muller, tot i que en aquella època el distribuïa Vinícola Reusense. Tapias creu que avui en dia és el vermut que més li recorda aquelles vivències, tot i que els vermuts Miró i Yzaguirre també s’hi assemblen força i també el transporten als records de la infantesa i a aquells primers tastos de vermut a la Fira. “Per beure’n a casa, havies de ser més gran”.
Aquestes paraules ens transporten al segon dels records que ens explica Joan Tapias. Ens situem a Reus, també, però en un dia molt concret de la setmana. La família del Joan era catòlica i és per això que els diumenges al matí anaven a missa tots junts, a l’església de Crist Rei. Quan sortien, passaven per la Plaça Llibertat i s’asseien al bar els Paraigüets, on era típic fer el vermut el diumenge, així com en la majoria de bars de Reus. A ell no li’n deixaven beure, però recorda perfectament els pares i els avis prenent-ne cada setmana, com una part més de la litúrgia dominical. “En aquella època estava més estès el costum de fer el vermut. A totes les cases hi havia vermut!” exclama Tapias. Malgrat que avui sembla que aquesta beguda gaudeix d’una segona joventut, per Tapias, a nivell popular, encara no s’ha arribat al consum que hi havia en aquella època. “Els Anys 50, 60 i 70 són els anys gloriosos del vermut a Reus, hi havia moltes bodegues i cada bodega feia dos o tres marques de vermut”. En aquest punt de la conversa, la memòria de Joan Tapias es demostra afilada i ens recita unes quantes de les moltes marques que hi havia a la ciutat aquells anys; Miró, Yzaguirre, Simó, Martí Roig, Miró Sans, Vermut Oro, Banús, etc.
Quan, finalment, Tapias va tenir l’edat per poder anar a prendre un vermut amb els amics, la mesura en què es prenia aquesta beguda era el botellin. “Anaves a prendre el vermut i et portaven el sifó, les olives i un botellin. Avui en dia això no es fa enlloc, ara et porten el got amb el vermut que tu has demanat o el que la casa té com habitual, però te’l serveixen directament al vas.” La forma de prendre el vermut va decaure de la mateixa manera que ho feia el seu consum. En paraules de Tapias, “va arribar un moment en què no era econòmic, va acabar sent un element de publicitat, per vendre la marca”. Avui en dia ja només es troben aquests recipients als mini-bars als avions, al transport públic o en botigues especialitzades, però ni els bars ni els restaurants tenen botellins de vermut ni d’altres begudes, ja que no surt a compte ni per restauradors ni consumidors. Tapias, però, no ha deixat mai de prendre vermut ni de col·leccionar tot el que hi està relacionat. Això l’ha convertit gairebé en un expert en la matèria i li permet afirmar amb contundència que “cada vermut és diferent”. Per ell, són tres les coordenades a l’hora de valorar la qualitat d’un vermut: el vi, la qualitat de l’alcohol i la formulació de l’enòleg i no li fa por afirmar que “no tothom pot fer vermut, s’ha d’estar preparat i tenir uns anys de treball. Ara és una moda, tothom fa vermut, però amb el temps, com és lògic, les coses s’aniran posant a lloc”.
*La imatge en blanc i negre correspon als “Els Paraiguets” extreta de reusdirecte.cat de la col·lecció de A. Zaragoza
