Diuen que els millors enòlegs són els més viatjats per l’amplitud de mires que això comporta. Viatjar en el sentit més ampli de la paraula pot ser plantar-se a la Champagne però també endinsant-se en la lectura d’un llibre o compartir una copa de vi. Aquesta és una afirmació que es podria estendre a tots els àmbits professionals i que té a veure molt amb la curiositat i l’actitud de les persones en el seu lloc de treball, a vegades tant important com els coneixements. Els cellers han vist en l’enoturisme una estratègia de negoci que no volen deixar passar per alt. Però han viatjat? S’han format? S’han preparat? S’han adaptat? Han deixat de mirar-se el melic? Alguns no.
Des de fa temps explico que cal invertir l’ordre de les coses perquè he vist com els qui ho fan tenen encerts. Per què es reserva sempre el tast del vi per després de la visita pel celler enlloc d’oferir-lo a l’inici? Si el que volen els visitants és tastar vi! Alguns, ja ho fan i excepcionalment bé. Aneu a la Cooperativa de Falset Marçà i davant les dues tines de fusta centenàries tastareu al minut 1 el vermut que s’hi elabora tot seguint les peripècies d’en Blai. Des de l’any 2009 que les visites teatralitzades ho posen fàcil. O a Cava Berdié. Davant del mar de vinyes que tenen a Castellví de la Marca, provareu el cava amb les explicacions de la Montsa Jovani, en un balcó únic on també es convida a comparar aromes i gustos del vi amb fruites i petits fours.
Ara que a Catalunya ens senyalitzaran les regions de vins, que tindrem uns premis d’enoturisme per a cellers i empreses que ho fan bé, que es crearà un registre compartit de visites enoturístiques i que han vist la llum associacions d’enoturisme com la del Penedès i la del Priorat, potser paga la pena fer-ho bé, no? El visitant ho agrairà. Com quan en una presentació d’un llibre es reserva el vi pel brindis. Per què? I si és un llibre d’enoturisme, per què no el presentem tot tastant el vi? Invertir costums, anticipar-les, crear-ne de noves queda molt bé, de veritat.
Però en les visites al celler no és només explicar i tastar el vi des dels inicis, sinó saber qui tenim al davant. A qui ens adrecem. Per què ha vingut. Ho analitzem? És com el sommelier que ha de fer un diagnòstic en 20 segons del client que seu a taula, per sorprendre’l amb un vi o un altre. Al celler igual. Tenim visites adaptades per a tots els públics? No. Què fem amb els nens? Perquè sovint l’enoturisme és una activitat que es practica en grup i en cap de setmana, com a proposta d’oci. Darrerament he conegut persones que treballen en aquesta direcció. I si els expliquem el conte de l’Elisenda Guiu “El raïm inquiet”? I si els fem fer manualitats amb les propostes de Rosa M Tous de Temps en Família? I si els deixem tastar el most de Suc de Vida d’en Dani Pascual? O pintem amb vi amb la Marta R Peribàñez de l’Espai21?
Perquè els recursos hi són, però a vegades em sap greu que no es trobin entre ells. Tenim les respostes però encara no ens hem fet les preguntes, ni les hem posat una darrere de l’altra. Ni els hem donat continuïtat i una flor no fa mai estiu.
Evidentment que hi ha experts i turistes del vi que voldran explicacions tècniques de quin tipus de viticultura practiquen al celler i com treballen cadascuna de les referències. Com turistes de països llunyans a qui haurem de parlar en anglès, francès alemany… Però l’enoturisme està pensat per al temps d’oci, per al temps de passar-ho bé aprenent i això s’ha de tenir en compte a l’hora de plantejar la visita. Què ens fa diferents, singulars i únics? Quin racó és més autèntic? Ensenyem-lo! La resta potser no cal, si no ho demanen.
No val que ens atenguin en tercera persona tampoc, com he patit en alguna visita. Seria perfecte que l’enòleg o el viticultor ens pogués atendre sempre perquè qui millor que aquell que fa el vi, el sent i el pensa, per explicar-lo? Però no sempre és possible. Ara bé, el guia, format, preparat, amb actitud i servitud. Ha de ser una petita enciclopèdia que pugui respondre a les inquietuds de l’enoturista, amb habilitat per proposar-los després de celler una ruta gastronòmica perquè… Sabem que tothom va a dinar després, oi? Ja tenim previst recomanar-los a on dinar, hem pensat a on hi ha els nostres vins, hem pensat de dir-los-ho? Tenim servei de càtering contractat per poder-los fer un dinar entre vinyes? Tenim diferents modalitats de visita visibles perquè un altre dia tornin, si els ha agradat, escollint un recorregut diferent?
Certament, és complex. És una nova línia de negoci. I a vegades penso que no s’hi ha pensat prou com implementar-la. S’ha fet i prou. I cal pensar que estem convertint en un espai turístic un espai de treball. Hi intervenen moltes variables i a vegades ens hi hem posat començant per la teulada.
I hem pensat que els enoturistes tenen ganes d’explicar les seves experiències? Això ja serà per a la següent entrega, que ja té títol: “No sense wifi”
[Ruth Troyano]
