Ni el resultat és immediat, ni el treball és esporàdic. Però la comunicació on line ha vingut per quedar-se, no la podem obviar, en tot cas el que podem fer és integrar-la perquè ens ajudi a arribar allà a on volem. Això no vol dir que tots estiguem obligats a usar les xarxes socials, en cap cas, cadascú és lliure de fer el que vulgui, però si hi som per guanyar visibilitat entre un segment de públic que les empra com a canal informatiu, fem-ho per convicció. I siguem pacients, perseverants, constants i transparents.
Vaig acabar l’últim post a la secció Enotur dient que ja tenia títol pel proper. Per aquest. I l’he mantingut. És cert que el boca-orella continua funcionant en ple segle XXI, però cada vegada ens costa més quedar presencialment tot i que cap comunicació és més sincera i càlida que aquesta. Hi ha un boca-orella digital que no hauríem de deixar-nos perdre. Els cellers que practiquen regularment l’enoturisme com a font d’ingressos complementària al vi amb la idea també de donar valor afegit al seu producte – saber qui, per què i com fa el vi és la millor carta de presentació -, no poden viure al marge de la realitat social i tecnològica.
No em refereixo a la manca d’infraestructures, que encara existeix, i en algunes zones rurals la connexió a Internet és encara un maldecap. Això no és cosa seva. Sinó al desinterès inconscient per atendre les necessitats de qui va a visitar-los, especialment si és una visita programada i amb professionals del sector. Sabem qui tenim al davant? No sempre. S’avalua sovint el nivell de coneixement del vi però no encara les necessitats.
Disposar de senyal WI·FI al celler és un MUST i també posar-lo en obert. Democratitzar l’accés és un gest de confiança valuós de cara al visitant. Ens agrada compartir amb immediatesa, com a visitants, al moment que estem experimentant. No esperarem a quedar amb els amics, sinó que ho escrivim instantàniament a Twitter. Per deixar-ne constància i per fer visible un projecte que per petit que sigui pot arribar lluny.
Per això tan o més important que la WI·FI és indicar al celler, a l’espai de recepció o la zona de tast per exemple, quin és el compte a les xarxes socials, a les que tinguem compte, però a Twitter com a mínim perquè és la manera més ràpida que ens hi vinculin mentre traslladen les vivències al moment. I si a més a més en el mateix cartell s’indica l’etiqueta amb la qual com a celler tuitegem habitualment, el visitant – sigui quin sigui el seu perfil- la compartirà i contribuirà a donar continuïtat al nostre relat. No és difícil, és només qüestió de voluntat i de temps per veure els primers resultats. Perquè els canvis necessiten temps per consolidar-se. Hi haurà un dia que ens llevarem i des de l’altra banda del món algú haurà fet un RT. Oh, sorpresa!
En resum, WI·FI obert, compte de Twitter a la vista, etiqueta per crear un fil argumental i… podríem acompanyar el relat oral de la visita amb un relat visual? I si seleccionem els espais més emblemàtics del celler i hi posem escrites en pissarres petites alguns dels highlights que ens defineixen? Seran susceptibles de ser compartits, segur.
Perquè i les visites, són un monòleg? La vida 2.0 és un diàleg i la real també, perquè no ho practiquem? Interconnexió. Deixar que els visitants intervinguin en el procés d’elaboració del vi, més enllà d’interpel·lar-los al tast, pot ser una bona idea perquè les visites deixin de ser, com se sent sovint, “totes iguals”. O tenim un celler petit i podem atendre-les molt personalment, sovint l’enòleg que fa el vi o algú amb molta passió i devoció, o difícilment traslladarem al visitant allò que pensem, sentim i creem. Fa falta que els cellers siguin més digitals encara, que afavoreixin una visita 2.0 i que inventin mecanismes nous de participació durant el recorregut.
Cal ensenyar allò que ens fa diferents, explicar el que ens fa únics, compartir el millor dels vins que tenim. Qui sap qui escolta, qui el llegeix, qui el tuiteja… I si aquest qui es troba amb un petit projecte que ha apostat pel boca-orella digital i el segueix? Si passeu hores a Twitter – i no són perdudes sinó invertides – veureu com ja hi ha cellers que han passat del #FF al #JS. Una altra pista, també comparteixen amb #femvinya. Si no haguessin innovat, no m’hi hauria fixat…
[Ruth Troyano]
