Enlaire vins o com viure des de les alçades

La llavor de la curiositat.

Míriam, coneixes a “Enlaire Vins”? – em preguntava un amic meu. I la resposta va ser no. No els coneixia, i durant uns dies no m’ho vaig perdonar. Com se m’havia pogut passar?

-Vaig avui a visitar-los. Et ve de gust venir amb mi?

Des de fa ja un temps el Penedès està adoptant un corrent que porta noves energies. Es comencen a escoltar veus de nous (i no tan nous) elaboradors que estan donant una volta al que abans havia format la nostra històrica imatge del Penedès. Allunyant-se d’estereotips, regles i estructures establertes, neix amb un ritme constant, un moviment més lliure, més proper, un moviment amb molta ànima.

Inici: Masia Can Gori.

En arribar a la Masia Can Gori entens el nom del celler: sembla que estàs sobre un núvol flotant. És impossible apartar els ulls d’aquella imatge. Ens rep la Mar, en Lluís va a buscar als petits a l’escola. Enlaire Vins són ells dos i els seus dos fills. Ens pregunta una mica tímida:

-Voleu trepitjar les vinyes?- en Jordi i jo ens mirem i contestem immediatament.
-Ah, què no hem vingut a això?

Agafem doncs, el camí que ens portarà a conèixer el seu territori. Ens acompanyen alguns dels seus fidels guardians, uns gossos amigables, que com a tots els cellers formen part del projecte. Pel camí, el que primer trobem són presseguers.
Durant molts anys la base de treball de la família d’en Lluís havia estat la fruita dolça. Evidentment tenien vinya, però tot el raïm es venia a altres cellers. Quant al 2009 en Lluís agafa la part de les seves terres familiars, fa un gir imminent cap a l’agricultura ecològica. Amb aquesta condició i tractant la vinya amb la cura que ho fan, intentaven que tot el raïm fos com a mínim a projectes ecològics, però així i tot sentien que hi havia una part que es diluïa pel camí.

Una parella, dues energies i una compenetració perfecta.

Mentre caminem pel terreny, la Mar ens va explicant la seva història. El 2009 es van conèixer, uns mesos després van decidir restaurar la masia per quedar-se a viure. Volien establir-se en plena natura i aquella semblava una oportunitat feta a mida. El 2014 el projecte de fer el seu propi celler es comença a dibuixar com una realitat. No volen aspirar a tenir un celler de revista, però volen començar a treballar junts i establir al Penedès el seu camp base.

L’any vinent doncs farà deu anys de tot plegat: de començar a viure junts, de projectar el seu futur en el celler, del naixement del primer fill,etc. Un munt de temes importants que conflueixen ara en el temps i l’espai. Estan en un moment dolç, molt dolç i la veritat al seu costat tot sembla fàcil.

-A vegades les coses van de pressa però perquè és fàcil. Haurien de ser sempre així les coses oi? – em diu ella.

Jo li dono la raó, quan les coses han de passar, sempre ocorren de manera senzilla. No cal donar tantes voltes, les coses arriben quan han d’arribar.

La Mar és ambientòloga però familiarment, tota la vida ha estat vinculada al món del vi. El seu pare, tot i ser de la zona de Costers del Segre, quan es va instal·lar al Penedès va aprendre a fer cava, comprant el vi base. Ella diu que ja recorda de petita haver donat un cop de mà, tastar els vins i trobar aromes que avui li semblen molt familiars.

En Lluís molt més estructurat i formal, era cellerista a Raventós i Blanc. Molt més sistemàtic i seriós, sembla que medita les seves respostes abans de deixar-se anar. A primera vista, sembla més conscient de la realitat més estricte i científica de les elaboracions. Ha treballat tota la vida amb paràmetres exigents, i sap la responsabilitat que això comporta. En certa manera, ha estat molt allunyat del romanticisme de la Mar.

Són dues persones que aparenten ser diferents, tenen dues energies complementàries. Però quan parlen conflueixen les seves dues maneres d’expressar-se: una més forta, estàtica i formal i l’altre més natural, sensible i lliure. Un binomi perfecte, una compenetració ideal.

Naturals per naturalesa.

En el nostre passeig, la Mar ens ensenya una vinya de la qual aquest any no han pogut collir res. Feia dos anys que no aplicaven cap tractament, ni tan sols coure i aquest any van voler seguir la tendència. A la primavera tot semblava anar bé però d’un dia per l’altre, la vinya va perdre les seves fulles i els seus fruits. L’havia atacat el míldiu. Impossible recuperar res. Fa pena veure-la tan nua i pensar en el seu trist final aquest 2018. La Mar però es mostra positiva, “és veritat que no l’hem pogut recuperar, però d’això també hem après. Potser no cal ser tan agosarat, o cal valorar les coses més vegades”. Està clar, són valents i aprenen a cada pas que donen.

Ens endinsem una mica més, i veiem que hi ha una barraca a la vinya. Caldria reconstruir-la, però s’intueix que és una edificació amb molt encant. Ens comenta que estan valorant la idea de la seva restauració. Ho visualitzen com un espai on fer vi, directament d’aquella vinya. D’això se’n diu quilòmetre zero! Un petit somni, que arribarà, estic ben segura.

Tenen 7 hectàrees i passaran a tenir 21 quan el pare d’en Lluís deixi de treballar el seu terreny. De moment no saben que faran, ho estan valorant. És evident que ells dos sols no poden treballar tota la propietat, però segur que troben la manera de ser conseqüents amb la seva evolució.

La valentia, la por i la seva representació.

Com no podia ser d’una altra manera, surt el tema dels vins naturals, era més que evident. “No és que estigui en contra dels sulfits” – diu la Mar que en realitat si ho està – “estic en contra del què ens fa utilitzar-los”. És el moment de reflexió, ens mirem atents a la resposta. “Utilitzem sulfits perquè tenim por, no som capaços d’assumir que pugui haver-hi un error o que puguem fer malbé un vi. En Lluís ha treballat sempre amb molta responsabilitat i això li fa tenir por quan prenem aquest tipus de decisions. Jo per sort no en tinc! Vinc d’una casa lliure d’aquesta motxilla, la intuïció és part de la meva guia”.

Aquest any han sortit a la venda les seves primeres 2044 ampolles. L’any 2016 van prendre la decisió, havien d’enlairar-se ben fort i començar a embotellar el seu propi vi. Molts nervis a l’inici ¿ho estem fent bé? ¿que passa si no surt? Però us puc assegurar que porten una petita estrella tots dos dintre.

El seu petit celler, el seu petit castell

Al celler, tastem tot el que tenen en botes i en inox. Vins a mitja fermentació, vins tranquils però que han de fer la criança, vins que encara estan per definir, etc. Hi ha moltes opcions viables, i molt treball a fer.

Ens expliquen que un dels seus vins va estar un any sencer fermentant. De fet ens expliquen que van fer la verema del 2017, quan el 2016 encara estava fent feina. No sabien que passaria, però el van deixar que fes, al seu ritme sense pressa, i quan ell ho va considerar oportú, va acabar.

La nineta dels seus ulls, una vinya de 80 anys de xarel·lo amb la qual elaboren l’ancestral. Tenen també una garnatxa que van plantar junts fa 10 anys, com no podia ser d’una altra manera. Està gairebé plantada sobre pedra, de fet el calcari blanc sobresurt i es veuen perfectament les lloses a la vinya. Aquest motiu fa que la mineralitat en el vi estigui molt present.

El seu primer xarel·lo el van batejar com a Blanc de nit, perquè el veremen entre amics i família, durant un dia al posar-se el sol, quan ja es va fent de nit. Aquesta anyada 2018, encara està acabant de fermentar, el tastem i encara trobem algun toc de sucre residual, però ja va demostrant el seu poder.

Tenen també un macabeu brisat, fruit de la casualitat. És menys llarg però té una presència divertida a la part davantera de la boca. És una mica punxant i elèctric. Potser no és el que esperem amb un vi associat al Penedès, més àcid i cítric, però trobo personalitat i sense pensar-hi es converteix en un divertiment a la llengua.

A una de les tines d’inox veiem que posa Maldà, era obvi que havia de preguntar. La Mar em diu que és principalment garnatxa negra, samsó i ull de llebre. La procedència del raïm és de la zona on va néixer el seu pare. És només una prova, pura experimentació. El tastem i no està acabat del tot, però em resulta interessant, mostra molta tipicitat. 
Qui sap el que podrà sortir un cop estigui finalitzat.

Parlem de les criances i dels diferents sistemes que tenen. Parlem de la recuperació i la proximitat, i ens comenten que estan intentant cercar botes de castanyer per fer un retorn evident cap als orígens.

Durant tot el tast, ens acompanya la Zoa, la filla petita i està clar que és una alumna avantatjada. No perd cap detall de què fem, atenta a totes les copes, les olora, les mira, les tasta, està clar que no vol perdre cap detall.

-Mai discutiu? – els hi pregunto.
-Només pels vins – i tots dos riuen- Ho parlem tot, i ens agrada consensuar les nostres decisions.
Però al final reconeix obertament, i davant del Lluís, que la balança sempre es decanta una mica cap a la seva banda.

Tastem a la piscina

Quan es van mudar a la masia, als mesos d’estiu passaven molta calor i van decidir fer una petita piscina per refrescar-se. Aquella tarda, paren una taula amb quatre cadires al costat de la piscina, amb la posta de sol davant. Hi ha alguns núvols, però hi ha una claror al final, que és pur romanticisme. Ens asseiem i ens disposem a tastar algunes d’aquelles ampolles d’edició limitada. Sembla que podríem formar part de qualsevol escena d’un quadre de Paul Cézanne.

El nom dels vins fàcils de recordar: Xiu-Xiu. La Mar diu que els va resultar fàcil trobar el nom perquè són vins que et parlen, que es comuniquen amb tu. Les etiquetes dues noies escolten una copa de vi, com si poguessin llegir a través del so del carboni el que trobaran dintre.

L’ancestral rosat, el Xiu-Xiu rosat, és un 100% garnatxa negra. És una mousse suau de iogurt de maduixa, però amb el toc final amarg. Un toc de la fulla verda que recobreix la part superior de la fruita. Carboni perfectament definit en mini bombolletes que et fan tocar el cel. Em costa de creure que és un ancestral, és tan pur, net, elegant i complet que podria estar davant de qualsevol champagne jove. Em declaro fan del seu toc final d’aranja rosa.

L’ancestral blanc tenia el llistó molt alt, venint del rosat anterior, però està clar que el seu estil és part de la seva seducció. És un 100% xarel·lo de vinya vella i això està més que present. Un vi autèntic de costers que reflecteix les vinyes de les quals neix. Fa olor de tardes de primavera, a música suau d’estiu, a llum de tardor i a un suau vent d’hivern. Una unió d’elements que prenen consciència dintre de la copa.

Acabem amb el Blanc de Nit. Al nas el primer que trobo és un autèntic lemon curd. Es va obrint per moments, té una complexitat que encara que sembli contradictòria és senzilla. Em recorda una mica les paraules de la Mar quant a fer les coses fàcils, crec que el vi és la imatge d’aquesta realitat. Últimament sembla que definir els vins com a gastronòmics és una moda, però diuen que el tenen a la carta del restaurantBO.TIC, i suposo que deu ser un senyal.

Ens acomiadem, ja s’ha fet fosc. Ha estat una visita molt entranyable d’un projecte molt íntim. La tranquil·litat d’aquesta família se t’encomana de manera natural, i ja sembla que flueixo una mica més que quan he arribat. Gràcies per donar-me, sense voler, una mica de la vostra serenitat.