Em desperto i miro al cel. Avui està ennuvolat, un dia molt gris, tot i que sembla que no fa tant de fred com els dies anteriors. La humitat se sent inclús amb la finestra tancada. Obro el porticó completament i deixo entrar el resol que em fa tornar a tancar els ulls uns segons més.
Preparo cafè i torrades per a dos. Ho faig en absolut silenci, com si no volgués despertar els plats i els coberts de la nit anterior que s’estan assecant. El dia s’està despertant i vull que ho faci al seu ritme, no al nostre.
Agafo la tassa amb les dues mans, aprofito el moment per escalfar-me amb el cafè. Les torrades s’han refredat mentre parlàvem. Miro al cel, més enllà del que normalment mirem, sembla que al fons comença a obrir-se un camí blau. Fins i tot sembla que pot sortir el sol.
Tinc encara una mica de fred però penso: “Míriam, això ho arreglem amb una bona dutxa”.
Pantaló, mitjons gruixuts i una jaqueta de tacte dolç: estic preparada per sortir. El dia anterior havia deixat una feina a mitges, avui desitjo acabar-la.
Els ceps d’Alacant Bouschet, aquells que aquest any han donat existència al primer i que han format sempre part del most, encara conserven els tutors. Els tutors són aquelles petites estaques de fusta que es claven al costat del peu del cep per tal d’acompanyar el seu creixement durant els primers anys. Aquest petit pal es pot subjectar de moltes maneres, en el nostre cas, està subjecte amb unes petites gomes orgàniques. La idea és que passat un temps, les gomes es desfacin. Aquí, però, no ha passat, per tant cal treure-les perquè la sàvia pugui tornar a fluir lliurement.
Unes subjeccions que no cauen esperant a algú. Unes gomes que oprimeixen i cal tallar. Extraieu vosaltres mateixos les conclusions. Jo crec que m’estaven esperant. Era una feina que em tocava fer. Pensar el contrari seria d’ingenus.
En aquest instant em venen a la ment tots aquells pares que no han deixat créixer lliurement als seus fills. Sabeu de quin tipus de pares parlo, oi? Em refereixo a aquells que es continuen referint a ells com “nen” tot i haver passat els trenta. Aquells que no han entès que els fills haurien de triar el seu propi camí i que cauen en un gran error: perpetuar de manera infinita la seva pròpia trajectòria sense arribar a plantejar cap evolució. Aquells que actuen com a tutors i com a gomes de manera infinita.
Que exagerada, estareu pensant. O si més no, creureu que estic parlant d’èpoques passades, però al camp com en molts altres àmbits, això continua passant. S’hereta una terra en la qual s’ha treballat tota la vida de la mateixa manera i s’adopta la idiosincràsia del lloc sense oposar-hi resistència. No us sona la història?
(Per cert, si vosaltres sou algun d’aquests fills, reveleu-vos, no calen grans batalles, però comenceu per demanar que no us diguin “nen”, reclameu el vostre nom i això només serà el principi.)
Em torno a situar de nou a la vinya després d’aquest petit parèntesis. Avui és el segon dia que faig aquesta feina. Em dedico a estones, quan la resta de tasques poden esperar. A l’anterior jornada se’ns havia fet fosc i va ser impossible acabar. Haig de reconèixer que la meva actitud avui és molt diferent. No em feu explicar els motius però, el primer dia no em vaig sentir còmode. Els pantalons em queien. M’entrava aire pel coll de la jaqueta. No havia portat bossa perquè no sabia quantes gomes hauria de treure i quan intentava ficar-les a la butxaca, em tornaven a caure les que ja havia guardat. La gorra de llana em tapava els ulls contínuament. Els guants no m’acabaven de quedar bé. Notava l’aire fred a l’esquena. M’havia d’ajupir moltes vegades a cada cep. No hi havia manera de seguir un ritme constant. Primera lliçó: per sentir el que fas a la vinya, per sentir-te amb sintonia amb l’entorn, per ser capaç de fer una feina harmonitzada amb la natura, has de sortir preparat de casa. Has de ser conscient de la feina que faràs, concentrar-te, mimetitzar-te amb el lloc. Únicament d’aquesta manera, i no hi ha cap negociació, només d’aquesta manera ets plenament conscient que estaràs fent i del lloc del qual estàs formant part. En el meu cas, tot estava alineat per fer-me sortir de la meva àrea de confort. I resultava el més lògic i evident. Necessitava sentir-me així per després transformar-ho.
-Què et penses que has vingut a fer aquí? A alliberar-nos…o alliberar-te de quelcom que t’oprimeix? – els ceps parlaven a l’uníson. Ho tenien molt clar: jo no els estava fent cap favor a ells, eren ells qui me l’estaven fent a mi. Em sentia com un personatge de conte amb tocs surrealistes amb la natura com a teló de fons. La moralitat, impartida pels ceps, quedava molt clara.
Al marxar de la vinya, vaig trigar unes hores a tenir-ho clar. De fet no va ser fins aquell mateix matí que ho havia entès. A la feina que estava fent m’estava “desempallegant” d’un gran pes que jo portava. Haver estat desconnectada del realment important i connectada a coses supèrflues. Haver fet més cas a les formes que al contingut. Haver deixat de buscar la veritable essència. Pensar que sentir és mostrar-se fràgil i que pel contrari actuar et fa eficient. Pensar sempre en la productivitat. Valorar-ho tot i contínuament. De no saber deixar-se anar. De deixar-se de preguntar i només deixar-se portar (o més ben dit deixar-se emportar).
Aquell matí tot era molt diferent. El camí del cel blau ja s’havia obert. El dia s’havia despertat. Els ceps m’estaven esperant amb els braços oberts, mai millor dit. Revivint la primavera. Sentia els ceps amb la mateixa força però amb el sentit contrari de l’estació corresponent. Passejava mentalment per aquelles fileres, una a una, com a finals d’estiu quan vaig decidir que volia acariciar cadascun dels ceps coberts de fulles vermelles encara. Formaven un marc natural perfecte. Tots, absolutament tots entre ells, eren diferents. Germans, cosins i parents que formaven part d’una mateixa vinya però, que tenien per si sols el seu propi caràcter. Només calia silenci i observació. Molt silenci i molta observació. Bé, potser també calia una petita dosi de sensibilitat.
-Seguim? –els hi pregunto retòricament.
Acotxada al primer cep, i amb delicadesa, començo a tallar la goma superior, després una a la meitat de la soca i finalment una que gairebé tocava la terra. Treia el tutor i finalment acariciava suaument la seva pell. I així successivament. Un darrere de l’altre. L’aire es va convertir en una espècie de brisa dolça, havia deixat de fer fred. La meva jaqueta es va convertir en la meva segona pell. Els meus guants en part de les mans. Els meus moviments de ball sincronitzat. No calen explicacions simplement adonar-se’n que estàs on has d’estar quan toca.
Va arribar l’hora de marxar, només m’havien quedat tres fileres sense fer però no les podia acabar en aquell moment. Recollint continuava tenint un sentiment molt fort d’estar deixant una feina sense acabar. Mentre marxava, l’última mirada:
-Demà tornaré. No patiu, us ho prometo, tornaré.
Em va semblar que elles assentien. Sabien perfectament que tornaria.
I al final del dia, asseguda vora el foc, pensava que el senyor Steiner potser no ho va dir prou clar, però a casa ja sona com un mantra: “El que passa a la teva finca (biodinàmica) t’està passant a tu i viceversa”. I qui no ho vulgui entendre encara li queda molt per caminar. En aquest cas, no us desespereu, perquè en realitat tots tenim sempre un llarg camí a recórrer, sigui quina sigui la nostra direcció. Annexa: per cert, vaig tornar un tercer dia (era evident). Us puc assegurar que els ceps van somriure pensant que tot i creure que nosaltres podem ensenyar alguna cosa, només és la natura la que ens pot ensenyar quelcom a nosaltres.
