Els germans Castro saben que els cognoms de Cuba estan repartits entre gallecs, catalans i castellans. En l’àpat que el president Raúl Castro va oferir al president Barack Obama en la seva històrica visita diplomàtica a l’Illa, els vins els va anar a buscar al celler dels avantpassats. Un blanc Milmanda de les Bodegues Torres i l’Único de Vega Sicília.
El Milmanda pren el seu nom del castell del segle XII que és a un parell de kilòmetres de Poblet, una finca que es pot visitar i fer-hi degustacions, que va estar lligada a l’abadia en la qual s’hi feia vi des que l’Islam va anar cap avall i es va aixecar la veda que prescriu el Profeta abstemi i misogin. Després, els monjos, seguin la sàvia Regla de Sant Benet, el van incorporar a la seva sana dieta.
El cep Chardonnay que configura el Milmanda és d’origen francès, i es conrea bé a la Conca de Barberà, tot i que l’elaboració es fa a la casa Torres, al Penedès. Podem dir sense marge d’error que el Milmanda és el segon varietal Chardonnay més ben arrodonit de totes les DO espanyoles; el primer és el Chivite Colección 125 Aniversario, d’Arinzano.
El Milmanda a la taula d’en Castro té sentit, perquè el fundador de Bodegues Torres va ser dels catalans que van anar a Cuba a fer fortuna. Altra cosa és si, sense dèbits institucionals, compensa o no pagar per un Chardonnay de la Conca o de Navarra més que per alguns originals de la Borgonya, que són exactament una altra cosa. Una de les regles d’or de la cata del trasplantament és que no hem de buscar similituds sinó pensar que estem bevent productes diferents. La diferència entre el Champagne i el Cava i el Prosecco.
El debat essencial dels Chardonnay és el que tenen els ceps amb el roure, sigui també francès o americà, o una mica de cada. Els Chardonnay francesos són més robusts, i interaccionen amb la fusta diguem que de tu a tu. Però en el nostre àmbit el més poderós és el sol astre, i anàlogament tampoc el sòl terra té la proporció nutritiva més adequada, de manera que el Chardonnay aquí resulta dèbil en relació amb la fusta. Si no es troba la proporció adequada, finalment sortiran corcs al vi. No és evidentment el cas del Milmanda, un vi molt ben equilibrat.
La tria del Vega Sicilia és tan qualitativament indiscutible com la del Milmanda. Totes les etiquetes de la bodega, els de la DO Ribera, són càntics de càntics: Alión, Valbuena i Único. Vega Sicilia ja feia vi abans que existís la denominació. S’inspiraven més en els Bordeus que en els veïns de la Rioja, i experimentaven imaginativament amb cupatges no reglats de Tempranillo, Cavernet Sauvignon i Merlot, sempre amb els millors enòlegs en nòmina.
El problema del Único sobre el mantell que ens ocupa no és pas la qualitat, tan innegable com la seva personalitat aromàtica i saborosa, que amplia el paladar i el setina. El problema és el preu, que si és de bona anyada pot depassar els 300 euros i fins i tot enfilar-se molt més amunt, és a dir, entra en la categoria del luxe; l’anyada 2007 que van beure al Palacio de la Revolución està a 250.
Potser el protocol exigia això, i m’alegro molt que la visita d’Obama a Cuba contribueixi a millorar la qualitat de vida d’una població injustament castigada pel bloqueig dels seus antecessors. Però podien haver fet honor a la Revolució posant a taula un vi igual de bo però que no tributés ostentacions. La Guia Parker, el cànon universal de l’enologia, dóna entrada cada cop més a referències quina relació qualitat-preu no fa enrogir la renda per càpita.
A mi m’agradava la nova era d’aquell jove metge asmàtic que va ser el primer delegat d’Afers Exterior de la nova República de Cuba: el doctor Ernesto Guevara, conegut pel seu renom universal de “Che”. Quan va aixecar la copa del seu primer brindis oficial, en presència dels cancellers, va dir: “Se ha acabado la época del protocolo. Empieza la época del protoculo”. No és literatura: m’ho va dir el que tenia al costat quan va pronunciar la frase.
